L'atenció a refugiats a Barcelona va créixer un 67% el 2016

Les fredes xifres poden ser el reflex d’un èxit. O d’un fracàs. Si es tracta de refugiats, els números dibuixen un continent que viu l’onada més gran d’asilats des de la segona guerra mundial, i uns governants que prenen decisions esperançadores però que s’apliquen a un ritme que no casa amb la urgència que requereix la situació. A nivell local –el pròxim és un altre bon termòmetre d’un fenomen que pot ser global– Barcelona va atendre l’any passat més sol·licitants de protecció internacional que mai. El creixement respecte del 2015 va ser del 67%. 

    Però és clar, les competències són estatals, i aquí el ritme és molt diferent: Espanya ha acollit només el 4,7% del total de refugiats sol·licitants d’asil procedents d’Itàlia i Grècia als quals es va comprometre a aixoplugar en el marc de l’estratègia europea de reubicació.

    A la capital catalana, el primer abric el troben al Servei d’Atenció a Immigrants, Emigrants i Refugiats (SAIER). Aquest organisme, pioner a Espanya, el va crear l’ajuntament de Pasqual Maragall el 1989. Hereu, Clos i Trias el van mantenir i van anar dotant-lo de més mitjans. També l’alcaldessa Ada Colau, que el setembre del 2015 va insuflar 100.000 euros al seu pressupost, d’1,3 milions d’euros anuals. Disposar de més efectius i d’una situació geopolítica excepcional han confluït en aquesta estadística per a la reflexió: sis persones entren de mitjana diàriament al SAIER per demanar ajuda. En total, el 2016 van ser atesos 2.292 ciutadans (1.374 el 2015), dels quals 364 eren menors, 114 més que en l’exercici anterior.

MENYS SIRIANS

La nacionalitat de les persones demandants d’informació –aquesta oficina pot orientar però és el Govern central qui delibera les sol·licituds– permet comprovar fins a quin punt el tema dels refugiats està mediatitzat. Podria intuir-se una allau de sirians, però no. És més, l’any passat, el SAIER va rebre un 11% menys d’homes i dones d’aquesta nacionalitat (111), mentre es va disparar el de veneçolans (415, un 730% més), salvadorencs (132, 600% més) i colombians (59, 556% més). Pel que fa a totals (vegeu el gràfic), els ucraïnesos van ser majoria (549). Pascale Coissard, responsable d’incidència política i social de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR), recorda en aquest sentit que la majoria de les persones refugiades que arriben a Espanya «ho fan pel seu compte, a través dels aeroports o fronteres marítimes i terrestres».

Notícies relacionades

No te’n donaré ni cinc

Dos milions de dones pateixen violència econòmica

    La dada estatal de reassentament no és molt millor que la de reubicació. S’entén per reassentament, en paraules de Miguel Pajares, president del CCAR, el trasllat de refugiats a Europa des dels campaments de l’ACNUR ubicats en països veïns a aquells que estan en guerra. El Govern de Mariano Rajoy es va comprometre davant la UE a mitjans del 2015 a portar a Espanya 1.449 persones, de les quals n’han arribat 289, el 20%. Per Coissard, aquestes xifres reflecteixen que, per a certs governs europeus, l’acollida de refugiats «no forma part de les seves prioritats». A més a més, analitza, «la política europea d’externalització de fronteres a Turquia i Líbia està creant murs invisibles no gaire diferents del mur que Donald Trump està intentant construir entre els EUA i Mèxic».

CIUTATS COMPROMESES

Catalunya disposava fins l’any passat de 28 places d’acollida per a asilats, una xifra del tot insuficient només consultant les entrades al SAIER. Ja entre el 2012 i el 2015 es van multiplicar per quatre les sol·licituds d’informació, de 304 a 1.374. El programa estatal va ampliar les places fins a 114, a les quals s’han d’afegir les 15 que ha sumat Barcelona amb el seu pla Nausica d’ajuda als refugiats. El tinent ­d’alcalde Jaume Asens va visitar Amsterdam a principis de setmana en l’enèsim intent que les ciutats tinguin accés a fons europeus per a la política d’asil. A la trobada, pre­sidida per la comissària de Polítiques Regionals de la Comissió Europea, Corina Cretu, també hi van assistir representants de Berlín, Atenes, París i Milà, representants de la xarxa Solidarity Cities. Europa va acollir bé la seva predisposició. Hi va haver promeses de suport als programes locals, però poca concreció.