ENTREVISTA

Violeta Quiroga i David Rodríguez: «Els 'menes' han permès repensar el sistema de protecció»

Dos experts en nens immigrants alerten dels riscos de desarrelament i degradació d'aquests joves

Apunten a la llei d'estrangeria i les màfies com els principals causants de l'arribada de menors

zentauroepp50555436 barcelona 24 10 2019  sociedad   entrevista a david rodrigue191104193610

zentauroepp50555436 barcelona 24 10 2019 sociedad entrevista a david rodrigue191104193610 / maitecruz

4
Es llegeix en minuts
Elisenda Colell
Elisenda Colell

Redactora

Especialista en pobresa, migracions, dependència, infància vulnerable, feminismes i LGTBI

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Violeta Quiroga és doctora en Antropologia Social i Cultural, dirigeix l’Escola de Treball Social de la Universitat de Barcelona i fa 20 anys que estudia la migració de menors marroquins a Europa. David Rodríguez és director tècnic de la fundació Idea, una de les entitats més longeves en el sistema de protecció de menors a Catalunya, i professor associat de la mateixa universitat. Tots dos dirigeixen un postgrau centrat en l’atenció als adolescents immigrants no acompanyats per segon any consecutiu. Demanen a les administracions que donin una oportunitat als ‘menes’ més enllà dels 25 anys per evitar la seva degradació al carrer. Aquest dimarts han organitzat la primera jornada a estatal per abordar el fenomen i coordinen un estudi entre diverses universitats espanyoles.

¿Per què van decidir, l’any passat, crear aquest postgrau?

David Rodríguez: Davant de l’arribada excepcional de nens immigrants a Catalunya, l’Administració va buscar respostes ràpides, tot valia, i vam pensar una fórmula perquè els professionals aportessin coneixement.

Fa anys que coneixen aquest fenomen i l’estudien. ¿Per què emigren tants nens sols?

Violeta Quiroga: Per les xarxes de traficants de persones, aquesta és la meva hipòtesi. El 2002, els nens s’amagaven als baixos d’un camió i s’escapaven sense el consentiment dels pares. Amb la crisi econòmica van deixar de venir. Ara arriben amb l’ajuda de xarxes criminals. Són els pares qui contacten amb les màfies i paguen el viatge en pastera.

D. R.: També hi ha cada cop més nens que arriben per l’aeroport del Prat, ja sigui de l’Àfrica subsahariana o d’Àsia amb passaports falsificats per les màfies.

¿I per què arriben a Catalunya?

V. Q.: És una de les comunitats on veuen que hi ha més oportunitats per buscar-se la vida.

D. R.: Per a molts, la destinació final és Europa, i la proximitat amb la frontera la tenen Catalunya i el País Basc.

V. Q.: Hi ha un altre factor, que és que aquí tenim molta població marroquina assentada. I la Generalitat hauria d’implicar aquest col·lectiu. Podrien ser un gran recolzament.

Algunes entitats a Tànger plantegen que siguin tornats al Marroc en calent.

V. Q.: Hi estic en contra. Fa anys es va intentar el retorn i els nens van tornar una altra vegada sentint el rebuig i el fracàs. Però al Marroc la migració dels menors s’ha normalitzat.

D. R.: Aquests nois han objectat en millorar el seu país. Però, quan arriben, només els queda un 25% del que eren. Estan destrossats i accepten qualsevol cosa. No hem de limitar el dret a moure’s, aquests nois han de poder formar-se i ajudar les seves famílies legalment.

¿El drama dels ‘menes’ s’explica per la llei d’estrangeria?

D. R.: Les famílies saben que si venen de petits se’ls tramitaran els papers i tindran més ajuts.

V. Q.: Com més joves, més possibilitats tenen, però el seu deteriorament maduratiu és pitjor. Aquest fenomen no pararà fins que no canviïn les lleis d’estrangeria.

Hi ha qui diu que els nens haurien de tornar amb les seves famílies.

D. R.: Aquestes famílies no els expulsen, sinó que fan el que sigui, amb molta pena, perquè els seus fills prosperin. És un acte d’amor.

V. Q.: I per als nens és una gran responsabilitat. I una vegada aquí només els que es portin bé, que estiguin d’acord amb tot, tindran oportunitats. Tenen dret a rebel·lar-se, igual que els nostres fills.

¿Es comporten millor que els adolescents nascuts aquí i amb família?

D. R.: Només el 4% dels ‘menes’ d’origen rural han tingut contacte amb la policia. En la franja dels nascuts aquí, aquest percentatge és més gran.

¿El risc està a partir de la majoria d’edat? A finals del 2020 hi haurà gairebé 4.000 ‘menes’ ja adults.

V. Q.: La majoria arriben amb 16 o 17 anys. Per molt que hi hagi opcions més enllà dels 18 anys, no se’ls està donant cobertura. No podem deixar-los al carrer perquè la integració comença per assegurar-los una protecció. Els municipis diuen que no els toca, la DGAIA no arriba i els joves es queden sense res en un lloc on no tenen res. S’ha de garantir un projecte fins als 25 anys. I això es resol amb pressupostos.

Molts acaben al carrer. ¿Seran una nova bossa de pobresa?

V. Q.: La societat no els reconeixerà com «els seus pobres». Són diferents, no són dels teus... Però no tornaran al Marroc. O impulsem polítiques protectores malgrat la majoria d’edat, o tindrem joves deambulant a les grans ciutats que s’aniran degradant.

D. R.: Hi ha gent molt deprimida que encara sent que pertany a algun lloc. Ells tenen un risc de desarrelament important. I provaran de sobreviure com puguin.

I, mentrestant, els veïns protesten contra la instal·lació de centres de menors.

V. Q.: Ells són el millor que surt del Marroc. Són nois molt resilients, molt intel·ligents i autònoms. Crearan vincles aquí, seran catalans i ens pagaran la pensió, n’estic segura. ¿Fa falta que els fem patir tant?

D. R.: Hem d’entendre que formen part de la nostra joventut. I el seu deteriorament significa el deteriorament de tot el col·lectiu juvenil. L’acceptació de l’altre està en risc.

¿Què opinen dels atacs que han viscut els centres de menors?

Notícies relacionades

V. Q.: L’Administració ha de treballar amb les comunitats de veïns i els municipis. De vegades cal saber dir no.

D. R.: Aquests nens ens han donat l’oportunitat de posar en perill el sistema de protecció per repensar-ho. Ara el Govern té aquesta voluntat. En el fons, han sigut un revulsiu.