Jordi Tarrés: "M’han trasplantat el fetge i el ronyó. Mai m’hauria imaginat veure’m així"

¿Hi ha qui no arriba a baixar mai de la moto?

No, afortunadament (riu). Fins ara ho he pogut fer sempre i des de totes les perspectives. Tot va començar com un hobby, després vaig ser pilot i, després de retirar-me el 97, vaig seguir vinculat a marques de motos, vaig ser mànager, preparador, entrenador... Fins avui, que soc fabricant. La cabra sempre tira a la muntanya.

¿Com es troba?

Doncs molt millor. Fa quatre mesos que em van trasplantar el fetge i el ronyó, i tot i que és un procés molt lent i dur, els meus metges em diuen que vaig superbé. Em diuen: "Si veiessis els que venen per aquí»... Però soc molt impacient i, tot i que estic millor, tinc pressa per recuperar-me i poder tornar a anar en moto. Evidentment, soc conscient que tot requereix un procés. He passat per una operació molt delicada i trobar-me veritablement bé requerirà temps perquè aquesta és la carrera de la meva vida. Mai m’hauria imaginat veure’m així.

¿És pacient?

He après a ser-ho. Les carreres duraven tan poc que calia ser impacient i, si una setmana no sortien bé, calia posar-se a treballar perquè sortissin bé la pròxima vegada. Al deixar de competir te n’adones que la vida real va a un altre ritme diferent. La moto és un esport individual, tu prens les decisions i pots ser impacient, però la resta de la vida és una disciplina d’equips. No tot depèn de tu. La vida t’ensenya amb aquestes coses que el que quan competies et semblava un drama realment no ho era. Els problemes de salut requereixen una estratègia molt diferent, però cal superar-los. I tinc clar que és una altra carrera que intentaré guanyar.

¿Per a aquesta carrera li serveix el que va aprendre en el trial?

La diferència entre un bon esportista i un de mediocre és el cap. Hi ha esportistes que tècnicament són superbons, però que en competició no saben gestionar la pressió. Els campions funcionen al revés. S’encoratgen davant les dificultats, com Marc Márquez.

¿Haver creat una moto amb el seu nom és el seu autohomenatge?

Sí, més o menys. Em fa sentir molt realitzat, tot i que per al sector de la moto cada vegada hi ha més pals a les rodes, mai millor dit.

Aquestes restriccions no existien quan vostè va començar.

Jo vaig començar als 13 anys agafant-li la moto al meu germà, una 350cc, i sortint a donar voltes pel poble. Calia vigilar amb la Guàrdia Civil, però res més. Sortia per la muntanya sense problema. Els motards hem agafat mala fama de manera injustificada.

¿Per què creu que passa?

Sempre s’ha dit que les persones que van a 300 km/h en una moto han d’estar boges, però és el contrari. Cal ser molt cerebral per anar a 300 km/h. Com en la velocitat, passa igual en la resta de disciplines. Per quatre descerebrats ho paguem tots, però per sort ho compensem tenint els millors pilots del món.

Realment hi ha un gran planter de catalans en el motociclisme.

Sí, i no el valorem. Quan jo vaig guanyar el meu primer títol mundial el 87, vaig ser el primer pilot espanyol en guanyar un títol offroad. Es va valorar molt al principi que competís contra americans, francesos, belgues... Quan hi comencen a haver més pilots de casa l’interès baixa, es comença a veure com un campionat regional.

¿Era tan car abans?

Jo vaig començar en un moment molt complicat, realment. Quan vaig deixar la feina per dedicar-me a la moto, la meva àvia es va posar les mans al cap i em va dir que estava boig. Fa 40 anys ningú creia que algú es pogués guanyar la vida corrent amb moto. Més endavant em va dir "sort que no em vas fer cas». També és cert que, quan jo vaig decidir apostar pel trial, justament el sector de la moto aquí passava un mal moment. Montesa, Ossa, Bultaco... La indústria motociclista nacional es va ensorrar a principis dels 80. Em vaig haver d’anar a buscar la vida a Itàlia i em vaig quedar competint amb Beta.

¿Li va costar fer entendre a la gent el que feia?

El trial és un esport minoritari i va costar, però quan vaig guanyar va sortir bastant a la tele, hi havia cada cop més curses indoor a la ciutat, més patrocinadors de fora del món de la moto... Tothom ens coneixia molt més que ara coneixen Toni Bou, que és superbo. Vam ser un fenomen més de masses.

¿Com va ser que va començar a anar amb moto?

Des de petit m’agradaven les motos. Ho havia vist sempre. Vivia i continuo vivint a Rellinars, que és un poble molt marcat pel motor. Hi havia diverses competicions que passaven per allà, inclòs el mundial. Vaig saber que volia fer això al veure-ho, però realment el que em va enamorar va ser la moto. A més, el meu veí Pepitu (Josep) Casademunt era pilot oficial de Bultaco i venia molta gent a entrenar a Rellinars. Jo no em cansava de demanar una moto, però no me la compraven, així que vaig aprendre a fer el mateix però amb bicicleta i, mentrestant, l’hi robava al meu germà quan ell no la utilitzava.

¿Com van ser els seus inicis en la competició?

Em van veure algunes marques i em van veure potencial. Ara això és el que faig jo. Cerques pilots joves que destaquin. Vaig coincidir també amb Pere Ollé (campió d’Espanya sènior el 1977) i vaig tenir la sort d’envoltar-me de gent que em va poder ajudar, perquè a casa meva econòmicament no ho podien fer. Al meu primer mundial hi vaig anar amb el pressupost de provador de Beta per veure si aconseguia destacar. Sempre ho dic, només m’he comprat una moto en la meva vida. O sigui, que em va sortir molt bé la inversió (riu).

¿Això avui dia seria possible?

Continua passant. Totes les marques busquem nens prodigi que destaquin, però és més difícil perquè es busquen tan joves que pot passar qualsevol cosa. L’adolescència és un període molt complicat i fa que molts es perdin.

Les motos han canviat molt tecnològicament. ¿Diria vostè que axò ha pogut desvirtuar una mica la màgia del pilot?

La tecnologia és imparable i ajuda, però també limita. Les motos han avançat tant que permeten fer coses massa complicades, tant que el trial per si mateix sembla un circ. Jo crec que caldria un pas enrere.

Dels seus set campionats, ¿quin va disfrutar més?

El del 87, sens dubte. Va ser el primer. No m’ho esperava perquè venia d’acabar 11è el primer any i quart el segon. No entrava dins dels meus pronòstics, però va ser meravellós. M’entrevistaven a les teles i ràdios d’arreu del món i al tornar aquí vaig tenir una rebuda increïble. Va ser com el primer petó, que el recordes tota la vida.

¿I el seu pitjor moment?

Quan vaig guanyar l’últim mundial el 95. No és que fos el més baix, però sí un dels que més em va doldre, perquè vaig començar a veure el final. Ja començava a veure que em quedava poc temps lluitant així i que probablement aquest seria l’últim gran triomf de la meva carrera. Em vaig començar a veure més gran, competint amb pilots molt més joves que jo i cada vegada em costava més psicològicament. Va ser un any complicat mentalment.

Però tot i així, vostè va continuar competint.

Dos anys més, però ja només vaig aconseguir un tercer i un cinquè. Era jove perquè tenia només 31 anys, que si ho poses en perspectiva, per exemple amb Toni Bou, que avui dia en té 38, o Adam Raga, que es va retirar amb 42... Em vaig retirar perquè no em motivaven els resultats mediocres després d’haver guanyat.

¿Es va sentir millor?

No. Ho vaig portar fatal. Quan deixes de competir i ets un referent, tothom et dona copets a l’esquena, i, si bé portes una inèrcia que fa que encara hi hagi uns anys en què ets present, arriba un punt que sents el buit. I és molt dolorós. Vaig intentar omplir-lo vinculant-me a projectes com School of Champions, però no em satisfeien. Vaig estar un temps malament. No em sentia gens realitzat. Aquest buit va ser el que em va acabar portant a crear la meva pròpia moto. Al final, aquesta ha sigut l’experiència més similar a competir. M’ajuda a oblidar que estic vivint moments difícils. Fer d’entrenador, per exemple, no em feia sentir així perquè tu hi posaves molt i tota la glòria se l’emportava el pilot.

Notícies relacionades

Toni, Lamine i el ‘pla Alexanko’

Les llums de Bríndisi

¿Creu que si hagués competit en l’època actual hauria sigut diferent?

La veritat és que m’ha encantat viure l’època que em va tocar viure. Vaig ser el pioner, vaig viure etapes econòmicament molt bones i de reconeixement. Ara tot és més difícil i més regulat. S’ha perdut una mica aquesta personalitat.