'Quidditch', l'esport on no té cabuda l'homofòbia

El joc màgic de Harry Potter abraça el col·lectiu LGTBI, encara que és una pràctica minoritària

Les seves pròpies regles el converteixen en una activitat esportiva inclusiva per a homosexuals i transsexuals

fcosculluela37177543 barcelona 05 02 2017 sociedad practica del quiddich el ju170217131715 / RICARD CUGAT

fcosculluela37177543 barcelona 05 02 2017 sociedad  practica del quiddich   el ju170217131715
37180009 59

/

4
Es llegeix en minuts
JÚLIA BAQUERO / BARCELONA

L’esport d’equip pot resultar territori hostil per als homosexuals, no diguem per als transsexuals. Però hi ha una excepció: el quidditch. El joc màgic inventat per l’escriptora J. K. Rowling per a la saga protagonitzada per Harry Potter s’ha convertit en la seva adaptació a la realitat en un espai d’acollida per a la comunitat LGTBI (lesbianes, gais, transgènere, bisexuals i intersexuals). És el cas del madrileny Rion, de 22 anys, que es troba en la primera fase del tractament hormonal per fer el trànsit a home, la seva identitat sentida.

En el quidditch Rion ha trobat un suport important per afrontar aquest canvi, un àmbit on obrir-se i poder ser ell. Ser, sense màscares ni disfresses, cosa encara impossible en altres vestidors. No hi ha escombres voladores ni pilotes alades, però el joc manté a la vida real una màgia poderosa: la inclusió.

La il·lusió per fer del quidditch una realitat ha marcat profundament les seves regles. És una pràctica esportiva que persegueix sobretot la integració dels membres en l’equip. «Sempre trobes amb qui encaixar», comenta Lira, jugadora dels Barcelona Eagles Team. La capitana de l’equip, Alba Arrieta, afegeix: «És un esport tan inclusiu, acollidor i benintencionat que permet que un s’obri».

Aquesta pràctica acull perfils de jugadors diversos, des dels que diuen que «no haurien durat més de dos mesos fent esport» fins als que volen «experimentar noves activitats». És minoritària i no disposa d’oficialitat, tot i així, està regida per la IQA (International Quidditch Association), òrgan encarregat d’establir la reglamentació en el joc, fundat el 2010.

TOTS ELS GÈNERES/ A diferència de la majoria de disciplines, la normativa preveu el que es denomina com la regla de màxim quatre, trencadora per l’enfocament en la composició dels equips. Com a màxim set dels 21 jugadors poden estar al terreny de joc. La norma diu que només hi ha d’haver quatre jugadors al camp identificats pel mateix gènere, que no sexe. És a dir, la classificació dels membres no es basa en si ets noi o noia, sinó en els teus gustos i els rols personals que desenvolupes.

El joc accepta la diversitat des del moment d’inscriure’s als tornejos. Els formularis que els jugadors omplen tenen tres caselles: noi, noia i altres. «Jo em considero una persona no binària, per a mi la vida establerta és com si em fessin jugar un partit on no em sento identificat amb cap dels dos equips», explica Rion.

El no binarisme fa referència a les persones la identitat de les quals no encaixa amb el gènere masculí o femení. Alguns dels certàmens organitzats preveuen també el pluralisme en espais íntims com per exemple els lavabos i els vestidors. En el quidditch, el reglament i el conseqüent clima d’obertura donen lloc a parlar sense tabús. El joc i les relacions establertes han ajudat Rion a poder dir: aquest soc jo.

SORTIR DE L’ARMARI/ L’obertura total per a Rion va ser durant la seva estada d’Erasmus a Amsterdam. «Vaig sortir de l’armari tot i que abans havia provat rols diferents. Poc abans de marxar de Madrid, vaig demanar als meus companys d’equip, els Wolves, que em comencessin a parlar com a noi, no com a noia, i així ho van fer», recorda.

A Holanda Rion va continuar practicant el quidditch en l’equip dels North Sea Nargels. «Si érem 20 jugadors, un terç érem LGTBI». El quidditch, des dels seus inicis, ha volgut trencar amb l’estandardització, i per això el col·lectiu LGTBI ha estat sempre molt present en el joc, sense ser una cosa exclusiva.

Explicar coses als pares no sempre és fàcil. Rion va rebre la visita de la seva família durant la beca a Amsterdam i va aporfitar el moment i els hi va explicar. Els passos fets en el quidditch li van donar forces. «Ho vaig passar malament perquè ells em parlaven en femení, quan els meus amics feia temps que ho feien en masculí», explica. Plantejar-se de quina manera dir-ho li va generar incertesa. «Jo sabia que reaccionarien bé, però tot i així, t’ho planteges una vegada i una altra abans de fer el pas», recorda.

Notícies relacionades

SUPORT FAMILIAR/ Encaixar la primera reacció no va ser fàcil, però avui Rion compta amb el suport dels seus i està en procés de trànsit. El suport de la família i companys d’equip han sigut fonamentals en la primera fase del canvi, on ja s’observen els primers símptomes del tractament hormonal. «Al principi no tenia clar si sotmetre’m a aquest procés, ja que que hi havia coses que sí que les volia i altres que no», explica.

El canvi de veu és una de les alteracions que li ha costat més d’acceptar, ja que és cantautor. Els ànims i les ganes són la base per afrontar aquest llarg camí. La visibilitat del cas de Rion dins la comunitat ha servit d’exemple per a altres companys. El quidditch els ha permès passar més que una simple estona d’esbarjo, els ha permès trobar un espai en el quan tenen cabuda totes les identitats.