"Aquesta revolta feminista té el seu origen a Amèrica del Sud"

Silvia L. Gil (Madrid, 1978) és activista feminista, filòsofa i professora al Departament de Filosofia i al Doctorat en Estudis Crítics de Gènere de la Universitat Iberoamericana de la Ciutat de Mèxic. Ha estat recentment a Barcelona per participar en les jornades 'Feminisme: els límits d’un projecte comú', celebrades al Palau Macaya de l’Obra Social La Caixa.

–Vostè ha escrit sobre la crisi en la qual va entrar el feminisme als anys 90. ¿A què es va deure i què ha canviat des d’aleshores?

–En la dècada dels 90, apareix el problema de les diferències entre dones. Es deixa de parlar de 'la' dona i comença a entendre’s que la identitat sempre és múltiple, contradictòria i travessada per diferents relacions de poder. És el que coneixem com la crisi del subjecte del feminisme –o de la identitat femenina com a categoria única–. Aquesta crisi tindrà dues cares: una de positiva i una altra negativa. La positiva: s’obre la possibilitat de reinventar les pràctiques polítiques, apareixen col·lectius que reactualitzen els temes clàssics del feminisme –parlen de precarietat, migració, transsexualitat, del que és 'queer'–. La negativa: tot això significa certa pèrdua de capacitat organitzativa. Ja no ens organitzarem unitàriament. I no hi haurà tampoc una única veu, sinó múltiples. El desafiament serà com compondre’s entre diferents. 

–En els últims anys moltes més dones de tot el món han passat a sentir-se identificades amb aquest moviment. ¿Per què?

–Crec que l’ascens del feminisme no el podem explicar des d’una causa única; és possible que ni tan sols hi hagi una explicació clara de per què s’ha produït en aquest moment i no en un altre. Però sí que podem fer-hi algunes pinzellades. Una de les claus és que el feminisme està inventant i assajant una manera de resistir el neoliberalisme: en un moment en què el poder contemporani esquerda els vincles socials, en el qual les nostres vides es precaritzen cada vegada més, el feminisme ofereix una sèrie de respostes per subvertir aquesta situació. Ens parla de la necessitat de pensar-nos en interdependència i no des de l’individualisme –propi del projecte neoliberal, on els subjectes són en permanent competència–. El feminisme ens proposa pensar que hem de cuidar i sostenir la vida en un moment en què s’ataquen les seves condicions de reproducció.

–¿Aquesta revolta internacional té el seu origen en el moviment '#NiUnaMenos', nascut arran de l’assassinat de Chiara Páez a l’Argentina el 2015?

–Sí. És absolutament clau. Moltes vegades tendim a pensar que el que passa als Estats Units o a Europa és el detonant, però crec que per entendre la revolta feminista que estem vivint cal situar el seu origen als països del sud. Això ens col·loca en una perspectiva molt diferent: es tracta d’un feminisme de classe, que parla d’antiracisme, d’anticapitalisme. És un feminisme que reprèn la mirada de les dones de les classes més populars. Dones que pateixen violència en territoris realment perillosos. El '#MeToo' és una part més de tot això, no la causa. 

–¿Per què aquest moviment fa el salt a Espanya?

–La vaga feminista del passat 8 de març no es pot entendre sense el treball previ de tots els col·lectius de dones a Espanya que feia anys que parlaven de la importància dels treballs reproductius i de cures, que posen la qüestió de la precarietat al centre, sense tot el treball de les dones migrants... Aquestes experiències prèvies, menys conegudes perquè no sortien als mitjans, construeixen a poc a poc un territori fèrtil per a la mobilització. No expliquen completament el seu èxit, però sí una part fonamental del seu contingut. Tot allò de 'La Manada' també va ser clau, però hi havia més coses en joc. No parlem només de violència i això és important recordar-ho: no podem reduir el feminisme al problema de la violència.

–¿El moviment feminista ha de ser, indiscutiblement, anticapitalista?

–Sí. Ha de ser anticapitalista.

–¿I què podem fer per atraure dones situades en altres espectres ideològics?

–No es pot fer un projecte feminista amb posicions de dretes. ¿Per què? Perquè crec que el feminisme ha de ser un projecte que defensi la igualtat radical, incloent totes les dones, com ara les jornaleres de la maduixa de Huelva, les empleades domèstiques, les immigrants sense papers. El feminisme ha de defensar un projecte on el ‘nosaltres’ sigui realment ampli i crec que el feminisme de dretes no defensa aquesta igualtat. Em sembla que hem de ser molt clares a l’hora de posar sobre la taula la necessitat d’un projecte feminista transformador. ¿I com fer perquè la idea de l’anticapitalisme no foragiti tothom? Potser no necessitem directament anar amb una bandera anticapitalista, però sí que podem parlar de precarietat, d’empobriment generalitzat, de la falta de drets, de desigualtat, de la violència que vivim a molts nivells. Coses que tenen a veure finalment amb el sistema capitalista.

–A l’article 'Pensar la vida comuna des dels feminismes’, vostè escriu: "És necessari deixar que la política es vegi travessada per la vulnerabilitat. Això ens permet acostar-nos al món d’una altra manera: mostra que la nostra posició és parcial i limitada". Expliqui aquesta idea.

–Crec que aquesta és una de les aportacions més importants del feminisme en els últims temps. El feminisme fa cas als afectes, al cos. I una de les dimensions del cos és la seva vulnerabilitat: pot ser fet malbé, pot ser violentat. El cos és allò que ens exposa davant dels altres, a l’alteritat, al que hi ha més enllà de nosaltres. La meva vulnerabilitat em recorda que tinc un vincle amb els altres. I pensar el món des de la vulnerabilitat i la interdependència és molt diferent de pensar-lo des de l’autonomia del jo. La raó, tal com s’ha construït –sobretot en el pensament occidental–, col·loca el subjecte al centre de l’univers, i marca una distància amb el diferent, amb els altres. El paradigma de la vulnerabilitat trenca precisament amb aquesta idea i fa que siguem subjectes parcials –no subjectes omnipotents–, obligats a reconèixer els nostres límits perquè estem inevitablement entrellaçats als altres.

–¿La política podria aprendre del feminisme en aquest sentit?

–Sí. Crec que hem de fer una política basada en les relacions interdependents. Una política que sàpiga que no pot controlar-ho tot i que, alhora, no deixi d’afirmar. Però ha d’afirmar d’una altra manera: comptant amb els altres, entenent les diferències, sense imposar-se com a subjecte sobirà i únic.

–Les dones ocupen ja 166 dels 350 escons del Congrés dels Diputats. Espanya és el cinquè país del món amb un major nombre de dones. ¿Com ho valora?

–La presència de les dones a les institucions és important, però no és ni de bon tros el centre. El centre és desenvolupar polítiques feministes realment rupturistes. El PSOE no sembla estar a l’altura del que el moviment feminista està exigint després de dues vagues feministes en dos anys consecutius.

–¿Quines lleis feministes li queda a Espanya per aprovar?

–Necessitem entendre que els canvis que es requereixen són estructurals. Una política feminista implicaria dirigir el conjunt de les lleis a combatre no només la desigualtat de gènere, sinó també les exclusions producte de les polítiques actuals migratòries. Implicaria replantejar el mercat laboral amb, entre altres coses, una reducció dràstica de la jornada laboral, acompanyada d’un dret a la cura per a totes les persones. És a dir, un dret a cuidar i ser cuidats en condicions dignes que trenqui amb l’obligatorietat dels treballs de cures imposada de manera exclusiva a les dones. Fer de la cura una prioritat implica donar-li la volta al pressupost que regeix la nostra societat que primer es produeix i després, el que resta, si és que resta alguna cosa, es fa servir en cuidar. També implica reconèixer els drets de les empleades domèstiques. Una política feminista ha de desplaçar la productivitat com a epicentre de les nostres vides, ha de recuperar el sentit d’una vida vivible, no només en relació amb el material, sinó també com a riquesa cultural, de manera profunda. Es tracta, ni més i ni menys, que anar en la direcció de reinventar un nou sentit de l’humà.

Notícies relacionades

"No es tracta que particulars i hotels omplin les seves piscines"

Una dessalinitzadora flotant al port de BCN evitarà portar vaixells amb aigua

–A Espanya acaba d’irrompre la ultradreta. ¿Aquests partits neixen perquè existeix una por de moviments com el feminisme?

–El feminisme és utilitzat per la dreta per legitimar-se, però l’explicació de la seva existència és més complexa: té a veure amb un món que molta gent sent que s’enfonsa en termes de drets, accés a la renda, empobriment, augment de la violència i desestructuració social. Els rols de gènere i la família també estan canviant. Els homes senten que el seu món trontolla i que les dones es rebel·len contra el lloc que els va ser assignat socialment. Aquí es destapa un conflicte que s’ha mantingut silenciat. La dreta utilitza aquest conflicte prometent una tornada a la "normalitat": la família, el poder masculí i la tornada de les dones a la llar. Però és important comprendre aquesta lògica dins del marc neoliberal que ha desestructurat el que sostenia la realitat sense oferir alternativa. La ultradreta proposa com a alternativa una restauració de l’ordre, amb tota la violència que això comporta, sobretot per als qui en aquest ordre han ocupat històricament una posició desigual.