19 febr 2020

Anar al contingut

El gènere importa

ALICIA IBARRA GÁMEZ. SAVE THE CHILDREN

El gènere importa

Stefanie Glinski

«La meva família només podia pagar el transport d’un de nosaltres, i el meu pare i la meva mare van decidir que fos jo». La Sara, de 14 anys, es va veure obligada a fugir del conflicte a Burundi completament sola. «Va ser un viatge molt difícil. Un grup caminàvem cap a la frontera amb Rwanda quan ens vam trobar uns homes armats. Ens van triar a uns quants i ens van dir que els havíem de pagar. Com que no teníem diners, ens van portar al bosc». La Sara va ser víctima d’una violació grupal amb només14 anys. Com a resultat, es va quedar embarassada.

Aquest és només un exemple de com la guerra afecta la vida de milions de menors, especialment de les nenes; uns conflictes armats que s’estan intensificant i que són cada vegada més perillosos per a la infància. Només el 2018 hi va haver aproximadament 25.500 violacions greus contra nenes i nens que viuen en països en guerra –mort, mutilació, violència sexual, segrest, atacs contra escoles i hospitals, reclutament, i negació de l’accés a l’ajuda humanitària– en zones de conflicte, una xifra que s’ha triplicat des del 2010 i ara ja és la dada més alta de la història. Així ho explica l’últim informe de Save the Children ‘No a la guerra contra la infància 2020: el gènere importa’, que inclou, per primera vegada, una anàlisi amb enfocament de gènere sobre quina mena de violència pateixen els nens i les nenes en els conflictes. Un dels titulars de l’estudi, i que demostra que el gènere importa, és que 9 de cada 10 casos de violència sexual verificats van involucrar nenes, mentre que els nens són majoritàriament assassinats o reclutats.

Igual que la Sara, la Samira, de 15 anys, va patir violència extrema per culpa dels conflictes. El 2016 va ser segrestada juntament amb la seva mare i les seves germanes a la província de Sinjar, a l’Iraq. Va passar un temps en captiveri i després va ser venuda a unes persones que la van colpejar i la van agredir sexualment. Després va ser obligada a casar-se amb un combatent de Daesh. No va tardar gaire temps a quedar-se embarassa i va donar a llum una nena. Només tenia 13 anys. Quan el seu marit va morir en un bombardeig de la coalició, la Samira va fugir amb la seva filla fins a arribar al campament de Mabrouka, al nord-est de Síria. Allà, Save the Children li va proporcionar assistència mèdica, i recolzament psicosocial i assessorament sobre criança. «No volia deixar que la meva filla visqués sense una mare, o que visqués la vida que jo he viscut. Volia poder oferir-li els drets que a mi m’han negat», explica la Samira a l’informe.

Aquestes terrorífiques històries són el pa de cada dia de milions de nenes i adolescents que veuen com els seus cossos són utilitzats com a arma de guerra. En l’imaginari col·lectiu hi ha les imatges de les 276 nenes segrestades per Boko Haram l’abril del 2014 al nord de Nigèria. Les noies que s’han aconseguit escapar expliquen les horribles violacions sofertes i encara, en el dia d’avui, més de 100 continuen en captiveri. Sorprenentment, amb prou feines hi ha xifres registrades d’aquesta violència sexual: entre el 2005 i finals del 2018, només hi va haver uns 20.000 casos verificats contra menors d’edat en països en conflicte. Aquest índex tan baix de denúncia possiblement es degui a l’estigma que aquesta violència contra les nenes porta associat i a la complexitat de visibilitzar situacions que solen ocórrer en l’esfera privada.

No obstant, les conseqüències d’aquesta violència sexual en la vida de les nenes són enormes. Tant les seqüeles físiques –incontinència urinària i anal, pèrdua del plaer sexual o exposició a malalties de transmissió sexual com el VIH–, com els traumes psicològics són per tota la vida. Després de la violació, les nenes se solen percebre a si mateixes o pels altres com a deshonrades o impures per culpa dels estereotips de gènere i, després d’haver sigut víctimes de la violència, són rebutjades per les seves famílies i comunitats. Per això moltes són obligades a casar-se amb el seu agressor. Quan es produeixen aquestes violacions les nenes també estan inevitablement exposades a l’embaràs primerenc. Una enquesta realitzada el 2015 a la província de Kivu del Sud, a la República Democràtica del Congo, va consultar a dones els fills i filles de les quals van ser concebuts com a fruit de la violència sexual: dos de cada tres van expressar que, sovint, quan miren als seus fills, veuen el seu agressor o recorden l’agressió. La República Democràtica del Congo i Somàlia són dos dels llocs amb més casos de violència sexual contra les nenes a tot el món.

¿Els líders polítics es posen en el lloc d’aquestes nenes? ¿S’imaginen el que és ser segrestada, violada sistemàticament i rebutjada? Si ho fessin, prendrien mesures perquè no passi més. Actuarien contra els Estats, grups armats i forces militars que incompleixen les lleis i tractats internacionals de protecció de la infància. Deixarien de mirar cap a una altra banda i no vendrien armes a països en guerra. Augmentarien el finançament que es destina que la infància víctima es recuperi. No deixarien que nens i nenes es morissin de gana pel bloqueig de l’ajuda humanitària. No obstant, tot això continua passant mentre el món es manté immòbil.

En concret, Espanya ha de continuar tenint un paper positiu a escala global per a la protecció de la infància i de deixar d’exportar armes a països en guerra com el Iemen.

El gènere importa i encara més en situacions extremes, com són els conflictes armats. Durant les guerres, la desigualtat i els prejudicis socials fan que les nenes, per qüestions de sexe i edat, siguin més vulnerables i estiguin enormement exposades a la violència. Elles, les nenes, tenen necessitats específiques i estan exposades a perills diferents que els nens. Durant els conflictes armats solen estar recloses dins de casa i sense accés a l’educació o a la sanitat. En aquest àmbit privat també es produeix la violència sexual. Els líders mundials han de tenir en compte aquesta premissa, que sovint passa desapercebuda en els plans de protecció de la infància i d’ajuda humanitària.

Això és el que demana Save the Children amb la campanya internacional #NoALaGuerraContraLaInfancia: posar el focus en els menors d’edat, però concretament en la violència que pateixen les nenes en els conflictes armats. Perquè la Sara i la Samira podrien ser la Maria i la Laura; l’únic que les diferencia és viure en un país en guerra. És enormement injust que la vida i la infància de milions de nenes com elles hagi quedat reduïda a cendres per les bombes. ¿En quin moment acceptem com a societat que això canviés? Tots els nens i nenes haurien d’estar protegits en els conflictes armats i deixar de ser un objectiu.