"Amb 15 anys, jo era una persona completament trencada"

Abans de fer els 5 anys, als pares de Rubén Sáez ja els van dir que el seu fill era «un nen precoç». «Llavors no es parlava d’altes capacitats i pràcticament no es feien proves per confirmar la superdotació, així que em van enviar al col·legi sense més ni més, amb els nens de la meva edat», explica. Poc després de fer els 5 anys, al Rubén aquesta precocitat li va començar a pesar com la pitjor de les càrregues. 

    Els nens de la seva classe de pàrvuls no van trigar a adonar-se que era diferent, van decidir que no pertanyia al seu grup i van començar a atacar-lo. «Em cridaven que feia fàstic, que ningú m’estimaria... ¿Saps com digereix això un nen amb només 5 anys?», explica des de la distància que donen els gairebé 20 anys que han passat des d’aleshores.

    Graduat en Psicologia, el Rubén col·labora ara amb la fundació Fanjac de suport a nens i adolescents amb altes capacitats treballant amb xavals que, com ell, carreguen amb el pes de ser superdotats i que, per això, són víctimes de bullying. «Només cal escoltar-los, que sentin que no són estranys, que entenguin que el que els passa no és culpa seva», assenyala.

    El pas del Rubén per l’escola no va ser fàcil. «L’assetjament era constant, primer amb insults i menyspreu, després, en alguna ocasió, hi va haver cops i tot», recorda. «Tot això són cicatrius que, encara que a un li sembli que estan tancades, a vegades es reobren i fan molt mal», confessa. Les cicatrius d’aquest noi, que viu al poble de Santa Llogaia d’Àlguema (Alt Empordà) i aquests dies de revetlla treballa eventualment en una parada de venda de petards, són profundes. «Als 11 anys, va coincidir amb la mort del meu avi, una persona a qui jo adorava, vaig fer una temptativa de suïcidi, provant de saltar per una finestra», explica. Poc després va començar a medicar-se contra la depressió i a participar en teràpies de relació de ser.

Notícies relacionades

La meitat dels nens superdotats pateixen assetjament al col·legi

Els incendis baixen a 18, però vuit continuen amb flames molt virulentes

    Si l’ensenyament primari va ser difícil, la secundària ja va ser terrible. «L’altre dia vaig trobar per casa una cosa que havia escrit als 15 anys –relata–. Deia que ja no sabia què més fer, que jo havia canviat la meva manera de ser perquè la gent m’acceptés, però que ni així m’acceptaven». «Tenia 15 anys i era una persona completament trencada», admet.

    En les xerrades per col·legis, el Rubén parla molt de l’autoestima, de la valentia del mal que fan les rialles i els silencis que cobreixen els assetjadors i de com és d’important fer un pas endavant, tant si un és víctima com si s’és testimoni, contra l’assetjament escolar.