efectes de la crisi sanitària

Filosofia contra la por del virus

La crisi del coronavirus obre un debat sobre com serà la societat 'post-Covid'

Els experts discrepen sobre si s'imposarà la cooperació o l'autoritarisme

zentauroepp52908603 rambla200324212103

zentauroepp52908603 rambla200324212103 / JOANCORTADELLAS

4
Es llegeix en minuts
Gemma Tramullas
Gemma Tramullas

Periodista

ver +

Passada la primera i brutal sotragada de la realitat, la perplexitat comença a donar pas al debat d’idees sobre quin camí prendrà la societat occidental que emergeixi de la pandèmia. En aquest combat filosòfic destaquen de moment dos púgils: el sud-coreà Byung Chul Han, que adverteix que l’èxit de la lluita contra el virus a través de la vigilància digital generarà un capitalisme autoritari d’estil asiàtic, i l’eslovè Slavoj Zizek, que opina que aquesta crisi suposa el final del capitalisme i obre la porta al retorn d’un comunisme idealitzat.

Entre el blanc i negre d’aquestes opcions existeix una extensa gamma de grisos, que va des dels pensadors que asseguren que tot canviarà als que aposten que tot seguirà més o menys igual. També hi ha posicions que, no per menys difoses, resulten menys valuoses. És el cas de Josep Maria Esquirol que, en coherència amb el seu popular assaig ‘La resistència íntima’, prefereix el recolliment i «no parlar massa».

Tot i que, com afirma Daniel Innerarity, en moments de desesperació la societat recorre als filòsofs, el cert és que el primer a plantejar àmpliament la qüestió de ¿i ara què? (i no només la seva opinió) ha sigut un historiador. En un article publicat pel ‘Financial Times’ que s’ha convertit en viral, l’israelià Yuval Noah Harari ha escrit que «les decisions que prenguin els governs en les pròximes setmanes canviaran el món per sempre».

L’autor del supervendes ‘Sapiens’ afirma que ens trobem davant de dues eleccions possibles: «La primera és entre la vigilància digital totalitària (en la línia que denuncia Byung Chul Han) i l’apoderament ciutadà» i la segona «entre l’aïllament nacionalista i la solidaritat global» (línia Slavoj Zizek). 

¿Hi haurà un ‘post-Covid’?

Josep Ramoneda es mostra prudent: «Està clar que això és el final d’un cicle però ¿hi haurà realment un ‘post-Covid’?, –reflexiona l’exdirector del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona–. Jo no m’atreveixo a dir-ho encara. En els nostres sistemes de poder hi ha la tendència a intentar girar full com si no hagués passat res, però també és veritat que els grans canvis de la humanitat s’han fet amb guerres, crisis econòmiques i epidèmies».

A Ramoneda el preocupa el prestigi de les solucions autoritàries i que la por faci que els ciutadans acceptin coses que abans es considerarien inacceptables. «S’havia reduït la societat a una suma d’individus i només ens han tornat a ajuntar davant una amenaça de mort –apunta–. Però, paradoxalment, per ajuntar-nos ens han separat, obligant-nos a deixar de tocar-nos, que és part de la nostra essència». Davant aquesta paradoxa, Ramoneda evita fer vaticinis sobre futures mobilitzacions populars.

Per la seva banda, Victòria Camps destaca que d’aquesta crisi «hauríem d’extreure una lliçó d’humilitat», però tem que aquest aprenentatge pugui caure en l’oblit quan el país es recuperi. Per a la filòsofa, Premi Nacional d’Assaig 2012, és especialment important analitzar l’experiència del confinament.

«De cop ens hem trobat davant d’una limitació de la llibertat impensable fa unes setmanes –afirma–. Ho acceptem perquè tenim por del contagi, el nostre i el dels altres. Ens hem tornat disciplinats i obedients, en part per coacció, però també perquè entenem que hem de cuidar-nos. La cultura individualista ha quedat aparcada pel bé comú i a causa de la incertesa estem recuperant la confiança en l’estat i el govern perquè necessitem algú que ens digui què hem de fer».

La mare de totes les crisis

No obstant, ni tan sols la mare de totes les crisis ha aconseguit frenar del tot el ritme frenètic de la societat per parar-se a pensar. Malgrat tot el dolor i l’horror, moltes persones continuen treballant, anant a classe, fent exàmens, consumint cultura i quedant amb els amics en línia, aprofundint en aquesta sensació de perplexitat.

«La digitalització elimina la realitat», escriu Byung Chul Han. En aquest context ha tingut molt ressò un tuit escrit per Santiago Alba Rico: «Aquesta sensació d’irrealitat es deu al fet que per primera vegada ens està passant una cosa real. És a dir, ens està passant alguna cosa a tots junts i alhora. Aprofitem l’oportunitat».

Naomi Klein no és filòsofa però a l’autora de ‘La doctrina del shock’ se li reserva un lloc preeminent en aquest debat.  Ella va ser de les primeres a aportar la seva visió: «Aquesta crisi, com les anteriors, podria ser el catalitzador perquè tota l’ajuda caigui en els interessos dels més rics, incloent els responsables d’aquesta crisi, mentre que les famílies perden els seus estalvis i els petits negocis tanquen».

Encara més pessimista s’ha manifestat la també nord-americana Judit Butler que, cenyint-se a l’escenari del seu país, preveu per a l’any que ve «un dolorós escenari en el qual alguns éssers humans imposaran el seu dret a viure a compte dels altres».

Notícies relacionades

Tornant al combat entre Han i Zizek, l’eslovè (autor de l’assaig ’Sobre la violencia’ i conegut per no mossegar-se la llengua) coincideix amb Butler: «¿Ens estem preparant per aplicar la lògica més brutal de la supervivència del més fort? –escriu–. L’elecció està entre això o un tipus de comunisme reinventat [...] Es va acabar allò d’‘Amèrica (o qui sigui) primer!’. Amèrica només pot ser salvada a través de la col·laboració global».

Davant de la menció del «comunisme», tot i que sigui un sentit de comunitarisme global, Han ha saltat com un ressort i ha escrit a ‘El País’ que, lluny de ser la tomba del capitalisme, la pandèmia serà l’altaveu de l’èxit del model xinès i, juntament amb la intel·ligència artificial, provocarà una nova mutació del capitalisme.

Temes:

Coronavirus