"La platja és gratis, però no puc pagar la crema dels nens"

La balança d’Andrea Zárate Arenas (Valparaíso, 1974) està descompensada. Posseeix més càrrega en el costat negatiu que en el positiu. Té marit i tres fills i una alegria vital contagiosa i envejable en la seva situació. I punt final. Aquí s’acaba la part optimista i apareix la cara fosca de la seva història. Va arribar de Xile a Barcelona fa 12 anys, i en fa quatre que no té cap ocupació remunerada. «A Espanya mai he tingut contracte», afirma. Té 41 anys. I si, en aquests moments, algun empresari li oferís firmar un full salarial aquesta veïna de Cornellà de Llobregat (Baix Llobregat) no tindria temps de cotitzar per cobrar una pensió íntegra de jubilació.

Ella és un retrat de l’informe La cronificació de la pobresa, que va presentar ahir la Creu Roja de Catalunya. També és un dels exemples de llars que tenen tots els membres a l’atur. L’Andrea es va quedar sense ingressos fa quatre anys i el seu marit ja en fa un que figura a les llistes de ciutadans sense feina. El seu cas és, a més, un relat dels problemes psicològics que provoca la pobresa. «Vaig tenir una gran depressió. Em vaig desesperar tant que només volia desaparèixer», explica ara una vegada superat el mal trago. 

L’Andrea feia tasques de neteja per les quals mai va estar assegurada. Res a veure amb el que feia al seu Xile natal, on col·laborava en campanyes electorals estatals i municipals. «Vaig treballar explicant el projecte polític de Ricardo Lago, que va ser president del meu país», explica. L’Andrea, ciutadana d’un país que va patir una dictadura, va fer bandera per aconseguir un món més just per a tothom.

Vuit euros per a la medecina

A Espanya ja s’ha adonat que un món igualitari és més un desig que una realitat. El seu fill David, de 3 anys, té problemes respiratoris i la germana de l’Andrea va haver de pagar-li, fa uns dies, els vuit euros que costava la medecina que necessitava per respirar millor. Perquè no només es necessiten diners per menjar, també per a fàrmacs, per a l’estada dels nens a l’escola o per fer alguna activitat durant les vacances. «Tot i anar a l’escola no tots els nens hi van en les mateixes condicions. Alguns van sense esmorzar, altres sense els deures perquè casa seva no reuneix les condicions i també n’hi ha que no poden costejar la roba per a l’esport», resumeix Enric Morist, coordinador de la Creu Roja.

«Quan s’acosta l’estiu és horrible perquè volen anar algun dia a la piscina i no puc pagar-la. Tampoc la platja perquè encara que sigui gratis no puc costejar la crema protectora ni les begudes que fan falta per no passar calor. Ni tan sols tenim para-sol», relata. Cada vegada que li demanen una cosa els seus fills (María José, Bastián i el petit David), l’Andrea sempre els contesta el mateix: «Ho miraré». «Però sé –afegeix– que per més que miri i per més que busqui no trobaré els diners per pagar el que em demanen».

José Castillo explica que fa la compra quan els seus fills són a l’escola perquè així no li demanen galetes de xocolata. «No puc pagar-les», reconeix. Aquests fets són part dels milers de renúncies que provoca la pobresa. L’informe ho deixa clar: el 90,3% dels enquestats no poden fer cap activitat cultural o d’oci per problemes econòmics.

Notícies relacionades

Pobres fins a l'eternitat

¿Què és la febre hemorràgica?

L’Andrea, igual que el José, és usuària de les ajudes de la Creu Roja. Mai es va imaginar que hagués de demanar auxili als serveis socials. Tot va passar a l’inici d’aquest curs escolar. David, el petit de la família, començava l’ensenyament obligatori i «no havia pagat la matrícula, ni el material, ni res de res. Vaig anar amb les mans buides». Va ser llavors quan la directora de l’escola li va recomanar anar a l’oe-nagé. «Allà vaig despertar i em vaig adonar de la meva situació, de les necessitats que teníem», explica.

Reconeix que ho té tot comptat al mil·límetre, cèntim a cèntim i euro a euro. «Fins i tot el pa el fem a casa, però només una vegada cada tres dies, perquè si no la llum ens surt molt cara», argumenta. «Cuinar el pa a casa és una benedicció», afirma positiva. «El meu marit els fabrica fins i tot les joguines, els fa cosetes amb rodes», manifesta.