Festival internacional
El cine ‘desktop’ arriba al DocsBarcelona
El documental ‘Afterlives’, de Kevin B. Lee, utilitza l’escriptori digital com a tela per desconstruir i reinterpretar els vídeos de violència extremista.
Desktop és, en anglès, escriptori. El cine desktop, o desktop films, és aquell en què l’acció de tot un relat cinematogràfic s’esdevé a la pantalla de l’ordinador o la del telèfon mòbil. Té les seves regles: al moure’s, la càmera de cine s’ha de semblar a la càmera del dispositiu en qüestió i l’acció hauria de ser en temps real. L’auge d’internet va activar aquest nou model visual i narratiu, que va trobar ressò en el gènere de terror i suspens en la dècada del 2010: Megan is missing, un episodi del film V/H/S, o Open windows, de Nacho Vigalondo.
Però hi ha altres accepcions, avui més definitòries, del cine desktop. Dins la programació Xcèntric del CCCB es van poder veure el maig del 2015 una sèrie de curtmetratges agrupats en el títol Desktop films: remuntatges del caos visual. Treballs de guerrilla i postcinema que assumeixen les formes del diari íntim, el cine directe i el component interactiu. L’actual edició de DocsBarcelona també es fa ressò d’aquest format amb la projecció d’Afterlives (demà i el dissabte 16), film d’escriptori realitzat per un dels seus màxims practicants, Kevin B. Lee. No només el practica, sinó que n’és un dels pioners, a més d’escriptor, professor universitari, col·laborador del festival de cine de Locarno i autor de nombrosos videoassajos, que és una modalitat limítrofa amb el desktop.
Trencaclosques d’arxius
Afterlives és un trencaclosques visual i polític, fascinant i complex, que parteix dels vídeos de violència extremista i propagandística d’Estat Islàmic. N’analitza la repercussió, però també de quina manera se’n pot reescriure l’impacte. Lee conversa amb diverses persones, entre elles Nava Zarabian, especialista en protecció de la joventut, i la psiquiatra Anne Speckhard. Però el gruix de la pel·lícula incumbeix a aquest trencaclosques de carpetes, documents, imatges i arxius que es despleguen a la pantalla de l’ordinador de Lee i a través del qual elabora el seu discurs. Veiem que el cursor es desplaça per la tela digital buscant dades i superposant pantalles amb frases lapidàries de la premsa, del vídeo de propaganda, de converses i de carpetes tancades de difícil accés.
Alguns vídeos parlen de missions suïcides empreses pels membres d’ISIS per guanyar-se el paradís. En altres documents es mostra com es fan impressions en 3D d’objectes d’art destrossats per ISIS, tot i que també es parla del colonialisme digital que això pot implicar: en un missatge de text, es llegeix que treure un objecte deteriorat per aquests extremistes del seu context i història no fa més que reforçar la narrativa que presenta la societat occidental com a civilitzada i les societats musulmanes com a bàrbares i terroristes.
Lee també dialoga amb l’artista, educadora i activista iraniana Morehshin Allahyari, resident a Brooklyn. És una activista de l’art i la seva relació amb la tecnologia. Part del film se centra en el seu treball Material speculations: ISIS, en què modela i imprimeix en 3D 12 estàtues de la ciutat romana d’Hatra i d’objectes assiris destruïts per ISIS el 2015. Una d’aquestes reconstruccions digitals és un cap de Medusa de fa 2.000 anys. Segons la mitologia grega, Medusa, una de les tres Gorgones i objecte de relats i pel·lícules fantàstics, convertia en pedra a tothom que la mirés fixament als ulls fins que Perseu la va decapitar amb una espasa, utilitzant prèviament un escut brillant com a mirall per no haver de mirar-la directament a la cara.
