La gira de retorn
L’enigmàtica Sara García
L’aparició, en els concerts d’aquesta gira, com a guitarrista, de la fins avui desconeguda filla de Manolo García (encara que ell no arribi a confirmar-ho), il·lustra el grau de zel que el duo ha aplicat a la protecció de la seva vida privada en temps en què manen la fascinació per la fama i l’exposició pública.
Manolo García no és a les xarxes i no llegeix la premsa. Durant anys, ni se’n sabia l’edat
Diumenge, a l’Estadi Olímpic, quan el primer dels concerts d’El Último de la Fila a Barcelona encarava el tram final, una presència juvenil es va apoderar discretament dels teclats per deixar anar les harmonies inicials de Lápiz y tinta. Incorporada així a la banda, després es va passar a la guitarra elèctrica, on es va quedar la resta del recital. Manolo García va presentar la Sara jugant a les endevinalles: "Algú em va dir l’altre dia: ‘Vaig posar a la meva filla el nom de Sara per la cançó’. ¿Quantes Sares hi ha aquí aquesta nit?", va preguntar, en una demostració de com es fa per caminar pel límit entre la vida privada i la pública sense relliscar (i això que hi convidava aquell terra moll per la pluja).
El Último de la Fila va ser sempre un duo, una "societat", com ells diuen, en la qual va prevaler la posició d’artistes, músics, senyors que fan cançons i les canten, ni més ni menys que això, sense que aquest rol hagi de significar una elevació a l’estatus de celebritats sotmeses a la lupa social. No s’amaguen, no són Greta Garbo, ni es pot aquí parlar de misteri, sinó d’un afany de normalitat, de protecció de l’esfera íntima respecte a l’escrutini públic. És possible que la naturalesa dels barcelonins i catalans ajudi a preservar-la. Manolo García viu a Barcelona, i Quimi Portet, a Vic, i més o menys tothom que vulgui saber-ho ho sap, i no passa res.
Però avui ser famós acostuma a ser l’objectiu, i el mitjà és més aviat una excusa, una eina. Això és perceptible en el món de la música, per molt que Rosalía adverteixi que la fama és una amant "dolenta" i "traïdora". Veient el munt de contorsions que es fan per sortir a la foto, i com s’exhibeixen aventures, nòvios i separacions (per després lamentar l’ansietat i els desordres psíquics que genera aquesta exposició), per comparació pot descol·locar el zel dels Últimos. Però la seva biografia ja han donat senyals que la popularitat per se no és la meta: el rebuig del minut d’or a Barcelona 92, el desinterès per pentinar Llatinoamèrica per multiplicar mercats, la separació del duo quan el seu negoci estava a dalt de tot.
Manolo García és un ciutadà absent de les xarxes, que diu (i ens ho hem de creure) que no llegeix la premsa ni mira la tele. És possible que cultivi la idea, respectable, que no és necessari saber-ho tot d’un artista per disfrutar de la seva obra. Durant bastants anys, ni tan sols se’n sabia l’edat, una incògnita resolta ja fa molt a la xarxa. Nascut en una família procedent de Férez (Albacete), sempre va situar la seva infància al Poblenou, i no va ser fins a l’any passat que, en una trobada amb aquest diari de to informal, fora d’agenda, va parlar d’un entorn molt més dur, el del Somorrostro.
La vida privada o familiar del cantant ha quedat sempre fora de la incumbència de la premsa musical, i la del cor tampoc s’hi ha ficat pel mig perquè no li ha donat joc. Les interioritats de Portet són una mica més diàfanes: ha esmentat alguna vegada la seva única filla, Eugènia, nascuda el 1993. I respecte a Sara García, sabem que ja va tocar la guitarra en públic en alguns concerts del Manolo, durant la gira del 2024, i el desembre passat a l’Auditori del Fòrum.
Notícies relacionadesSeriosa i aplicada
A l’Estadi, la Sara va ser molt visible i li van dispensar plans generosos a les pantalles, seriosa i aplicada amb la guitarra. Quan li pregunten sobre això, Manolo García riu i fa una mica el pagès, l’artista que no ho sap i no contesta. "Hi ha un altre component del grup que es diu Juan Carlos García", aclaria l’altre dia a aquest diari. "Jo què sé, no he dit res". Però ho deia tot, a la seva manera tan lliure, la de qui sempre va sospirar per viure "lluny de les lleis dels homes, on es dilueix l’horitzó".
