Un mes, tres confinaments diferents

Fa un mes que Espanya està confinada. El 14 de març es va declarar l’estat d’alarma i es van limitar els desplaçaments als «de primera necessitat». Però hi ha confinaments que tenen poc a veure amb d’altres. Els sanitaris, les forces de seguretat, però també treballadors de supermercat o forners porten un dur mes laboral; els ‘pencaires’ de sectors no essencials han estat ficats a casa 15 dies, i els teletreballadors, nens, estudiants, aturats o jubilats ja van pels 30 dies de ‘tancament’.

Quan la casa et cau a sobre

«Un mes i dos dies», apunta María José quan se li pregunta per l’‘aniversari’ confinada. «La meva mare va tenir un accident el dia 12 i vaig anar a casa seva, i ja m’hi vaig quedar», explica. La seva mare té 92 anys i el seu pare, 95, i estarà amb ells mentre duri l’estat d’alarma.

«Ho porto malament. Jo soc molt de sortir i em cau la casa a sobre», reconeix. Els dilluns i els dijous va al supermercat, i quan se li acaba la insulina de la mare, a la farmàcia. Res més, però alhora molt més que els seus pares, que no trepitgen el carrer.

La seva altra única sortida la va motivar que se li va trencar el telèfon i va tenir un punt traumàtic. «Anava pel carrer amb angoixa, amb certa sensació de delinqüent, de veure’m sola. Em va causar tanta ansietat que encara no he anat a casa meva, i vaig marxar amb tres mudes», explica. Troba a faltar la llibertat de sortir i entrar, però també entretenir-se amb jocs de taula o xerrar amb les amigues o amb les seves filles.

Al tancament hi afegeix el desgast d’unes cures que fa amb gust, i l’estar en una casa que no és la seva. «No tinc les comoditats que tindria a casa meva; per exemple, aquí no hi ha wifi ni plataforma de televisió», explica. Potser tampoc valdria de gaire perquè el seu pare té monopolitzat el comandament amb el Teledeporte.

«Al principi ho vaig portar bé, però després va venir Sant Josep. Era el sant de tots tres i et trobes que estem aquí sols. Després va arribar el meu aniversari i l’aniversari del meu pare, i el mateix», lamenta.

Almenys, aquesta última celebració va donar peu a un bon grapat de rialles. «El meu pare no sap que les meves filles es van independitzar amb els seus nòvios i, quan li van trucar per felicitar-lo, elles es posaven al mig perquè semblés que estaven juntes en una casa i ells, cada un en un escenari diferent. Vam riure molt», recorda.

Li costa molt no veure les seves filles, amb les quals se’n va anar de Madrid després del seu divorci i per les quals va deixar de treballar per donar-los estabilitat, però no compta els dies que li poden quedar confinada. Alhora, viu amb la por que li passi alguna cosa i no poder seguir amb aquest aclaparador confinament.

Viure del bo del menjador escolar

Oimar és un treballador de la construcció que aquest dimarts, després del dilluns festiu que van tenir moltes comunitats autònomes, s’ha reincorporat al seu lloc de treball després del final de la ‘hibernació’ dels sectors no essencials. L’empresa per a la qual treballa va aplicar un erto quan el Govern, davant de la persistència ascendent de la corba d’encomanats, va decretar la paralització dels sectors no primordials de l’economia a partir del 30 de març.

Ha estat dues setmanes a casa i no ha pogut tenir l’ingrés que sustenta la seva família, perquè té dos fills i és vidu. Per sobreviure ha comptat amb una ajuda important. «El bo de menjador dels meus fills», explica. La Generalitat Valenciana va convertir en un val de 60 euros de consum els ajuts que donava per als menjadors escolars. I d’aquí han menjat.

De fet, és l’única cosa per a la qual ha sortit. «De casa al supermercat, i d’allà a casa», resumeix. Però l’important era tenir per menjar. Acostumat a haver de ser fora de casa moltes hores, ha portat bé un tancament amb data de caducitat.

Però, davant de les pressions, torna amb alleujament a la feina tot i que hagi de deixar els fills, de 10 i 14 anys, amb uns nebots. Allà els va deixar quan encara era de nit per anar-se’n a treballar. El preocupa més el menjar que el virus. «No tinc por. Si ha d’arribar, arribarà», explica.

«Ara haurem de treballar més separats i amb les mesures de protecció que ens digui l’empresa, però podem treballar», apunta. Prim i resistent, es dedica a doblegar ferros a les obres, però ara la seva preocupació és que el tren no es retardi gaire.

Originari de Guinea Conakry, d’on va arribar fa 15 anys, veu el futur immediat molt negre per al seu entorn. «Tot es posarà molt malament», augura. «Hi ha molta gent que no té família o que no té papers per treballar, imagina’t com ho passaran», reflexiona preocupat.  ¿I el seu país? «Allà és pitjor encara, estan tots tancats igual, però amb molts mitjans menys», resumeix.

A la feina amb un somriure, a casa amb dubtes

La Rudi no ha parat de treballar des que el coronavirus va posar potes enlaire les nostres vides. És una de les empleades d’un petita fleca que, després de la inquietud del primer dia, s’ha mantingut oberta. La seva cèntrica ubicació l’ha ajudat a tenir alguns clients.

Despatxa napolitanes i petits bocates amb un somriure. «La veritat és que m’ha anat molt bé poder treballar», explica. I no parla només dels diners, tot i que segur que també li va bé no haver hagut d’estar pendent del cobrament d’una prestació que no ha arribat a temps per a molts afectats. «Estar tot el dia tancada a casa se m’hauria fet molt complicat. Segur que no m’hauria sentit bé», confessa, mentre es mou ràpid rere el taulell, aliena a la por del contagi.

«La veritat és que de por no n’he tingut mai», assegura decidida. Però hi ha qui sí, i això li ha donat a ella fins i tot més feina. «Hi ha companys que sí que han tingut por de venir a treballar i els han donat vacances i permisos, així que al final ens hem quedat només dues persones per a tots els dies», explica. Tampoc és que hi hagi gaire moviment, reconeix, però ara està sola per al que hi hagi.

Una altra cosa és arribar a casa, on la sensació és agredolça. «Visc amb el meu fill, que té 17 anys, i és cert que et preocupa una mica poder encomanar-lo. Tinc moltes ganes que passi tot plegat i de poder abraçar-lo de veritat», confessa.

Notícies relacionades

L’Agència Tributària va declarar el 2022 "fallida" l’empresa acusada

El frau en ‘cripto’ de futbolistes podria superar els 24 milions

Ell està en el grup dels que compleixen 30 dies a casa i afirma que ho porta millor del que esperava. «És molt actiu, li agrada molt fer esport i està acostumat a estar molt temps fora de casa. Així que dins del que cap ho porta bé», explica abans de reconèixer que amb aquest tancament està «disfrutant d’ell com mai».

De fet, es compadeix dels qui tenen fills petits en aquesta situació. «Nosaltres vivim a l’últim pis i hi ha vegades que pugen pares amb nens i és com si els traguessin d’una gàbia pel soroll que fan al posar-se a córrer», explica.