L'abecé del bon amo de gossos

Durant 15 anys, Alba Jornet va col·laborar amb una protectora al Moianès. Explica que, quan arribava una família amb la intenció d’adoptar un animal, els sotmetia a un autèntic «tercer grau» per saber quin era el més indicat per a les característiques que presentaven. No volia saber només si vivien en una ciutat o un poble; si residien en un pis minúscul o en una masia amb desenes de metres quadrats; si tenien hores per passejar-lo o preferien un ésser viu independent que pogués estar sempre a casa.

La responsable de la campanya socresponsable.org de la Fundació per a l’Assessorament i Acció en Defensa dels Animals (FAADA) adverteix que la llista de condicions és llarga i irrenunciable, però que la primera qüestió a aclarir és si la persona que vol conviure «és apta o no» per fer-ho, adverteix Jornet. També si tots els membres del nucli familiar estan disposats a acceptar la vida al seu costat . Per escollir amb quin animal de companyia compartir la rutina es poden seguir els consells d’experts com els de FAADA o els veterinaris.

10.000 guies

Aquests professionals, més enllà d’ajudar des de les clíniques repartides per Catalunya (més de 1.100), han impulsat dues iniciatives per col·laborar amb els aspirants a tenir un gos, un gat, un ocell... Una Guia per a l’adquisició responsable d’animals de companyia, de la qual per segon any se n’han editat 10.000 exemplars i que també es pot consultar a la seva pàgina web. I una altra més d’acord amb aquests temps: Mascotinder.

Des d’aquesta pàgina, els usuaris poden respondre sobre les seves preferències, així com descriure la seva llar per ajustar quina raça i quin animal és el més indicat. Al final del qüestionari apareix el recomanat i, de forma destacada, una pestanya que enllaça amb les protectores on poder adoptar el nou amic. «És indispensable que qui faci aquest pas sàpiga que ha de fer tot el que estigui a les seves mans per garantir el benestar físic i psicològic de l’animal», resumeix la veterinària Maria Pifarré, representant del Consell de Col·legis Veterinaris de Catalunya.

Un dels aspectes que en moltes ocasions no es preveu és l’educació del gos, per exemple. «Cada vegada hi ha més etòlegs, es desplacen als domicilis i amb un mes de sessions es poden esquivar una infinitat de problemes. De fet, s’evitarien la majoria d’abandonaments, que es donen quan la bèstia fa coses que el seu amo no tolera», opina Pifarré. Aquests mateixos educadors orienten els propietaris sobre què necessita el ca, perquè a vegades tenen problemes de comportament perquè estan cansats o estressats.

Notícies relacionades

¿Tothom pot tenir gos?

Mor ofegat un menor al Bages al llançar-se a una bassa

«Un gos dorm unes 12 hores al dia. La frase de vida de gos ve d’aquí, és clar. Moltes vegades topen amb persones hiperactives que els esgoten o amb nens petits que no els deixen en pau», exemplifica Alba Jornet. També pot passar el contrari: que amb la idea errònia que el gos ja està deixat anar i corre per un ampli jardí, aquest s’avorreixi. «El gos necessita socialitzar-se, necessita incentius, que juguin amb ell», convida Jornet.

La butxaca és un altre assumpte que s’ha de preveure. Portar-lo al veterinari si es posa malalt però també vacunar-lo periòdicament, desparasitar-lo, oferir-li el menjar més indicat per a la seva edat o raça. Inscriure’l al registre dels veterinaris (Arxiu d’Identificació d’Animals de Companyia, AIAC) o bé en el de la Generalitat (que és obligatori i es fa a través de l’aplicació Anicom), posar-li el microxip o desterrar la idea de fer-los criar, una cosa que està prohibida per llei encara que després regalis els cadells.