Janet Sanz: «Si alguna cosa he fet ha sigut recuperar el somni de Cerdà d’una ciutat saludable»

Jo soc d’un poble d’Osca, Tamarit de Llitera, a la franja de Ponent, vaig néixer a l’Hospital de Lleida el 1984. Parlem català, però és un lloc amb una identitat majoritària aragonesa.

Allà vivia amb els seus pares. ¿Germans?

Som tres, jo soc la petita. La meva germana té nou anys més que jo i el meu germà, sis. Tots dos viuen a Lleida. Ella es dedica a temes de treball social amb dones que han patit maltractament. El meu germà, a la logística. Els meus pares viuen a Tamarit. Estan jubilats.

Tenien un bar. ¿Li va tocar ajudar al bar?

Sí, diria que des dels set o vuit anys.

¿Feia els deures al bar?

Feia els deures al bar. Vaig anar a l’escola i a l’institut al poble, fins a 3r d’ESO, que vaig cursar a la Seu d’Urgell, a La Salle, interna. Tinc al·lèrgies respiratòries i un metge li va dir a la meva mare que si viuria a prop de la muntanya potser se’m curarien.

¿I es va curar?

No. Continuo sent al·lèrgica al pol·len, però vaig fer molt bon amics a la Seu, gent d’Andorra, de Sort. Per a mi va ser com anar-me’n de casa als 14 anys. Els divendres, venia la meva mare a buscar-me, anàvem a comprar a Andorra i a casa el cap de setmana Diumenge em deixaven a Balaguer o Artesa de Segre i agafava el bus. La meva mare va considerar que m’aniria bé estudiar a partir de l’any següent a Lleida. El primer any anava i venia cada dia, després vaig viure amb la meva germana. I allà vaig acabar el batxillerat abans d’anar-me’n a la universitat a Barcelona.

¿Què va estudiar?

Ciències Polítiques i Dret, totes dues a la Pompeu Fabra. Dret la vaig acabar el 2012, ja era regidora d’ICV a Barcelona.

¿Com a estudiant, on vivia?

El primer any, en una residència de monges només per a noies a l’Eixample. Després, a un pis d’estudiants, també a l’Eixample.

¿La seva família és de classe mitjana?

Classe mitjana i treballadora. Els meus pares han sigut uns pencaires. El seu bar va ser abans discoteca i pub. Primer, hi vivíem a sobre. El meu pare és una institució al poble, era el fill de l’amo de la sala de ball de Tamarit. No recordo anar-me’n de vacances amb el meu pare. Ell treballava sempre. Amb la meva mare anàvem a Biescas o on anés i ens deixava amb els meus oncles i els meus cosins i s’anava a treballar també.

¿I com va arribar de Tamarit al comunisme? ¿Vostè és la primera política de la seva família?

Soc la primera i única política de la família. La meva germana va explicar un dia en un dinar que votaria Esquerra Unida, la IU d’Anguita, i es van remoure les cadires. Els meus pares, especialment el meu pare, no eren votants d’esquerra. Vaig sentir fascinació. Jo tenia nou anys. Vaig començar a tenir converses amb ella, que sense ser d’adoctrinar, em transmetia valors. A més al meu poble la socialització dels adolescents anava associada al punk i el grunge. Fèiem una festa, la dels Quintos, una setmana de gamberrisme amb un concert punk d’alt nivell com a final. S’omplia el poble de punks i de guàrdies civils. Tot això va configurant un caràcter, una curiositat.

¿Quan va començar a militar a ICV?

Jo venia d’Aragó, els partits eren el PSOE, el PP, la CHA i el PAR. No era conscient del que era ICV, ERC. CiU sí que era coneguda. A la UPF, vaig assistir a un acte electoral d’Arcadi Oliveres i Joan Herrera, a la campanya de les generals del 2003 i vaig decidir afiliar-me a Iniciativa. Vaig entrar a les joventuts, em van fer responsable d’universitats i després, del grup feminista. El 2006, vaig ser assistent de Laia Ortiz a la campanya de les eleccions al Parlament, després me’n vaig anar d’Erasmus a Itàlia i el 2008, em van nomenar coordinadora nacional de les joventuts d’ICV. El 2010 vaig ser en el número 15 de la candidatura al Parlament, no vaig sortir, i l’any següent, per sorpresa, Ricard Gomà em va proposar que fos la número 4 de la llista a l’Ajuntament de Barcelona.

Arriba a l’Ajuntament el 2011 amb 26 anys. Se’n va 14 anys després. ¿Ha sigut massa temps? Tota la seva vida laboral.

En el món laboral vaig entrar quan vaig començar a treballar al bar dels meus pares. Els primers quatre anys, el primer mandat a Barcelona, en l’oposició, em va ajudar molt a conèixer com funciona l’Ajuntament. També vaig tenir l’oportunitat de veure la primera vegada que la dreta governava a Barcelona, amb Xavier Trias. Per a mi 14 anys són molts, per això ara necessito fer un canvi.

ICV es va immolar el 2015 perquè s’estructurés una nova candidatura a Barcelona amb Ada Colau com a cap visible. Un dels que l’operació es carrega és Ricard Gomà.

El meu pare polític. Iniciativa va fer la reflexió d’obrir-se per superar el seu propi espai. Gomà ho va resumir al tancar una assemblea: «¿Si no és ara, quan? ¿Si no és a Barcelona, on?». Hi va haver un procés de negociació que no va ser fàcil. Les persones més significatives d’ICV van haver de renunciar.

S’ha dit mil vegades que el 2015 Barcelona en Comú no esperava guanyar les municipals.

Costava pensar que guanyaríem a la primera. Pensàvem que tindríem més opcions el 2019. Jo era l’única persona de la llista que havia estat quatre anys a l’Ajuntament, i va ser una sort per a mi. Va ser difícil que la resta no tingués experiència, al principi a la gent li va costar determinar què volia fer. Jo vaig entrar i, des del minut zero, vaig fer una suspensió de llicències hoteleres i de pisos turístics a tota la ciutat. A l’oposició, em va tocar portar Urbanisme quan la regidora Elsa Blasco va haver de deixar-ho per malaltia. Llavors jo estava acabant Dret, vaig fer un intensiu per entendre què pot fer un Ajuntament en urbanisme. Acabava d’estudiar Dret Administratiu, la meva professora era Laia Bonet (avui primera tinent d’alcalde de Barcelona), i he de dir que em va posar molt bona nota.

¿Coneixia Ada Colau abans del 2015?

La coneixia poc. D’anar a desnonaments i saludar-la. Recordo un desnonament a Sant Andreu, vaig anar amb Ricard Gomà, i Ada va venir a agrair-nos que hi estiguéssim. Va ser el primer dia que vaig parlar amb ella.

Els plantejaments de Barcelona en Comú eren facilitar l’accés a la vivenda, reduir l’aglomeració del turisme. ¿Bones intencions amb resultats inferiors als esperats?

Amb la correlació de forces que hi havia, governant amb només 11 regidors, hem tirat endavant l’impensable.

¿Quin és el llegat?

Vam duplicar l’habitatge públic municipal i vam limitar el turisme. Evidentment, sempre queden coses per fer.

És cert que van incrementar el parc de vivenda, però també ho és que ara és més difícil accedir a una vivenda que el 2015. No hi ha menys turisme que llavors. Dorm més gent al carrer que llavors. ¿És frustrant veure aquestes situacions?

El frustrant és veure que un Ajuntament té poques eines per limitar el capitalisme. L’urbanisme, amb el qual pots determinar regles del joc del present i el futur de la ciutat, té límits, legals, territorials. ¿Hi ha més turisme? Crec que hi ha el mateix. Gràcies al PEUAT (la regulació hotelera) hi ha menys hotels dels que hi hauria. Més de 30 projectes en marxa van ser suspesos.

Colau ha tingut grans detractors que la consideren a vostè executora de la seva política i que sostenen que les dues van propiciar una gran decadència a la ciutat.

Aquesta és una acusació falsa conscientment, dins el marc d’una campanya orquestrada. En el context del procés, el més estable que hi va haver va ser Barcelona, que creixia i el govern del qual frenava el mercat. M’enorgulleix que em truquin la de les superilles.

Algunes entitats van denunciar obres com les de Consell de Cent i Laietana i van propiciar sentències contra aquests projectes.

Mentre aquesta gent em criticava em demanava xerrades a les seves organitzacions, i alguns, la pacificació del carrer on ells tenien una botiga.

L’acusen de trair l’Eixample d’Ildefons Cerdà.

És fals: si alguna cosa he fet és recuperar el somni de Cerdà, la seva utopia d’una ciutat saludable on la gent pogués caminar.

¿Desmunta el PSC la gestió de Barcelona en Comú?

Jo no diria desmuntar, diria paralitzar. El PSC reconeix els problemes de la ciutat però no fa res. La manera d’actuar és retardar-ho tot.

Però aquesta setmana l’han recolzat vostès en la votació inicial els pressupostos i les ordenances fiscals de l’any que ve.

Vam posar dues condicions i s’han compromès a respectar-les: el veto al lloguer de temporada i mediació sobre el futur de les famílies vulnerables de Vallcarca. Ara podem començar a negociar els comptes i les ordenances.

¿Amb qui l’ha sorprès portar-se bé aquests anys?

Dues persones que em van sorprendre van ser els consellers Josep Rull i Damià Calvet. Persones d’un partit conservador com Junts.

Es va asseure durant un mandat al costat del regidor Joan Laporta. ¿Què tal? ¿Reia molt?

Molt bé. Només ho puc dir rient.

Ada Colau va deixar l’Ajuntament l’octubre del 2024. Molts van donar per fet que vostè la reemplaçaria.

Un dia després de les municipals del 2023 jo ja li vaig dir a Ada i gent pròxima que no acabaria el mandat. Quan Ada va dir que havia arribat el moment que se n’anés, li vaig recordar que jo també volia. De forma amistosa, em va contestar: ‘ja, però em toca a mi primer’. I és normal que havent sigut alcaldessa se n’anés abans.

¿Quan se n’anirà vostè?

Vaig dir a final d’any. Me n’aniré en el ple municipal de desembre.

Els seus detractors esperen que tiri mans d’alguna porta giratòria. ¿A què es dedicarà?

No ho sé.

¿Té estalvis?

Una mica d’estalvis, i no tindré atur.

Viu de lloguer. ¿Quant paga?

Visc al Poble-Sec. Pago una mica més de 900 euros per 70 metres quadrats.

¿Té intenció de comprar un pis?

Sí. El mercat m’empeny a comprar un pis i em treu del lloguer.

¿I tens alguna cosa mirada?

Ja he trobat un pis. I l’he comprat. A Hostafrancs. Al novembre em trasllado.

Notícies relacionades

Stella Maris, 100 anys d’atenció als mariners

La Coca-Cola de Josep Cuní

¿Passar per la política institucional ha fet que sigui més conservadora en algun aspecte?

No, la tendència sol ser més conservador amb el temps, però jo després de passar per la política institucional em sento més marxista que mai.