Anar al contingut

la intendència de la llar

El complicat puzle de la conciliació en vacances

La precarització del mercat laboral agreuja les dificultats organitzatives i econòmiques de les famílies per disfrutar de les festes per complet

Rafa Julve

El complicat puzle de la conciliació en vacances

ALBERT BERTRAN

‘Verano 70’, ‘40 grados a la sombra’, ‘El cálido verano del señor Rodríguez’ i fins i tot ‘Verano Azul’ despertaran en algunes persones les ganes de sacsejar el televisor per treure-li la caspa a la mínima que treu el nas un fotograma de qualsevol d’aquests títols, però les vicissituds de moltes famílies per aquestes dates no disten gaire del que reflectien aquelles icones del cinema espanyol. O són pitjors. A l’octubre es compliran 10 anys de la desfeta borsària que va confirmar una crisi econòmica mundial els efectes de la qual continuen vigents; una dècada de retallades que s’han carregat molts drets i que ha assolit tant l’ocupació com el temps lliure. La conciliació de la vida familiar i laboral en aquests mesos de vacances estivals s’ha convertit en un complicat puzle de peces monocromes.

La secretària d’Igualtat i FP d’UGT  Catalunya, Eva Gajardo, ho resumeix en una frase: “Les dificultats per poder conciliar família, vacances i feina són cada vegada més grans per culpa de l’increment de la temporalitat i la precarietat de l’ocupació”. No tothom té la sort de poder quadrar els dies de festa, si és que en té, però és que la problemàtica va acumulant noves arestes. Per començar, com evidencia una de les conclusions principals de la recent ‘Enquesta de condicions de vida’ de l’Institut Nacional d’Estadística, una de cada tres famílies no pot anar de vacances ni una setmana a l’any.

Superherois domèstics

Ja que els sous són més baixos en molts sectors, els perjudicis no només afecten si aquest any es pot sortir de viatge o si caldrà quedar-se a casa. També colpegen de ple a la intendència diària, ja que molts pares i mares han de disfressar-se de superherois per arribar a tot arreu al no poder costejar-se les activitats estiuenques dels fills. 

Per acabar-ho d’adobar, sosté Gajardo, les activitats per a nens organitzades pel sector públic “són molt menors en aquesta època de l’any”, així que les famílies han d’engrandir l’esvoranc de la butxaca per ‘col·locar’ la prole mentre els grans treballen. En algunes cases s’ha convertit en una desafortunada tradició que el pare i la mare no coincideixin en vacances per repartir-se els dies que s’han de fer càrrec dels nens mentre la parella treballa. Sí, esclar, a les pel·lícules del cinema espanyol dels 60 i els 70 ja vèiem el ‘Rodríguez’ de torn sol a la ciutat mentre la dona i els fills estiuejaven a la costa. Tampoc no coincidien gaire, però aquella situació es venia com a molt suportable per als protagonistes. Ara també hi haurà casos així, però en molts d’altres la dona té una feina, no com en les vetustes pel·lícules, i no hi ha diners perquè un porti els nens a la platja mentre l’altre treballa. Toca quedar-se a casa. 

Tant o més difícil que les famílies amb fills ho tenen les persones amb gent gran a càrrec

També hi ha qui envia els nens al poble amb els avis, com es feia antigament, però actualment, i tant o més que abans, hi ha avis que treballen o que han de quedar-se a la ciutat formant part del complicat sudoku domèstic, com tantes altres vegades... sense esmentar els trencaclosques afegits que han de resoldre les famílies monoparentals.

Sense xarxa pública

Tot això, segons els experts, evidencia el problema subjacent: no hi ha una xarxa social pública prou forta, almenys a gaires localitats. “A Gijón o Albacete aquest debat no existeix” perquè l’Administració es fa càrrec del cost econòmic dels ‘casals’ dels petits després d’acabar el curs, subratlla Vicent Borràs, professor del departament de Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i membre del Centre d’Estudis Sociològics sobre la Vida Quotidiana i el Treball (QUIT). “El problema no és de conciliació, és de subvenció”, sentencia aquest expert.

“Fixar les prioritats polítiques” és clau si es volen millorar les circumstàncies actuals, prossegueix Borràs, que aporta exemples de famílies que utilitzen l’enginy mentre les institucions continuen sense posar-se les piles: els pares de cinc alumnes es posen d’acord perquè cada un faci festa de la feina un dia a la setmana i faci de cangur del seu fill i dels quatre companys de classe. L’endemà ho farà un altre, i així successivament fins a cobrir la setmana.

Fent jocs de mans o renunciant a unes vacances normals, les famílies van esquivant obstacles, i no només les que tenen menors a casa. Perquè tant el sociòleg del QUIT com Alba García, secretària de l’àrea de dones, diversitat i polítiques LGTBI de CCOO Catalunya, subratllen amb èmfasi que tantes o més dificultats passen els que tenen persones grans a càrrec. Perquè si ja és difícil localitzar una oferta assequible per a nens en aquestes dates, més ho és trobar ‘casals’ per a la gent de més edat que donin una mica d’aire als fills cuidadors sense deixar-se el sou en l’intent. “No hi ha res d’oferta municipal en aquest àmbit”, critica García. I menys, a l’agost, cosa que li serveix per redoblar el retret: “Sorprèn que es pensi que estem en una lògica de fa 40 anys, com si a l’agost tothom estigués de vacances”, com en aquelles pel·lícules de López Vázquez i Ozores.

“Ara tot és més versàtil. Tant, que hi ha feines en què et poden trucar avui per treballar avui mateix”, afirma García. Perquè moltes empreses tampoc fan contractes complets de substitució estiuenca i a tot estirar només posen algun pegat. Això passa molt al sector dels serveis, just el que té una temporalitat més gran i horaris més irregulars. ¿I qui treballa majoritàriament en aquestes àrees? Els joves i les dones, a més doblement afectats perquè, a sobre, no acostumen a tenir llocs de feina superiors per dir qui i quan fa vacances.

“Fa tres anys que no coincidim per vacances”

Silvia Carrera i el seu marit, David Casas, tenen tres setmanes de vacances cada un, però no arriben a cobrir tots els dies de festes escolars del seu fill, Marc. “Fa tres anys que no coincidim en les vacances tots tres. L’última vegada el meu fill tenia 5 anys, ara en té 8”, lamenta la mare. “Cal aprendre a jugar amb els horaris per no deixar-lo sol”, agrega. Des que el Marc és petit, cada mes de juliol, els pares l’envien amb els avis materns a un poble de Galícia, on passa unes setmanes amb els cosins, els pares dels quals estan en la mateixa situació que la Silvia i el David.

Silvia Carrera i el seu fill Marc, en un parc de Badalona. / ROBERT RAMOS

Malgrat tot, la mare reconeix la sort de poder comptar amb els avis perquè l’opció de portar el nen a un ‘casal’ és inviable, tant per la incompatibilitat d’horaris com pels diners que costa. “Em surt més a compte portar-lo a Galícia que deixar-me el sou d’un mes en un ‘casal’ –explica–. A més, jo entro a treballar a les sis del matí, ¿què faig amb el meu fill fins aleshores?". El proper mes d’agost, quan el Marc torni a Badalona després d’unes setmanes al poble, el seu pare el podrà cuidar durant les vacances laborals, mentre la Silvia treballa. Al setembre, ho faran al revés. TEXT: ANNA ROCASALVA

“La meva filla es passa tot el dia a casa de la meva germana” 

La Mireia Reniu s’aixeca cada dia a les sis del matí. Prepara l’esmorzar, vesteix la seva filla Irene i surten per la porta. Abans de les set ja s’ha plantat a casa de la seva germana, Sílvia, li ha deixat la nena i ha agafat el transport públic per anar a treballar. No tornarà fins passades les vuit del vespre, el dia que arriba més aviat. “La meva filla es passa tot el dia a casa de la meva germana –explica Reniu–. Ella i els meus nebots són el meu pilar”. “Sense ells estaria desesperada”, afegeix.

Mireia Reniu amb la seva filla Irene. / álvaro monge

Aquesta situació es repeteix diàriament, ja sigui a l’hivern o a les vacances escolars d’estiu, des que la Mireia es va poder tornar a incorporar al mercat laboral. “Al ser família monoparental només entra el meu sou a casa i ni tan sols puc plantejar-me portar la nena a un ‘casal’ o fer venir un cangur”, comenta la mare. Per això, explica que quan es va quedar embarassada va decidir mudar-se a prop de la vivenda de la seva germana, a Santa Coloma de Gramenet, per estar més a prop de la família. “La meva germana Sílvia està a l’atur i pot encarregar-se de la nena, però no poder veure-la en tot el dia és duríssim emocionalment per a mi”, es lamenta la Mireia. Per això, quan arriba el cap de setmana intenta aprofitar-lo al màxim per passar-lo amb la seva filla, que està a punt de fer 3 anys. A l’agost a la Mireia se li acaba el contracte, per la qual cosa està fent un curs que li faciliti, de nou, l’entrada al mercat laboral. No obstant, implica que hi ha caps de setmana que ha de tornar a deixar la Irene amb la seva tieta per estudiar.

La Mireia recorda que, quan era petita, el seu pare la portava a ella i als seus germans al poble, on la mare els cuidava tot l’estiu, fins que tornaven a l’escola. “Sé que eren altres temps, però els nens necessiten els pares i ara a la sortida de les escoles gairebé només hi veig avis –lamenta–. Estan fent el paper de pares tot terreny". TEXT: ANNA ROCASALVA

“Sense l’ajuda de la meva mare estaríem perduts” 

Tots els dies de la setmana, Benedicta Lupion es desplaça a casa del seu fill i de la seva nora a Badalona per cuidar el seu net Martí, que té quatre mesos acabats de fer. La mare, Sandra León, ha tornat a la feina després que se li acabés la baixa per maternitat, i ella i el seu marit, Miquel Delgado, hauran de treballar durant tot el mes de juliol. “Sense l’ajuda de la meva mare estaríem perduts”, es lamenta el Miquel. Quan torna de la feina, la Sandra es treu llet materna i la congela perquè la seva sogra en pugui disposar durant l’endemà i alimentar el Martí.

Sandra León (mare), Miquel Delgado (pare), Martí Delgado (bebè) i Benedicta Lupion (àvia). / FERRAN NADEU

Totes dues dones també gestionen diàriament el menjar de la família, i el cuinen en grans quantitats. I és que, a part de cuidar el bebè, Benedicta també s’ocupa de la seva altra neta, la Laia, de 13 anys, que també ve a dinar a casa de la Sandra i el Miquel. “Abans la meva germana portava la nena a un ‘casal’ però ara no s’ho pot permetre”, explica el seu tiet. “¿I qui pot?”, es pregunta. “A més, la majoria de casals tanquen a la una del migdia”, agrega, reflexionant sobre com s’ho muntaran ells quan el seu fill creixi. Sap que no són els únics pares, ni de bon tros, que tenen aquests maldecaps. TEXT: ANNA ROCASALVA