Silvia Resorte: "Hi ha molta gent que és punk i no ho sap"

Coincidint amb l'exposició Punk. Rastres en l'art contemporani del Macba, una de les pioneres de l'escena punk de Barcelona exposa les seves vivències d'un moviment que es va fer sorollosament visible entre finals dels anys 70 i els primers anys 90. Silvia Resorte (Sant Boi, 1957) cantava en un dels grups de referència de l'època, però demana ser presentada simplement com «una punk més». Durant la conversa al Lokal del carrer de la Cera de Barcelona (un dels pocs espais de la ciutat que conserva l'esperit punk), dedica la seva primera intervenció a mencionar, a manera de reconeixement, desenes de grups, ateneus, ràdios lliures, fanzins, llibres, personatges, bars i places que conformaven el paisatge de l'autèntica Barcelona rebel.

Cent per cent punk. Més enllà de crestes i litrones, el seu relat personal sobre el moviment reivindica un llegat de lluita social.

-¿Ha anat a veure l'exposició del Macba?

-Sí, i no m'hi identifico en absolut.

-¿Per què?

-Són imatges sense transcendència basades en quatre clixés. Mostren una habitació plena de vidres trencats, ¿i això és punk? ¡El punk seria trencar-los! També hi ha una habitació desordenada com si fos la d'un punk, ¡però falta la pudor de mitjons i de calces brutes! ¿I les cases okupades?, ¿i les manifestacions?, ¿i els abusos policials? S'han concentrat en els artistes i han ignorat l'essència del moviment.

-¿Quina és l'essència del punk?

-La gent, nosaltres, els punks. ¿Sap per què ens escopíem entre nosaltres?

-No.

-Per recordar al que estava dalt de l'escenari que no era superior als altres.

-Vostè va ser pionera allà dalt.

-Sóc una punk més i ja està. No vull parlar de mi, sinó d'un moviment agrest i gens de flors i violes. Ens vam adonar de seguida que la Transició no existia.

-¿Parla de política?

-Parlo de com la policia ens portava a comissaria només per les pintes; parlo de quan la urbana va irrompre al bar Concentrik amb gasos lacrimògens i hi va haver detinguts i ferits, dels nostres és clar [1986]; parlo de l'assassinat de Pedro Álvarez per un policia nacional que en va sortir impune [1992]...

-A nivell popular hi ha calat més l'estètica punk que el seu esperit antirepressiu.

-El punk era amic dels borratxos, de les putes, dels discapacitats... Ara les noies porten samarretes de Ramones, pantalons trencats pel genoll i vambes blanques. Vesteixen com ells però no han escoltat mai les seves cançons. ¡Creuen que Ramones és una marca!

-Llavors, ¿el punk està mort?

-No, ser punk és per a tota la vida i el moviment està actiu, però en la subcultura. Hi ha gent que s'autoorganitza al marge del sistema segons la filosofia del fes-t'ho tu mateix, que és un dels llegats del punk.

-¿Punk és algú que viu intencionadament al marge del sistema?

-L'actitud és aquesta, però per ser-ho primer t'has de declarar punk tu mateix. Hi ha molta gent que és punk i no ho sap.

-La ràbia antisistema es va girar en contra de molts punks i l'heroïna va fer estralls.

-L'heroïna és com estar mort i hi va haver una permissivitat perquè s'introduís en segons quins sectors, segurament per eliminar una joventut que molestava.

-Vostè encara és aquí per explicar-ho...

-Quan era molt jove, el cap de la meva colla em va dir: «¿Veus aquesta pols blanca? Doncs tu prova de tot, menys això». Allò em va salvar la vida. La droga punk per excel·lència era l'amfetamina: t'animava a parlar, et feia estar a gust amb tothom, et donava una marxa... Era la meva droga favorita fins que vaig dir: «Silvia, fins aquí». I mai més he tornat a prendre'n.

-El punk va ser un moviment extrem.

-La vida s'ha de viure intensament, per veure-la des d'un sofà no val la pena.

Notícies relacionades

El principal acusat també va pagar a un nen per tenir sexe

Els pederastes de la xarxa del Raval sabien que la víctima tenia 13 anys

-Això diuen també els que competeixen en ultratrails i escalen muntanyes impossibles.

-Ja, però ens enfrontem a límits diferents. El nostre límit és la justícia social.