La teledetecció espacial, el 'gran germà' contra la crisi climàtica

La lluita contra el canvi climàtic té un aliat tan desconegut com eficaç per al gran públic: la teledetecció. La conscienciació sobre l’emergència mediambiental ha posat el focus en aquesta urgència i els prestigiosos i suculents Premis Jaume I reconeixen, aquest dilluns, a València, el gallec José Antonio Sobrino Rodríguez com a «líder a nivell mundial» en un camp que processa el torrent de dades dels satèl·lits, entre altres coses, per avaluar els canvis en la temperatura de l’escorça terrestre i de l’aigua,el nivell del mar o l’estat de les glaceres. 

Catedràtic a la Universitat de València, ha desenvolupat alguns dels algoritmes més utilitzats per poder convertir tota aquesta informació en una detallada revisió en temps real del planeta i explica a EL PERIÓDICO que «tots els indicadors apunten que existeix un escalfament global i gràcies a la teledetecció pots veure l’evolució perquè tenim dades de fa 40 anys».

Quaranta anys en alerta

«Els mitjans i l’opinió pública ara estan més interessats, però a nivell de la investigació les alarmes són del 1979. Les dades són conegudes. Ha disminuït la capa de gel a l’Àrtic, desapareixen glacials i d’altres es retreuen, el nivell del mar augmenta, la temperatura de la terra i del mar continua pujant a una mitjana de 0,02 graus a l’any, cosa que suposa dos graus en 100 anys, tot i que al Mediterrani l’ascens és dos o tres vegades més ràpid,» resumeix.

Tot això té conseqüències. «Un augment d’un grau ve a ser una pujada de dos metres del nivell del mar», posa com a exemple. Així que insta les administracions a «comprar temps» fins que es redueixin les emissions de diòxid de carboni i de gasos amb efecte d’hivernacle creant «barreres arquitectòniques» que continguin aquesta crescuda o «plantant arbres» perquè hi hagi més absorció de gasos perjudicials.

«Pot fer la sensació que només parlem de xifres o que a un per la seva situació personal no l’afectarà, però les implicacions són més grans, perquè el sistema és un únic sistema i tots vivim al mateix planeta i no podem anar a l’habitació del costat; els gasos amb efecte d’hivernacle estan per igual a tot arreu», adverteix.

Contra el negacionisme

Sobrino diu que «no s’ha de ser apocalíptic», però en la mateixa frase assegura que «l’escalfament global ja està matant gent». Parla, per exemple, que la «urbanització massificada» que recullen els satèl·lits en determinats punts «reforça les onades de calor» o que la falta de productivitat que hi ha ja en alguns terrenys «obliga la gent a emigrar».

La teledetecció ofereix imatges que ajuden a crear consciència social de la magnitud del problema i dades que desmunten els negacionistes d’un canvi climàtic que s’uneix al natural i que produeix la humanitat fonamentalment «per les emissions per la crema de combustibles fòssils».

 «És insostenible dir que no existeix. Hi ha imatges, hi ha mesures, hi ha dades. El científic és el primer que no creu en dogmes i canvia la seva teoria si no se sosté, però el problema és que es nega per negar; no s’ofereixen dades, no es donen arguments», afirma.

«Queda molt per investigar, però no podem esperar a estar segurs de tot al cent per cent, perquè arriscaríem la vida de generacions futures. Fins i tot sent molt escèptic, les mesures van encaminades a millorar qualitat de vida; és difícil d’entendre que algú s’oposi tret de perquè suposa un canvi en el sistema de producció i existeixen interessos creats», assumeix.

La solució, a les nostres mans

El professor apunta que en un futur immediat l’augment del nombre de satèl·lits i la seva evolució multiplicaran la informació de la teledetecció i que programes com el ‘Copernicus’ de la UE i l’Agència Espacial Europea les posen en mans dels governants perquè actuïn, però també dels ciutadans. «Es pot informar, per exemple, una cooperativa dels regs que necessita un cultiu», apunta.

Notícies relacionades

Nou països s’afegeixen al pla per protegir els menors del porno digital

Una marxa de persones trasplantades recorrerà demà BCN

En qualsevol cas, el món desenvolupat té un lideratge per assumir. «Hi ha molts països que no tenen el poder econòmic per fer-ho i és una responsabilitat ètica dels països industrialitzats; no podem exigir sacrificis a qui no pot assumir-los», recorda.

El catedràtic reconeix que, tot i que el mal «el produïm tots, més ho fan les grans multinacionals», però remarca que els gestos individuals o de petits col·lectius tenen un paper destacat. «Que tots ajudem ens fa ser partícips d’una forma nova; canviar la nostra forma de vida al final genera una pressió en aquestes multinacionals que estan mirant cap a un altre costat», conclou.