Notes d'un confinat (5):

En la dansa de la pols i l'absència

Josep Maria Fonalleras narra la seva experiència com a confinat després d'haver estat en contacte amb una persona que va tenir el coronavirus

«Avui és el dia que surto. El primer amic que em trobo em diu: 'Benvingut al caos'. I el segon em diu: 'Com a veterà, ja ens aconsellaràs'»

fonalleras / periodico

2
Es llegeix en minuts
Josep Maria Fonalleras
Josep Maria Fonalleras

Escriptor

ver +

Ha estat un moment clau. Si avui, que és el dia que surto, hagués deixat el ioga, tot l’esquelet del confinament s’hauria esmicolat, com un d’aquells esquelets de la sala de dalt del col·legi, que sempre ens pensàvem que acabarien fets miques, de tan vells com eren. He decidit continuar amb la rutina, com si fos un dia més d’aquests catorze que he estat a l’illa deserta del meu pis. I no ho era. Em veia a mi mateix com un d’aquells cavalls del Grand National –aquella mítica cursa que mirava de petit amb el meu pare–, a punt de sortir. Estaven tots excitats, renillaven amb l’expectativa de l’eufòria, els joqueis miraven de retenir aquell desfici. Però hi havia una barrera. Uns compartiments, com unes taquilles de ferro que els impedien avançar. I aleshores, de cop, s’obrien i els cavalls sortien desbocats. Em veia així. Però resulta que la barrera s’aixeca i he d’anar al trot, com si fos un cavall de doma. La sensació és molt estranya. Per això era important el ioga, com un exercici per retardar-ho tot, per dilatar el temps, per anar més a poc a poc. Si l’exterior és hostil, no cal córrer per arribar-hi.

El primer amic que em trobo em diu: “Fonalleras, benvingut al caos”. I el segon em diu: “Com a veterà, ja ens aconsellaràs”. Tinc la sensació de venir del futur per explicar una experiència personal que ara ja és col·lectiva. I, a més, es confirma el que em pensava mentre era al pis, tot sol. Tot i el murmuri exterior, tot i el patiment pels amics i familiars també confinats, tot i les baixades a l’infern d’un mateix, amb presència insòlita d’uns dimonis que ni tan sols sabia que existien, de fet he viscut uns quants dies en una bombolla. Un espai de protecció, parapetat. Més encara, un planeta d’un altre sistema solar. És ara que em trobo amb el caos. ¿El caos? Més aviat el silenci demolidor, les mirades desconhortades, les distàncies prudencials, el desert d’abraçades, la idea certa que vivim escenes d’una distòpia sense que puguem fer anar el comandament per deixar-les en pausa.

Notícies relacionades

I tot i això, la gent s’aplega tímidament en la nit dura. Per anar a comprar.  I resulta que tots comprem el mateix. Vull dir que no hi ha gent que compri sabates o perfums, sinó que ens concentrem en allò que és bàsic, necessari, essencial. Ho contemplo com si acabés d’arribar al planeta, encara amb tremolor a unes cames que no havien trepitjat el carrer fa catorze dies. La felicitat, ja que estic en aquesta tessitura d’autoajuda confinadora, és necessitar poques coses i distingir quines són les decisives. El meu amic  Jon Snow, de qui parlava fa dies, diu que quan surti del confinament es preguntarà si ella encara l’estima, com feia la cançó dels Beatles, aquella de l’home que ja en té 64. I que li dirà que almenys sap canviar els fusibles, si és que se’n va la llum.

A casa un altre cop (he sortit del laberint minúscul per entrar en un laberint enorme: un malson de nines russes), em torno a recloure, ara al ritme de tots els altres. Una amiga em parla de les habitacions de Hammershøi, el pintor danès. Ara hi habitem. En la dansa de la pols i l’absència. Absorts en la pròpia contemplació. Descobrint els íntims detalls, els racons obscurs, mentre el món calla.