Joan Carles Arola: "A casa tinc la diana al quarto de la planxa"

Joan Carles Arola (Calella, 1967) torna avui d'Holanda, on ha competit a l'Eurocopa de dards. Sí, sí, dards. Que no tot és futbol. Que també hi ha un Messi de la diana (Michael van Gerwen, es diu). Arola no en viu, d'això. És un pintor de parets que, com tants del seu ram, està en hores baixes. Però també és un dels quatre integrants de la selecció catalana. Un crac de la punta d'acer.

-No s'ofengui, ¿eh? ¿Els dards són un esport? La Federació Catalana de Dards va ser reconeguda per la World Dards Federation el 2011. El que passa és que aquí no se l'ajuda, aquest esport. Anglaterra emet mil hores de dards per televisió. Si aquí només en retransmetessin unes quantes, seria un boom, com ha passat a Holanda. És un joc competitiu que requereix molt d'entrenament. En el meu cas, unes tres o quatre hores al dia.

-¿On s'entrena? A casa i al club, on juguem la lliga catalana.

-¿A quina part de la casa penja la diana? Al quarto de la planxa.

-Si el sent Van Gerwen... ¿Quina diferència hi ha entre vostè i ell? Molta. Van Gerwen té una mitjana d'error del 3% o el 4%. Jo, del 20%. I jugo molt bé, ¿eh? Però ell és espectacular. Miri, de moment l'objectiu de la selecció catalana és no ser els últims. A l'Eurocopa anterior vam quedar al lloc 15è de 17 nacions, i al Mundial, el 27è de trenta i tants.

-De moral en tenen. ¿També li toca tenir-ne en el terreny laboral? Quin remei. Jo tenia una petita empresa de pintura amb quatre treballadors. Anava bé, però va arribar la crisi i tot se'n va anar en orris. Tinc un quadro a casa amb tots els pagarés impagats.

-Ja el veig fent punteria al nas del ministre De Guindos. Viatjo molt -pels dards- i a fora no se'n saben avenir. Fins que no siguem independents... Encara que potser així tampoc anirien bé les coses.

-¿I aquest esport és car? La federació ens paga el 50% de les despeses a finals d'any. I en les competicions hi ha premis en efectiu. Els professionals poden arribar a guanyar més de quatre milions d'euros. Jo no, jo hi he posat més diners dels que he guanyat.

-¿Com va començar la seva afició? Tenia 18 anys i a Calella van obrir molts pubs anglesos i irlandesos. Com que llavors treballava en un hotel, tenia amics anglesos que me'n van ensenyar les regles. No vaig parar de llançar fins que vaig conèixer la meva dona i em vaig casar. Vaig deixar els dards durant 20 anys.

-¡Què em diu! Vaig tenir dues criatures i havia de treballar molt. Però fa uns 10 anys un dels meus empleats em va explicar que jugava en dianes electròniques i que muntaven unes lligues. «No em guanyaries mai una partida», el vaig desafiar. I m'hi vaig tornar a enganxar. Em vaig apuntar a quatre competicions entre localitats. Però m'agradava la punta d'acer i volia competir de veritat. Ara faig el circuit de la British Dard Organisation, amb una part de jugadors professionals.

Notícies relacionades

Els menús de migdia a BCN van pujar el 8,3% el 2023

El periodisme, afectat per acomiadaments, pèrdues i mentides

-¿Què s'ha de tenir per destacar? S'ha de practicar i, sobretot, sortir a competir. Només així t'enfrontes als millors, controles els nervis, poses el dard on toca.

-¿Alguna conquista possible? Doncs miri, m'agradaria que l'ajuntament de Calella em cedís un tros de la Fàbrica Llobet per obrir un club i una escola de dards. A Anglaterra són una disciplina extraescolar. Els dards fomenten el càlcul mental.