Catalunya inverteix gairebé un 20% menys en polítiques socials que abans de la crisi

És l'autonomia que manté més retallades en sanitat, educació i atenció als més vulnerables

Els gerents dels serveis socials demanen mesures urgents de despesa davant del bloqueig polític nacional

icoy22651512 servicios sociales161102172706

icoy22651512 servicios sociales161102172706

3
Es llegeix en minuts
Patricia Martín

Tot i que els indicadors de comptabilitat nacional mostren que Espanya va deixar enrere la crisi econòmica el 2014, diversos ítems i circumstàncies evidencien que, en molts aspectes, el país no ha tornat als nivells precrisi. Per exemple, la inversió destinada a polítiques socials, malgrat que tots els partits o governs, és igual del color que siguin, sempre presumeixen del gran esforç i pressupost que dediquen a sanitat, educació i als col·lectius més vulnerables. Així, la despesa en aquestes polítiques va ser de 112.662 milions d’euros el 2018, un 3,4% menys que el 2009, l’any següent al començament de la crisi, segons dades oficials de les administracions autonòmiques, que tenen les competències transferides, obtingudes per l’Associació de Directores i Gerents de Serveis Socials. Si bé, el percentatge de retallada s’eleva fins a gairebé el 20% (19,9%) en el cas de Catalunya, l’autonomia que manté una retallada més elevada en termes percentuals en l’última dècada. 

Diversos motius expliquen que Catalunya sigui la comunitat que se situa a la cua en la recuperació delspressupostos socials, segons van exposar dirigents de l’Associació aquest dilluns en roda de premsa. D’una banda, l’administració catalana és l’autonomia que destina més diners a la resta de polítiques, entre les quals s’inclouen infraestructures, seguretat i també, siguin molts o pocs, les despeses destinades al procés. Així, mentre les altres comunitats inverteixen, de mitjana, un 60% del seu pressupost en sanitat, educació i serveis socials, Catalunya fa servir el 54%, segons José Manuel Ramírez, director del col·lectiu.

A això, s’hi suma el fort impacte que va tenir el deute i els interessos que s’hi van destinar durant la crisi. «Aquests dos factors van constrènyer molt les despeses socials», va afegir Luis Barriga, coordinador d’estudis de l’Associació de Directores i Gerents de Serveis Socials, que integra treballadors i directius de centres de tot Espanya. Segons la seva opinió, malgrat que la Generalitat culpi dels seus problemes financers el Govern espanyol, no hi ha tant un problemad’«infrafinançament com de gestió, perquè tots els consellers es queixen de la falta de recursos estatals i, no obstant, és l’autonomia que més lentament s’està recuperant».

Llista d’espera en dependència

Això provoca, segons va lamentar Ramírez, una situació«dramàtica»entre alguns col·lectius, com per exemple el dels dependents, ja que «Catalunya té la llista d’espera més llarga». «Un de cada tres dependents no reben la prestació per desídia de la Generalitat», va assenyalar sense embuts.

Tenint en compte les dades disgregades, Catalunya va destinar el 2018 a sanitat un 27,5% menys que el 2009, quan la mitjana estatal es va situar en un 6% menys. A educació, un 12% menys, davant un 4% de retallada global. Per la seva banda, els serveis socials, els únics que s’han recuperat respecte a l’inici de la crisi, a causa de la necessitat d’invertir en rendes d’inserció i mesures de xoc davant la pobresa, la mitjana estatal de despesa és d’un 11% més, però a Catalunya, tot i així, és d’un 0,73% menys. Referent a això, el ‘think thank’ Funcas va emetre aquest dilluns un informe que assenyala que els sistemes de rendes mínimes milloren la seva cobertura, però tot i així tenen debilitats.

Castella-la Manxa i Madrid

Notícies relacionades

Junt amb Catalunya, Castella-la Manxa i Madrid són les regions que surten més mal parades de la comparativa. La primera va aplicar «les retallades més brutals del 2011 al 2016, però manté una tendència a la millora», segons Ramírez. Mentre que la segona, seguida de Catalunya, ostenta el títol d’autonomia amb menor despesa social per habitant: 2.109 euros en el cas de Madrid, 2.181 a Catalunya i 2.420 euros de mitjana global.

I la situació no sembla que pugui millorar a cap regió a causa de la inestabilitat política a nivell nacional i la falta de pressupostos i, per tant, de transferències a les autonomies. De fet, la tendència a la recuperació de la inversió s’ha estancat i hi ha «risc de tornada al deteriorament dels serveis públics essencials», segons va advertir el director de l’Associació. Davant el perill d’una nova repetició electoral i, per tant, la prolongació ‘sine die’ de la situació política d’interinitat i de la falta de Pressupostos Generals de l’Estat, Ramírez va reclamar «fórmules urgents» que permetin a les autonomies prestar els serveis en millors condicions, alliberant per exemple crèdits extraordinaris, com de vegades passa amb les catàstrofes naturals. Així mateix, el col·lectiu advoca per reformes a llarg termini que permetin blindar pressupostàriament aquestes despeses, com passa amb les pensions, de manera que no depenguin d’interessos partidistes ni del fet que hi hagi govern o no.