Anar al contingut

VACANCES EN FAMÍLIA

Banyar-se és de pobres

Els pencaires fan vacances, els rics estiuegen i els pobres, que cada vegada n'hi ha més, es queden a casa seva fins que els desnonen

Javier Pérez Andújar

Banyar-se és de pobres

Els pencaires fan vacances, els rics estiuegen i els pobres, que cada vegada n’hi ha més, es queden casa seva fins que els desnonen. Per estiuejar cal molt temps, l’estiu sencer, com el seu propi nom indica. Per estiuejar no cal tota una vida, sinó tota una genealogia. ¿Recordeu Balbec, el lloc de la costa normanda on es retirava l’aristocràcia de ‘A la recerca del temps perdut’? A la vora del mar es veu la diferència entre l’aristocràcia i el poble. Els rics no es mullen, banyar-se és de pobres. Els rics es queden a l’iot, a l’hotel, contemplant amb prismàtics les crestes de les ones. Ficar-se a l’aigua a donar manotades per sortir-ne sacsejant el crani moll i esbufegant com un cavall només li passa pel cap a qui deu 30 anys d’hipoteca. Les vacances són la versió ‘low cost’ de l’estiueig.

Les primeres vacances les vaig veure a la tele. Era una altra família que les feia simbòlicament en nom de tots els espanyols. Per a això hi ha la cultura popular, per crear símbols, per representar una cosa que creiem que fem tots quan realment només passa en un còmic o en un grapat de fotogrames. Em refereixo a les vacances de ‘La gran família’, amb Pepe Isbert, i Alberto Closas i Amparo Soler Leal i els seus alegres fills. En el seu cas, vivien a Madrid i se n’anaven a un hotel de Tarragona. El mestissatge sempre ha estat una qüestió de pressupost.

Jo preferia anar a la platja que anar al poble. Però no es deia anar al poble, es deia tornar al poble, encara que fos per estar-s’hi una setmana. El cas és que només vaig estar-m’hi una vegada, en aquell lloc tan llunyà, i en posar-hi els peus (sandàlies de plàstic, es deien de riu, però qualsevol es ficava en aquell Besòs semidescalç), doncs això, que només de veure aquell secà, les cases abandonades, les velles de dol assegudes al pedrís de la porta, vaig comprendre que en aquest lloc no se m’havia perdut res. Jo era del tinent Colombo, de Tintín, de tot el que portés gavardina. Les arrels no s’hereten, cada planta en fa les seves.

Un 127 de tres portes

Al poble havíem arribat en un 127 de tres portes, verd jornaler, parant a València per dormir. Qualsevol viatge estava llavors més a prop de la ruta de la seda que de les autovies gratis quan se surt de Catalunya. Poc després d’aquesta visita a Gor (Granada) van fer a Estudio Uno ‘La velada en Benicarló’, una adaptació teatral del diàleg escrit per Azaña sobre la guerra civil, i veient-la vaig sentir que aquella nit que havíem fet a València era una nit germana de la nit d’Azaña.

Un Seat 127, icona d’una època.

Amb el 127 anàvem cada matí d’agost a la platja de Castelldefels, perquè l’aigua d’aquesta zona de Barcelona era més càlida i cobria menys que a Ocata i el Maresme. D’anar a la Costa Brava, ni parlar-ne. Bé, una vegada vam anar a una cala de Santa Cristina, a Lloret, i les roques em van recordar la fotografia en blanc i negre que teníem a la porta del moble del comptador de la llum, al rebedor. La part de Castelldefels era més proletària. De Badalona cap amunt semblaven platges de ‘pijos’. En el 127 anàvem el meu pare al volant, la meva mare al seient del costat encenent-li els cigarrets, Kaiser, Rex, 46, darrere la meva germana, la meva àvia i jo, i al maleter el para-sol i la nevera amb els entrepans, Fanta, l’aigua a l’ampolla de gasosa. La Fanta deien que era de taronja, i per això a la meva mare li semblava més natural, més necessària, que la Coca-Cola, que a casa meva mai no entrava com no passava res que semblés un caprici. A l’altura del Prat pujàvem ràpidament les finestretes del cotxe perquè d’aquelles indústries químiques sortia una ferum immunda, insuportable com la calor i el recocció que patíem amb les finestretes pujades durant aquest tram. De sobte hi va haver un estiu, potser quan van fer a la tele ‘La velada en Benicarló’, que va aparèixer a la guantera del cotxe un casset amb la Internacional, i així, a tot volum, anàvem i veníem de Sant Adrià a Castelldefels.

La part de Castelldefels era la més proletària, de Badalona cap amunt semblaven platges de ‘pijos’

Les vacances eren això, i també era l’esquena llardosa de Nivea, i dutxar-se en tornar per treure’s la platja de sobre, i a la tarda córrer entre els blocs amb els gossos que es feien amics nostres, i la conciliació no calia entre nosaltres sinó amb el món. Després he fet una altra tipus de vacances i he vist més món del que van veure els meus pares en tota la seva vida, i els meus nebots des de petits han trepitjat més món que jo. Però amb tot aquest món vist, crec que ni els meus nebots ni jo tenim més coneixement de la vida del que tenien els seus avis.

0 Comentaris
cargando