Daniel Innerarity: «Hem de posar en marxa una autoritat més cooperativa»

Les seves reflexions teòriques sobre la societat epidèmica i les seves anàlisis sobre la complexitat abocades al llibre ‘Una teoría de la democrcia compleja. Governar en el siglo XXI’ l’han convertit en un dels pensadors més sol·licitats. Catedràtic de Filosofia de la Universitat del País Basc, Daniel Innerarity (Bilbao, 1959) comparteix la seva visió de la societat postcovid.

¿Vostè també té la sensació de ser enmig d’un experiment social?

Un experiment social involuntari, sí, perquè aquí no hi ha cap intenció al darrere, per molt que digui Trump. Tot i que hi ha unes institucions que s’han d’avançar i preveure riscos que no funcionen gaire bé, i això sí que és la nostra responsabilitat.

Estem atordits, costa distingir entre el que és real i el que és irreal.

Com deia el meu col·lega Santiago Alba, potser això és el que és real. Hem de preguntar-nos què és més real, si això que estem vivint (tot i que sigui excepcional) o l’ensopiment en el qual vivíem, envoltats de riscos que no érem capaços d’anticipar.

Els models matemàtics de predicció que s’utilitzen en la crisi actual van néixer precisament per donar resposta a la incertesa.

Aquests models ofereixen alguna certesa i seria una frivolitat no comptar-hi, però tenen una gran inexactitud social. Pot estar passant que les nostres societats estiguin mesurant molt bé una cosa que no saben que és. La matematització de la realitat social és un instrument indispensable, però tant més util com més conscient sigui de les seves limitacions.

¿L’èxit de l’ús de les dades en aquesta crisi pot obrir la porta a un control social més gran a favor del bé comú a l’estil xinès?

No em sembla que el model xinès sigui exportable. Costa pensar que societats democràtiques com les nostres ens doblegarem davant d’una autoritat centralitzada i li subministrarem tota la nostra informació. Aquí estem batallant perquè les dades i la intel·ligència artificial no es carreguin la democràcia.

Però la por és una eina molt persuasiva.

Aquesta pandèmia matarà molta gent, tindrà unes conseqüències dures en l’economia i la vida de les societats, però tindrà un caràcter conjuntural. Per tant, el tipus de cessió de sobirania que els individus estem disposats a fer cap als Estats és una delegació temporal. No veig a l’horitzó un sacrifici de les nostres llibertats a l’altar de la seguretat.

Altres pensadors adverteixen del risc d’un autoritarisme més gran.

A curt termini hi haurà un repunt de l’autoritat d’estat. Ara mateix estem enmig d’un neokeynesianisme de garrafa, fins i tot amb una simbolització militar de l’autoritat i una terminologia bèl·lica. Però a llarg termini l’estat-nació pensat en aquesta forma tan vertical no existeix.

¿Per què n’està tan convençut?

Ara mateix hi ha un munt de gent observant el sistema polític des d’una certa horitzontalitat, d’igual a igual. Som bastant reticents a obeir si no se’ns convenç i tenim moltes fonts d’informació. A més, l’autoritat és plural perquè és local, regional, nacional, europea, transnacional... Hem de posar en marxa una autoritat més fragmendata, més cooperativa, col·laboradora i, en última instància, més democràtica.

Aquesta estructura també genera molts missatges contradictoris. L’alcaldessa d’Amsterdam diu que tancar els nens en apartaments petits és pitjor que deixar-los sortir al parc.

¿Fins a quin punt una mesura pot ser científicament aconsellable i políticament difícil de legitimar? La complexitat de tot això és que tots tenen part de raó. La gran prestació de la política és ser capaç de tenir una visió de conjunt i harmonitzar interessos difícilment compatibles en un context de gran incertesa i moltíssim risc. Aquestes decisions tenen un caràcter d’aposta i aquesta és la gravetat d’aquest experiment voluntari.

¿Aquesta cacofonia serà una característica de la societat ‘postcovid’?

És inevitable. Hi haurà una pluralitat de veus i d’interessos, perquè cada sistema vetlla per un factor menyspreant una mica els altres. A més, estem en societats amb molts nivells de govern i en el pla científic tampoc hi ha una veu.  El meu consell seria minimitzar aquesta dissonància generant cooperació.

El nucli d’aquest experiment social és el confinament a casa.

Tots els predicadors sortiran dient: «¡Hem descobert la família!». Però no estem programats psicològicament per viure en un espai de tanta proximitat i m’atreviria a dir de tant afecte. Tampoc és el mateix confinar-se si tens una estructura familiar estable o si ets una dona amenaçada, si tens una habitació amb vista al Pirineu, com és el meu cas, o si vius confinat.

La desigualtat en carn i ossos.

S’està posant de manifest el valor de les institucions de la distància. Per a molts nens i nenes l’escola és el lloc on hi ha un àpat assegurat, els mateixos pupitres, la mateixa connectivitat a internet i gent diferent. L’escola presencial iguala més que l’ensenyament ‘online’, on es reprodueixen amb més facilitat les desigualtats. La meva conclusió és que visca el que no és la família, visca les institucions i la societat del conflicte, visca la indiferència social com una manera d’oxigenar-te i de viure.

Notícies relacionades

Filosofia contra la por del virus

Els fantasmes de la pandèmia

Es veu bastant optimista.

No sé si és per vici o per virtut. Acostumo a dir que per ser pessimista cal estar molt més segur que per ser optimista. Darrere d’un pessimista sempre hi ha una persona molt convençuda d’alguna cosa, concretament que això és un desastre i que d’aquesta no en sortim. Darrere d’un optimista moltes vegades hi ha un ignorant, però moltes vegades també, o almenys en el meu cas, un escèptic que no es creu que això no té remei.