Confinats al carrer

Es fa de nit i les voreres s’acaben de buidar fins que gairebé no es veu ningú. Però no totes. A les grans ciutats hi ha certs carrerons, parcs i porxos on milers de persones continuen dormint sense sostre. El seu confinament pel coronavirus és en uns carrers als quals semblen ancorats.

«Al final t’hi acostumes, no és que t’agradi, però t’hi acostumes», explica el David, de quaranta i tants, amb dos fills adolescents que viuen amb els avis. Mentre sembla que alguna cosa se li ha ficat a l’ull, recorda que fa no tant va tenir i va gestionar amb èxit dos restaurants, però que, des d’aleshores, no sap gestionar l’alcohol. «No aconsegueixo deixar-lo», assumeix honest i resignat. «Si pogués crec que podria tornar a treballar en l’hostaleria perquè puc fer de tot», assegura.

El mira amb tendresa laMagdalena, la seva parella, que és romanesa i va començar a aprendre castellà mirant al seu país telenovel·les sud-americanes. «Marinela, Natalia...», recorda nostàlgica. Ara, devora llibres. «Me n’he llegit tres d’Agatha Christie en tres dies», presumeix. «Al carrer t’hi porta la vida, les conseqüències de coses que fas i enganys, que és el que fa més mal», explica.

Un quadro de ‘L’últim sopar’

Ho expliquen davant de ‘casa’ seva. Una tenda de campanya reforçada amb retalls i amb un tros de plàstic com a sostre. Dins, un matalàs dubtós sobre un cartró que no se sap si protegeix de la humitat o la reté. A fora hi ha un parell de cadires davant un petit moble amb alguns estris i presideix la sala un quadro de ‘L’últim sopar’.

Són dos de la vintena de ‘sense sostre’ que viuen en un amagat carreró, per als vianants i sense sortida, al costat del Jardí Botànic de València, a escassos cent metres de la Gran Via. Té alguna cosa de pati interior amb zones comunes: un parell de cordes per estendre-hi la roba i una rovellada barbacoa en què escalfen una sopa que va rutllant en gots de plàstic. S’hi intueix cert ordre però ni aigua ni dutxa, només tovalloletes higièniques. Per a necessitats majors, s’ha d’anar al fons a l’esquerra i recollir les restes en bosses d’escombraries. Les de la Magdalena són perfumades, revela.

«Nosaltres procurem mantenir això net. Escombrem cada matí i freguem amb lleixiu», explica el Javier, d’edat i història semblants a les del David. «Treballava en l’hostaleria, vaig tenir problemes de parella i a partir d’allà no vaig aixecar el cap. Vaig tenir addiccions que ja he superat. Ara estic amb un règim de metadona, però vull que me’n posin una pauta descendent», explica.

Albergs ‘sense’

Amb la crisi del coronavirus, els ajuntaments han multiplicat les places per a persones sense llar, i tot i que no n’hi ha per a tothom, la realitat és que n’hi ha molts que no volen anar a un alberg. No és la seva solució. «A mi m’ho van proposar però coarta la mobilitat. Em sé cuidar i estic sa. En l’últim examen que em van fer em van dir que estava com un piano», apunta orgullós.

Per al David i la Magdalena una de les raons són els horaris. «Treballem d’aparcacotxes i no podríem sortir i entrar-hi», es defensen. El Juan va més enllà. «No vull estar lligat a les normes que tenen», explica. Diu que va ser un empresari de la construcció que es va arruïnar amb l’última crisi. «Ho vaig perdre tot i ja no vaig voler remuntar. Des d’aleshores que soc al puto carrer», resumeix. «Abans estàvem oblidats i ara seguim oblidats, els indigents som indigents abans i després del coronavirus», sentencia.

Només elFélixho diu obertament, però que no es pugui beure en aquests centres frena molta gent. Ell va néixer a Terol fa 64 anys i amb sis va viatjar amb la seva família a Veneçuela, on va viure 40 anys més. D’allà va passar els Estats Units. «Em van agafar dues vegades begut i conduint, vaig tenir un embolic amb l’agents i em van acabar deportant. Com que en el meu passaport deia que era espanyol em van enviar aquí el 2002 però en els plans de la meva vida mai va estar acabar a Espanya», explica encara estranyat.

«Ara tenia una habitació però amb això del coronavirus la propietària es va acollonir de veure que hi entrava i sortia tot el dia i em va posar al carrer», assenyala mentre pren una cervesa. «No és que begui molt, bec perquè m’avorreixo no per alcoholisme. Bé, imagino que això és el que diuen tots», reflexiona al sentir-se.

Aturats i sense ‘feina’

Notícies relacionades

Les pluges tornen a partir de demà i podrien ser copioses

La concertada catalana, la més cara i menys finançada

Per estrany que soni, per a ells, tots aturats, la crisi del coronavirus és, sobretot, de feina. «No hi ha cotxes que aparcar», diu la Magdalena. «Ni ferralla per recollir», apunta el Javier. A canvi, tampoc la policia els incomoda. «S’estan comportant, si han vingut algun dia, han entrat, han mirat i se n’han anat», relata. L’ambient és tranquil. «Entre les vuit i les nou ja estem tots adormits», afirma amb cara de bo. «Això és com una família», explica el Richard, que ha tornat a la ‘llar’ després de dos anys entre Perpinyà, Figueres i Barcelona.

De tots, el Javier és l’únic que porta una mascareta i la porta al coll. De guants, ni en parlem. «Aquí no hi ha hagut ni un refredat. Per la vida que portem jo crec que tenim altres defenses. Estem enfortits, i això el que viu amb privilegis no ho té»,afirma. Aquesta estranya idea d’immunitat està estesa al veïnat i el polonès Miroslav es desmarca amb un consell per als que tenen casa. «Que obrin les finestres, s’ha de ventilar, si no els virus s’acumulen a dins», adverteix. Aquí, expliquen, va fer més mal la tempesta ‘Gloria’ que el coronavirus.