Una estibadora barcelonina: "Això no és com 'La llei del silenci'"

La imatge que ve al cap a la majoria de mortals (profans en la matèria) a l’evocar un estibador és la d’un fornit Marlon Brando a l’inhòspit moll novaiorquès de 'La llei del silenci'. Potser per aquest clixé passat de moda, el primer que adverteix Maica Cerezo quan parla de la seva professió és que la realitat dels molls barcelonins s’assembla ben poc al film d’Elia Kazan. L’únic que es repeteix és el tràfec de «llaunes» (contenidors), cada vegada més frenètic des que el món depèn com no havia passat mai abans del moviment de mercaderies i provisions que circulen per tot el planeta.

Aquesta dona de 41 anys, casada i amb una filla petita, resident a Tiana, trenca més motllos a cop de currículum. És sociòloga, confessa, encara que va treballar poc temps estudiant la societat, i ben aviat es va decantar –fa 17 anys– per una cosa més prosaica: la logística i distribució de les mercaderies que proveeixen aquesta humanitat. No va aprovar les primeres oposicions que van sorgir al Port de Barcelona, però sí les segones. Devia ser perquè l’assumpte corria per les seves venes. El seu pare, tot i que va morir jove, va ser estibador i va deixar empremta.

«Això no és com a la pel·lícula de Brando, cada vegada és menys físic», explica. I les dones pertanyen a una secció on no s’ha de fer servir  la força. El dia a dia d’un moll de càrrega i descàrrega es tradueix a Estibarna, la societat de gestió d’estibadors del port de Barcelona, en cinc àrees de treball. Resumidament, la primera és d’encarregats o capatassos; la segona, de controladors de mercaderies; la tercera, de manipuladors de maquinària; la quarta es diu de bord, on el treball és més físic, però no d’aixecament de pes sinó de col·locació de peces per fixar els contenidors o situar cavallets per a les plataformes. Un cinquè grup és de personal en formació.

Las 45 dones que formen part de l’equip –al costat d’un miler d’homes, xifra que denota que en la professió encara s’imposa la testosterona– pertanyen a la segona secció. La rutina de Maica va de controlar la mercaderia, assegurar que s’hi posi un precinte i que arribi als camions, juntament amb el manipulador o, a la inversa, acompanyar els contenidors i confirmar «que sigui el bo». Plànols de càrrega i descàrrega detallats al seu ordinador, lectors de codis, comunicació per ràdio i el miracle informàtic fan que la feina sigui molt més fàcil que fa anys, quan funcionaven amb terrorífics llistats de 1.500 «llaunes». I és que en un cap de setmana n’han arribat a moure fins a 7.000.

Curiosament, els estibadors no en tenen mai ni idea, del contingut de les caixes. Ni tasques inspectores. Només les identifiquen uns codis, per després distribuir-les cap a la península o, al revés, al món. El personal, relata, es divideix en fixos per a determinades empreses o en rotació per a unes altres en funció del volum de treball. Ara a ella li toca fer rotacions, cosa que suposa horaris «més bojos» i complica la planificació de la seva vida familiar –«t’organitzes i tires d’avis i cangurs»–, però a canvi disposa de més temps lliure. 

Ben rebudes

Notícies relacionades

Aquestes dones volen ser estibadores i no les deixen

Un estudi confirma que es pot restaurar la biodiversitat

I encara que l’entorn pugui semblar hostil, Maica s’ha sentit sempre com a casa. «Fins i tot en els primers temps em van rebre bé», rememora. Poques vegades ha sentit bromes o comentaris sexistes, tot i que ha treballat amb molts homes. De fet, una de les coses que més li agraden de la seva missió és «el companyerisme i la filosofia de vida». Alterna feina d’oficina amb recórrer els molls (des de les matinades més gèlides fins a les tardes més tòrrides) i adora que no hi hagi «gens de competitivitat», ja que tots tenen igualtat de categoria i salari, emfatitza.

Des d’aquesta «normalitat» del port barceloní, que també respiren per exemple a València, està convençuda que a curt termini les dones tindran el seu lloc en tots aquests ports, on Marlon Brando ja no hi ha cap.