Corredors i ciclistes prenen Barcelona el primer dia de permís

En tenien ganes. Moltes ganes. Així que amb el tret de sortida, a les sis en punt del matí, ‘runners’ i ciclistes han pres aquest dissabte, primer dia de permís, la ciutat. Amb els rajos de sol apuntant, la invasió ha sigut discreta, però visible. Ja se sap, les acolorides samarretes tècniques no passen desapercebudes. Però a partir de les 7.30 hores l’ocupació ha sigut en bloc. Literalment. Al front marítim conservar l’allunyament social imposat pel coronavirus era missió impossible. D’aquí els esforçats avisos de la Guàrdia Urbana megàfon en mà: «Cal mantenir la distància de seguretat: dos metres». A la Carretera de les Aigües si fa no fa passava el mateix. I igual a Montjuïc. No en va, els amants de mantenir la forma i de practicar l’esforç físic feia 50 dies que estaven confinats.

Tots repetien tres mantres: «El cos t’ho demana», l’exercici, s’entén. «Avui cal sortir amb calma, amb tranquil·litat», ja que tants dies en dic sec exigeixen començar poc a poc si un no vol lesionar-se. I la tercera frase favorita, en aquest cas dels ‘runners’, «un temps de merda». L’exabrupte no anava dirigit a la meteorologia, que avui ha embridat un sol i una temperatura d’allò més primaverals, sinó alhora invertit a recórrer un quilòmetre: després de l’aturada, molt més de l’habitual. 

Resilients per defecte

Trobem l’Eduard trotant al front marítim. Per l’asfalt, ni parlar de la sorra, inaccessible per estar les platges tancades. Onejava la bandera vermella, i la policia ha quedat afònica de tant explicar-ho. Bé, allò de l’Eduard és fer servir 4,30 minuts per quilòmetre i fer tirades de 10.000 metres. Aquest matí assegurava que recórrer la meitat amb un temps no superior als cinc minuts per quilòmetre seria «lamentable» però «acceptable». També afirmava haver portat bé l’abstenció: «Som per defecte resilients», tot i que va reconèixer el fet que ningú hagués pogut practicar esport ha ajudat: «No és el mateix que quan estàs lesionat i veus córrer tots els teus amics».

L’Eduard, igual que el Francesc (dels primers a trepitjar la Carretera de les Aigües), afirmava que és dels que s’ha portat bé, que no forma part dels indisciplinats que han utilitzat pàrquings comunitaris o escales veïnals per mantenir la forma. Que n’hi ha hagut. Al Francesc no li agrada que l’anomenin ‘runner’, tot i que corri prefereix posar per davant el muntanyisme (li avalen, afirma, els principals pics del Pirineu i el sostre de l’Àfrica), així que ha trepitjat la Carretera de les Aigües caminant des del Putxet i pel camí, a més d’amb altres feligresos de la parròquia de l’exercici, ha topat amb una família de senglars. Coses de l’expansió de la naturalesa quan l’home es confina. Una hora i mitja al trot, que no al galop, un xut d’endorfines i la sensació d’haver encertat amb l’hora: «A dos quarts de vuit ha arribat tothom». I tothom és tothom. N’hi ha prou amb mirar les fotos per veure que a Collserola, com en el litoral i Montjuïc, hi havia marabunta d’esportistes.

Pedaleig precovid i poscovid

Notícies relacionades

"No es tracta que particulars i hotels omplin les seves piscines"

Una dessalinitzadora flotant al port de BCN evitarà portar vaixells amb aigua

Però una cosa són els ‘runners’ i una altra els ciclistes. Als primers la ciutat no els queda petita, als segons, sí. La normativa de desconfinament en la fase actual permet agafar la bicicleta però no sortir del municipi, així que David, acostumat a llargues tirades (la seva ruta preferida són les corbes que uneixen Gavà amb Begues), s’ha passat les quatre hores de permís pujant i baixant de Montjuïc. Un altre dels punts calents del desconfinament en pantalons curts. «Quin remei, millor això que res», lamentava al pensar en els seus matins d’abans sobre les dues rodes. I un afegitó: «No veig quin problema hi ha a permetre’ns agafar la carretera». El David ha aconseguit mantenir la forma amb la bicicleta estàtica que té a casa. Així que no nota gaire diferència entre els seus pedalejos precovid i poscovid.  

Sense compra ni gos

I entre tants esportistes assaltant la ciutat, han passat desapercebuts els passejants, aquelles persones de 14 a 70 anys autoritzades a caminar, sense l’excusa de la compra o del passeig del gos, a la mateixa franja horària dels amants de l’esports. Aquests no han sigut tan matiners, han començat a treure el cap més a prop de les nou que de les vuit del matí. La majoria en parella, i és que aquesta ha sigut la gràcia. «Aquests dies hem pogut sortir per separat a fer la compra, però avui després de set setmanes podem passejar junts. Una tonteria a què normalment no es fa atenció però que avui ens sembla el més». Paraula de Carmen i Juan.