«El canvi de sexe va portar la meva família a un punt de sinceritat que desconeixia»

Lina Fabiana Mulero(Montevideo, 1971) no es va sentir mai un home, malgrat que aquest és el gènere que li van assignar al néixer. El 1991 es va casar, com a home, ambAli Latchinian(Montevideo, 1970) i el 2001 va néixer el seu fill. Però alguna cosa no anava bé dins de Lina, que se sentia una dona. I, a més,lesbiana. “Si m’agradessin els nois, hauria estat més fàcil”, confessa. Durant dècades va ocultar el que sentia. “La meva expressió de gènere era molt masculina per dissimular”. Però va arribar un moment en què no va poder més. “Aquest procés fa molt mal. Era depressiva. La meva vida no tenia cap sentit”. El 2013 l’hi va dir a Ali. “Per a ella va ser molt difícil d’assimilar-ho, perquè ella és una dona heterosexual”.

Van estar un any separades i, una mica després que Lina hagués començat l’hormonació, van tornar. “Per a mi va ser un xoc perquè venia d’una educació superpatriarcal –reconeix Ali–. Però no ho vaig viure com un problema, sinó com una cosa desconeguda. Vaig haver derepensar la meva sexualitati sortir jo també de l’armari”. El trànsit de Lina ha fet “transitar” també tota la família i, a més, l’ha portat a un“punt de sinceritat”que desconeixia, en paraules d’Ali. “No és un tema que calgui acceptar o tolerar, sinó que calacompanyar l’ésser estimat. Les parelles no som tuteladores de ningú”, afegeix Ali.

També el fill de totes dues, Thiago, que llavors tenia 13 anys, va entendre bé el trànsit de Lina. “Encara que de portes endins –matisa la mare. Perquè al carrer, davant dels seus amics,ell no em visibilitzava. Aquest és l’altre trànsit paral·lel”. Però a poc a poc el nen sí que ho va acceptar bé i, amb ell, l’entorn de la família. “Ens sentim molt estimades”, diu Lina, que actualment és membre de la plataforma Transforma la Salut, que lluita per un nou model sanitari que aposti per la despatologització de les persones ‘trans’. Ara per ara, Lina es planteja una operació de reassignació genital, però només a llarg termini. La fan enrere les llargues llistes d’espera (dos anys aproximadament) que hi ha per a aquest tipus d’intervenció.

I quant a la decisió de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) de deixar de considerar la transsexualitat una malaltia mental, Lina ho té clar: “És un petit pas. Hem sumat, peròno estem conformesperquè passa a considerar-la una incongruència de gènere, i l’única incongruència és patologitzar el dret a la diversitat humana”.

“És una decisió molt gran,implica molts canvis. Jo sento que he transitat durant molts anys: des que vaig començar a plantejar-m’ho fins que finalment prenc la decisió i vaig a Trànsit», relataNacho Uzcategui(Maracaibo, 1985). Trànsit, ubicada al CAP NumànciaTrànsit,de Barcelona, és la unitat de referència de la Conselleria de Salut per tractar les persones ‘trans’. Alguns dels seus amics, explica Nacho, van haver de passar una sèrie de tests a la Unitat d’Identitat de Gènere de l’Hospital Clínic. “Les preguntes d’aquests exàmens atenen a rols de gènere molt hegemònics. Per exemple, et pregunten amb què t'agradava jugar de petit: si amb cotxes o amb nines”.

A Trànsit, on va des de fa un any, es va sentir més còmode perquè no va haver de passar per processos psiquiàtrics i perquè, entre altres coses, ell és unapersona no binària: no se sent ni home ni dona. “Però prenc testosterona isocialitzo en masculí. Amb l’idioma és difícil...”, explica Nacho. “Em sento molt identificat amb el moviment de ‘bolleres’ camioneres”.

Aquest jove venezolà que treballa d'informàtic i de cuiner assegura que la majoria de la gent ha acceptat “molt bé” el seu trànsit. “Tinc una colla ‘trans’ molt bona”. Tot i així, s'enfronta com tants altres, a una sèrie de dificultats que li recorden que la societat encara té molt a canviar. “El meu DNI no està canviat. I el meu currículum, a les empreses, els arriba com a Ignacio. Sempre és un embolic explicar-ho”, explica. De Barcelona destaca l'”important” moviment ‘trans’ que hi ha (“molta gent ve aquí perquè Trànsit no existeix en altres zones”). I del seu procés,els privilegis que ha guanyat pel fet de transitar de dona a home. Al revés, diu el Nacho, es perden drets.

“A la feina ho noto molt. Tinc més camaraderia, sobretot en la informàtica, on hi ha molts homes. No he de repetir les coses dues vegadesperquè se'm tingui en compte. I si cometo errors, no és tan dolent”. Nacho reconeix que les dones ‘trans’ són les que més han patit la discriminació laboral, que han estat abocades moltes vegades a exercir la prostitució. “Elles pateixen més violència”. El jove advoca, principalment, per invertir esforços enl’àmbit laboral, en què gran part d’aquest col·lectiu topa amb més problemes.

Ágora Castrillo (San Cristóbal de la Laguna, 1997) se sent “totalment orgullosa” de ser una dona ‘trans’. Des de petita creia que “alguna cosa no estava bé” dins d’ella i la transsexualitat li semblava “el pitjor”. Avui parla sense embuts de la seva identitat de gènere i destaca com li ha obert la ment conèixer gent “diversa i meravellosa” que vivia el mateix que ella. “La meva família em va recolzar molt. Als 12 anysem vaig començar a deixar els cabells llargsi tenia molt clar que als 18 prendria les hormones”.

Ágora creu que el sistema educatiu hauria d’ensenyareducació sexual“moltíssim millor” del que ara es fa: “Tot és molt binari, sexista i heteronormatiu”. Considera que les persones ‘trans’ no són la part més invisible del col·lectiu LGTBI, però que, sens dubte, “estan en el ‘rànquing’”. I anima també a fer autocrítica dins del mateix col·lectiu perquè,encara que aquest any hagi decidit donar-li visibilitat a les persones ‘trans’,dins d’aquest també“hi ha transfòbia”.

Lamenta el ‘bullying’ a què estan sotmesos els ‘trans’ i les moltes faltes de respecte que pateixen. “Ser dona és un hàndicap[a l’hora de patir discriminació] i ser dona ‘trans’ ho empitjora. Aquesta etiqueta et persegueix tota la vidai quan coneixes gent t’has d’enfrontar sempre al seu patètic judici sobre la teva vida i el teu cos”, denuncia. Certifica, com Nacho, que transitar et fa guanyar o perdre drets segons de quin sigui el teu sexe d’origen i de destinació. Les dones ‘trans’ surten sempre perdent. “Si vols entendre les diferències entre homes i dones, pregunta-li a una dona ‘trans’”.

De fort caràcter, aquesta jove, que es considera activista independent, demana que es respecti els ‘trans’ tal com són: prenguin o no hormones, decideixin operar-se o no. “Que la societat deixi d’estigmatitzar-nos i fer prejudicis sobre nosaltres”. Això sí, reconeix que, ja que ella encaixa en el que prototípicament es considera una dona, ha tingut menys problemes que altres persones per trobar feina. I celebra que cada vegada hi hagi més espais on aquest col·lectiu estigui còmode i se senti bé.

“Sempre havia notat alguna cosa,però fins als 20 anys no li vaig posar nom. Va ser quan vaig començar a llegir articles de temàtica ‘trans’. Sempre vaig ser al grup dels friquis de l’escola”. Edurne Pascual(Barcelona, 1985) ja tenia23 anysquan va arribar a la conclusió que començaria eltrànsit d’home a dona. “Primer l’hi vaig dir a la meva parella de llavors, després a la meva mare i germans, i després vaig fer una publicació a Facebook en què anunciava que m’identificava com a dona ‘trans’”. Quant a la seva orientació sexual, es defineix com a “pansexual”: és a dir, el gènere de l’altra persona no és un factor que inclou en l’atracció que sent.

Notícies relacionades

¿Quan és el Dia de la Mare 2020? Dates de tots els països

Mor ofegat un menor al Bages al llançar-se a una bassa

Edurne aplaudeix que les persones ‘trans’ siguin les protagonistes de lacelebració de l'Orgulld'aquest any que duu a terme la Federació Estatal de Lesbianes, Gais, Trans i Bisexuals (FELGTB), però tampoc no la sorprèn. “Els orígens de l’Orgull estan precisament en les dones ‘trans’ en els disturbis de Stonewall”. El 1969, Nova York va ser l'escenari de protestes contra una batuda policial al pubThe Stonewall Inn,freqüentat especialment pel sector més marginal de la comunitat LGTBI, entre ells els transsexuals. Era freqüent que les autoritatsrevisessin els genitalsdels qui utilitzaven peces femenines per assegurar-se del seu sexe. Fins que el col·lectiu va esclatar. Van ser els orígens de l'Orgull LGTBI. “El col·lectiu es va adonar llavors que podia plantar cara”, diu Edurne.

Aquesta jove informàtica a l’atur explica les dificultats a què s’enfronta una persona ‘trans’ en elmón laboral. “A l'empresa en què treballava abansno se’m van adreçar mai en femení. Això em va provocar crisi d'ansietat”, afirma Edurne, que és conscient que la seva transsexualitat és una“dificultat afegida”a l'hora de trobar feina. “Per exemple,la meva veu no hi ajuda. És masculina. Al revés [de dona a home] és més fàcil”. L’hormonació canvia la veu en el cas dels homes ‘trans’, però les dones ‘trans’ que desitgen feminitzar la seva veu, en la majoria dels casos, han d’operar-se les cordes vocals. I aquesta operació no està coberta per la Seguretat Social.