La immensitat del pensament

Somio que baixo al carrer a llençar les escombraries i, de fet, ho acabo fent. Hi tenia restes del rap de l’altre dia i la cosa ja no podia esperar més. Transgredeixo l’isolament, sí, però ho faig amb una civilitat extrema. A més, la primera trucada de Salut em va dir «evitar el contacte social». Travesso el llindar de la porta, doncs, i baixo amb l’ascensor, però duc uns guants de làtex i una mascareta. Deixo la bossa al contenidor i aprofito per fer un tomb, no res, una volta discreta per desentumir les cames, tip de fer passadissos amunt i avall, com a les cel·les de les pel·lícules de presons. Es confirma la percepció que tenia: el món ha dimitit mentre jo estava aïllat. No tinc contacte social perquè no hi ha res a contactar. De fet, és millor, en aquestes circumstàncies. Si algú m’hagués vist, tal com camino pel carrer, hauria pogut pensar que el zombie soc jo. No veig a ningú i ningú no em veu, i torno a casa.

En els moments bons (també n’hi ha) penso en allò que va dir Fellini, que convindria agafar-s’ho tot com si haguessis vingut aquí a fer el turista. Contemplar, passejar sense rumb, viure amb la idea d’una expatriació temporal, sense permanència, aquell allunyament embadalit. En els moments més crítics, penso en espirals que et xuclen cap el buit, però després m’arriba el missatge d’un amic que em diu: «Simeó l'Estilita va estar 34 anys dalt d’una columna, ¿i tu et queixes per 14 dies de quarantena, assegut al sofà?» No m'estic al sofà, sinó encadenat a l’ordinador, tot i que a vegades hi penetro i tinc sort d'enganxar, per exemple, un documental de P.J. Harvey, «A dog called Money», que parla de desconsols i de pèrdues.

Notícies relacionades

Els reptes de transitar a l'edat adulta amb un trastorn de salut mental: gairebé el 60% dels joves reconeix tenir problemes

Les pluges tornen a partir de demà i podrien ser copioses

No sé si em convé gaire. Torno a les coses essencials, com ara descobrir que no n’hi ha prou amb 14 dies de confinament perquè un home sol pugui reconstruir una funda nòrdica. Desisteixo i miro de posar ordre en altres coses, però resulta que tinc massa temps i massa coses a ordenar, i això em deixa indefens davant la immensitat on s’ofega el pensament. Un naufragi. Miro d'entendre el concepte d’història de Benjamin, però al mateix temps intento que una escombra es mantingui dreta sola perquè es veu que la NASA ha dit no sé que de l’eix de la Terra i que, aquests dies, les escombres es mantenen en equilibri i no cauen. Funciona. No sé per què, però funciona. Em sembla que ho incorporaré com una metàfora. No sé de què, però serà una metàfora. Potser d'allò que es manté dempeus quan la tendència inevitable és la caiguda.

Un altre amic em diu que tenir tant de temps no necessàriament és el millor per fer tot allò que voldries fer amb tant de temps per endavant. Em temo que tenia raó. Rellegeixo Prévert. La història d’un home que compra unes flors i, en el moment de pagar, té un atac de cor i les flors cauen a terra i també els diners, que rodolen carrer avall. I la florista no sap per on començar: pels diners, per les flors o per l’home que s’està morint. Segur que és una altra metàfora.