L'infrahabitatge desencadena fraus en el padró

M. viu sola al seu pis de Mollet del Vallès (Barcelona). Tot i que, atenent el padró municipal, comparteix pis amb dues persones més. Fa tres mesos, a canvi de 400 euros, va inscriure a casa seva dos homes que en realitat viuen en un pis ocupa a l’Hospitalet de Llobregat. Una activitat il·legal, segons el Codi Penal, que comença a ser l’única solució que troben centenars de famílies que viuen en habitacions de relloguer, en pensions o d’ocupes si volen empadronar-se, davant la “falta de voluntat” que, segons diverses entitats socials, apliquen la majoria d’ajuntaments catalans. La por de l’estafa és real. Però l’alternativa és pitjor: nens sense escolaritzar, no tenir accés a la sanitat ni a cap ajuda social o estar condemnat a ser sensepapers per sempre.

“Al padró de l’Hospitalet no s’hi poden inscriure, jo vaig al padró de Mollet, dic que viuen amb mi, i em trec uns diners”, explica a aquest diari la propietària d’un pis d’aquesta localitat del Vallès. No és l’única que es treu un sobresou empadronant els més vulnerables. Si ens capbussem a internet, és relativament fàcil trobar pisos de lloguer que "no permeten empadronar", anuncis de persones que demanen empadronament i estan disposats a pagar , i al seu torn persones que s’ofereixen a empadronar a qui sigui a les seves vivendes a canvi de diners. D’acord amb el Codi Penal, almenys cometen un delicte de falsedat documental que pot comportar sis anys a la presó.

És el cas de Gonzalo, un veí de l’Hospitalet que fa dos mesos que s’anuncia a internet oferint empadronament a casa seva. La quota ja està coberta “No puc empadronar més gent”, explica. Ha inscrit una parella amb dos fills que actualment viuen a Gavà, i dos adults més de Vilafranca del Penedès. Els va cobrar 200 euros per persona per constar en un registre que per llei és gratuït. I l’any següent, si no volen que els doni de baixa, tocarà tornar a abonar la quota. “Els estic donant una alternativa, una ajuda”, es defensa Gonzalo, que es persona amb ells a les oficines del padró per acreditar, falsament, que viuen amb ell. “La majoria dels que demanen que els inscriguis són immigrants que necessiten el padró per regularitzar la seva situació”, explica el de l’Hospitalet.

El mateix relata Sara, veïna de Santa Coloma de Gramenet. Segons el seu anunci, inscriure una persona al padró costa 250 euros. Després ho aclareix: “El preu real són 300 euros, a renovar els sis mesos”. Diu que està disposat a rebaixar el preu en cas de famílies amb fills, i explica que al seu barri hi ha persones que poden arribar a cobrar fins a 400 euros per persona per aquest tràmit. “Sabràs que no t’he estafat perquè surts de l’oficina municipal amb el paper de l’empadronament”, justifica a EL PERIÓDICO. No obstant, explica que només busca persones que no tinguin ingressos: “Si tenen una nòmina em treuen l’ajuda per pagar el lloguer”.

Conseqüència del mercat immobiliari

Són només tres casos, però als barris comença a ser relativament fàcil trobar algú que, previ pagament, decideix oferir la seva vivenda per empadronar. Només n’hi ha prou que corri la veu. La situació és una conseqüència més de l’auge dels infrahabitatges a causa del preu de la vivenda. Ni aquells que ocupen pisos –de vegades després d’un desnonament i per falta d’una vivenda social alternativa– ni aquells que viuen en habitacions rellogades per un mateix llogater tenen cap paper que demostri que aquella és casa seva.

“De vegades, els mateixos propietaris es neguen a anar com a testimonis davant del padró perquè si consten més persones a la casa poden perdre ajuts socials o fiscals”, explica Míriam Feu, responsable d’anàlisi social i incidència de Càritas Barcelona, que constata un “augment alarmant de casos” des de fa almenys un any. 

Els immigrants, el blanc fàcil

Hi ha entitats com Intragramenet, que treballa essencialment amb persones migrants sense papers, que ofereixen formació per entendre el tràmit del padró i com denunciar un abús. “Sabem de persones que han arribat a pagar més de 200 euros per empadronar-se, però era tot fals i en realitat mai han sigut donats d’alta”, explica Lluís Vila, coordinador de l’entitat. “El problema és que el padró és un dret essencial que permet l’accés a altres drets”, assegura. Per exemple, per aconseguir una targeta sanitària, beques menjador, accés a la renda garantida, i òbviament l’escolarització dels menors.

Per als immigrants és especialment important, d’una banda per blindar els pocs drets socials als quals tenen accés malgrat la llei d’estrangeria, i el segon, perquè si demostren empadronament de tres anys poden aconseguir un permís de residència i viure en la legalitat. “Ells són els més vulnerables, són els qui el necessiten més, i es converteixen en el blanc fàcil d’aquestes màfies”, assenyala.

L’alternativa, padró sense domicili

El problema deixaria d’existir si es valorés la figura legal del 'padró sense domicili fix'. Persones que, després d’un informe social, són empadronades encara sense poder demostrar el lloc on viuen. “Al final només acaben constant sense domicili fix les persones que viuen al carrer, a la resta se li està negant aquest dret”, alerta Feu, que insisteix que viure sota un sostre no és sinònim de vivenda digna: “És un peix que es mossega la cua, si no consten al padró els serveis socials no els ". "Estem abocant aquestes persones a la màxima exclusió”, afegeix.

Barcelona, l’excepció

L’única ciutat que està aplicant la modalitat del padró sense domicili fix més enllà de les persones sense sostre és Barcelona, que en només dos anys ha augmentat un 250% les altes d’empadronament sota aquest concepte. Si el 2016 es van registrar 2.500 altes al padró sense domicili fix, el 2018 ja eren 6.500, informa el consistori, que insisteix que la prioritat és poder acompanyar les persones perquè un equip d’inspectors visiti la vivenda i pugui demostrar on viu.

Els Síndics, en alerta

A la resta de ciutats catalanes sembla que no hi ha alternativa. Càritas Barcelona constata almenys que en tota la seva zona d’actuació, des de Cornellà de Llobregat fins a Mataró, només Barcelona inscriu en el padró les persones que no poden acreditar un domicili fix. També ho explica el president del Fòrum de Síndics Municipals de Catalunya, Lluís Martínez Camps, que ha obert un grup de control intern on, dia rere dia, els síndics de tot Catalunya reporten situacions de les persones que no s’han pogut empadronar. "Està passant a tot arreu", explica Martínez Camps.

Qui lidera aquest projecte és Pepa González Lara, síndica de Santa Coloma de Gramenet, una de les ciutats on s’han localitzat més problemes amb el padró. Allà, cinc entitats socials s’han agrupat per defensar el “dret” al padró de totes les persones que viuen al municipi. El problema és tal que, en diverses ocasions, la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca s’ha hagut de tancar a l’oficina municipal del padró per aconseguir que s’empadronessin les famílies.

Però el de Santa Coloma és només un cas més. En altres municipis la protesta la lideren moviments de tancades de persones immigrants. És el cas de l’Hospitalet, Mataró o Blanes. I en la resta, les famílies, fins i tot tenint un sostre i quatre parets, sobreviuen com poden i sobretot, en silenci.

“Fa mesos que els meus fills no van a l’escola”

Una família de refugiats veneçolans porta quatre mesos vivint en una pensió i sense poder empadronar-se.

No volen dir els seus noms per por de possibles represàlies, però es tracta d’una família de dos adults, i dos fills de 5 i 13 anys, que reben ajuda bàsica a través de Càritas en una ciutat metropolitana que prefereixen no revelar. La mare va arribar la primera a Barcelona, al setembre. La va atendre la Creu Roja i al cap de poques setmanes havia aconseguit una feina a Parets del Vallés. Allà es va empadronar, i això continua constant en el registre. Tot i que la situació ha canviat radicalment.

El dos de gener va arribar el seu marit amb els dos nens. Ella ja havia deixat de treballar, “van ser poques setmanes”, aclareix. Els va atendre el SAIER (Servei d’Atenció a Inmigrants, Emigrants i Refugiats) de Barcelona, i els va allotjar en una pensió de l’Àrea Metropolitana. “Tant de bo ens poguéssim empadronar a Barcelona”, expliquen. Alguns llogaters d’aquest alberg ho estan, sota la categoria de ‘sense domicili fix’. Ells no ho han aconseguit, però l’ajuntament de la localitat on viuen tampoc els està facilitant el tràmit.

Mentrestant, els seus fills encara no han trepitjat un centre escolar. “La nena me l’emporto amb mi, però el noi es passa el dia amb altres joves de l’alberg”. Mira la tele, juga a videojocs, a futbol o vaga pel carrer, segons diu la mare. “Està perdent un tempo molt valuós”, lamenta.

L’altre problema és el sanitari. “Vam anar un dia a urgències amb la nena i ens van atendre bé”, relata la mare. El problema és que sense padró no hi ha targeta sanitària, i per tant, no poden fer revisions, visites rutinàries ni consultes a cap especialista.

“Ja m’han estafat dues vegades”

Brahim Ben és un immigrant sense papers que viu en una habitació de relloguer. Necessita un padró durant 3 anys. Ara com ara, missió impossible.

Un pis amb tres habitacions, i set homes adults, de vegades nou. Aquest és el lloc de Cornellà on viu Brahim. Ara per ara, perquè quan deixa de tenir diners, la seva vivenda passa a ser el carrer. “Visc on puc”, explica. El contracte de lloguer del pis no està al seu nom, i el propietari no el vol ajudar a empadronar-se.

Fa gairebé 14 anys que malviu de llocs de treball sense contracte en la construcció, al camp o recollint i venent ferralla. “En un dia bo aconsegueixo 10 euros, potser 15”. Mai ha aconseguit estar tres anys empadronat a la mateixa ciutat, cosa que li permetria legalitzar la seva situació a través de la via de l’“arrelament social”. Sense padró, es queda sense targeta sanitària ni ajuts socials. Tota la seva roba la treu de les escombraries. I moltes vegades menja gràcies a la beneficència. Càritas, Creu Roja o uns parents marroquins que viuen a l’Hospitalet.

Fa un any, va creure que havia trobat la solució a tots els seus mals. “Em van dir que m’empadronaven per 150 euros al barri de la Florida”. Una persona propietària d’un pis el va acompanyar al padró, va dir que vivia amb ell, i va aconseguir l’alta. Però al cap de dos mesos, els serveis socials li van haver de tancar la porta. “T’han donat de baixa del padró”, li van contestar. La persona que l’havia empadronat no li agafava les trucades.

“Em vaig quedar sense res”. Però la necessitat de Brahim d’aconseguir els papers era tan gran que es van tornar a aprofitar d’ell. Aquesta segona vegada, a Collblanc, i pel mateix preu. Va estar 3 mesos empadronat. Després, la mateixa resposta. “Ja no ho faré mai més”, diu. De fet el que s’està plantejant és estalviar per ocupar un pis. “Almenys estaré més tranquil”.

“Em vaig quedar sense renda garantida”

Araceli Álvarez, mare monoparental, viu d’ocupa en un pis a Santa Coloma de Gramenet.

Després d’un any, i cinc intents, Araceli va aconseguir empadronar-se a la vivenda ocupa on viu, al barri de Santa Rosa. “Omplia els papers, i em deien que havia d’esperar que vingués la policia a comprovar si era cert”. Però la policia mai arribava. Al final es va presentar a l’oficina del padró municipal amb una desena de persones de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. Després de 5 hores de “no ens mourem fins que empadroneu aquesta veïna”, van aconseguir el feliç document. Però ja era tard.

La història d’Araceli es remunta al 2016 quan vivia a l’Hospitalet de Llobregat amb la seva filla. Amb un sou de 300 euros com a rentaplats durant 4 hores, i l’ajuda del llavors PIRMI, anava tirant. Fins que li van duplicar el preu del lloguer. Es va negar a pagar, i la van fer fora.

Notícies relacionades

El paper de l'artteràpia en cures pal·liatives: “Per a ell era una manera d'expressar les seves emocions”

El 80% de municipis hauran de tenir un pla contra els focs

Es va apuntar a la taula d’emergència de vivenda, però hi havia llista d’espera. Al final, va optar per pagar 1.500 euros –que va demanar a amics i familiars– i viure d’ocupa a Santa Coloma, amb la llum punxada. “Em van donar de baixa del padró a l’Hospitalet, però fins que vaig aconseguir l’alta vaig perdre molts drets”, relata. Entre ells, el de la Renda Garantida. De fet, com que no estava reconeguda com a ciutadana d’aquesta localitat, no podia anar ni als serveis socials.

Tampoc va aconseguir un lloguer social de la vivenda on viu –que pertany a la SAREB, el banc dolent– perquè el padró era una de la documentació que li demanaven. “M’han condemnat a viure amb 300 euros al mes”, relata. Ara està tenint greus problemes per accedir a la Renda Garantida perquè li demanen més documentació de la que havia de demanar en el seu moment amb l’antic PIRMI. La seva filla, que sí que ha pogut anar a l’escola des del primer dia, fins i tot quan no estava empadronada, se la mira des de l’habitació. “Que bé estàvem a Bellvitge, mama,” li diu.