"Que no torni a passar"
Víctimes i psicòlegs coincideixen en la importància de treure a la llum les agressions perquè no es repeteixin
La sensibilització i condemna social provoquen alleujament en els agredits als Maristes, que demanen millorar les lleis
icoy38382345 barbero maristas170511190337 /
Treure a la llum els abusos que durant anys es van amagar al cap de les víctimes, patint-los en soledat, comporta no només benefici per a elles sinó també per a tota la societat. Visibilitzar els delictes permet prevenir-los. Aquesta és la principal gratificació que víctimes i psicòlegs concedeixen a la revelació pública de les agressions. «Volem que no torni a passar, que altres nens no passin el que vam passar nosaltres», és el crit unànime dels exalumnes dels Maristes que ahir celebraven el reconeixement a la investigació d’EL PERIÓDICO que va revelar el calvari que van patir.
«Hem aconseguit donar a conèixer secrets perquè deixin de delinquir amb impunitat aquests i altres pederastes», es felicita A., un home que va conèixer l’infern en els 80 al col·legi dels Maristes de Sants-les Corts. Agraeix als periodistes, a Manuel Barbero –el pare d’una víctima que va destapar l’escàndol– i «als personatges anònims com J.» que descobrissin els «monstres» que campaven al seu aire a la congregació religiosa educativa. «Ara es planteja un canvi de lleis per dificultar aquest tipus de delictes. Encara que no s’hagi pogut jutjar molts implicats, em complau saber que tots junts hem aconseguit una reflexió en la societat per evitar aquesta plaga», diu.
Barbero confirma que les denúncies van permetre «obrir els cors» dels «autèntics herois» d’una tragèdia que no volen que es repeteixi i la visibilitat de la qual han sentit com un «triomf». «Molts d’aquells valents ara són pares i el que més desitgen és que no els passi als seus fills». El seu, precisa, encara pateix una «muntanya russa emocional» a l’espera que s’acabi el «llarg» procés judicial que li permeti tancar la porta al passat.
Justícia restaurativa
Aquesta no és, doncs, una història de venjança. De crim i càstig. Antonio Andrés Pueyo, catedràtic de Psicologia de la Universitat de Barcelona, corrobora que la «justícia restaurativa», el reclam que no torni a passar amb ningú, és el que més «benestar i tranquil·litat» provoca en les víctimes d’abusos. «Els danys són irreversibles però els alleuja la condemna social i el fet que demanin perdó».
La culpabilitat és un altre sentiment que s’alleugereix amb les confessions. «Alguns arriben a sentir-se culpables perquè pensen que van provocar els fets o no van saber impedir-los; al saber que hi va haver altres víctimes confirmen que no era culpa seva», afegeix Andrés. També els angoixa no haver-los denunciat abans.
La certificació de delictes sexuals és el primer pas per a la gran batalla: prevenir i protegir els menors, coincideix Laura Rodríguez, coordinadora del centre terapèutic de la Fundació Vicki Bernadet. «És fonamental que la societat se sensibilitzi perquè la víctima no se senti estigmatitzada; un bitxo raro, l’únic a qui li va passar», subratlla. En un entorn més favorable a l’agredit li resultarà més fàcil explicar el seu drama i a la seva família, entendre la seva conducta i el que va passar. «Si se senten abandonats, es produeix una revictimització. Necessiten suport perquè el trauma sigui menys sever». Cada víctima és lliure de parlar o no i de fer-ho en el moment que decideixi, remarca l’experta, però la resta de la societat sí que ha d’alçar la veu i responsabilitzar-se’n.
Notícies relacionadesEn aquest sentit, les víctimes dels Maristes retreuen que les autoritats i les institucions religioses «no estiguin a l’altura», concreta M., un altre denunciant del col·legi Sants-les Corts. «Que es facin públics aquests abusos, igual que el bullying. Jorge García, agredit al mateix centre, lamenta que «la majoria de pederastes estiguin lliures». «Almenys han passat una mica de vergonya i potser gràcies a això no tornarà a passar una cosa així», confia.
Més escèptic i crític és J., l’exalumne que li va arrencar la confessió al professor A. F. amb una càmera oculta. Parla d’una barreja de «satisfacció per revelar una veritat que ningú es creia» i de la «cara de tonto» que et queda al veure que no hi va haver conseqüències a les atrocitats a les quals va ser sotmès durant sis anys. «Enlloc passa que un tio confessa haver violat 50 vegades un nen... i ningú li diu res. Et preguntes de què ha servit tot».
