Eduardo Torras: "De l'etapa fosca, almenys en va quedar una cosa maca..."

-...uns quants dies de farra, fins que al final, una nit, vaig acabar dormint en un caixer. En un caixer. I el que va passar és que l'endemà, al despertar-me, vaig veure que la meva vida seria aquella, que acabaria vivint així, que a les nits dormiria als caixers. És que ho vaig veure clar. Així que vaig tornar al centre, i hi vaig estar en teràpia 23 mesos. Em vaig curar perquè volia curar-me. Si no és impossible.

-M'ha parlat ja de diverses… Vull dir: ¿quines eren les seves addiccions llavors? Cocaïna i J&B.

-Al sortir del centre, ¿quina edat tenia? 40 anys.

I es va fer un tatuatge, Eduardo, a la cama: 40+. «Perquè és el que li demanava a la vida, viure 40 anys més, i viure'ls tranquil, amb una vida ordenada, sobri, feliç». Feta la rehabilitació, de nou al carrer, va trucar al seu vell amic Miquel Cirera. Un amic. Un dels vells temps. «¡Eduardo! -va sentir a l'altre costat-. ¡Fa anys que no en sé res de tu! Vinga, anem a jugar a tennis, com abans, i m'expliques la teva vida». I van anar a jugar tennis.

-I així van començar els segons 40 anys. El Miquel és superesportista i va aconseguir que m'enganxés a l'esport. Em vaig fer soci del club de tennis. Vaig començar a córrer. El 2010 vaig acabar la meva primera triatló. Estava enganxadíssim. Un dia, el 2011, vaig rebre un missatge d'un company del centre que havia recaigut. Llavors vaig pensar: què has fet tu que no va fer ell. I vaig dir: l'esport.

-¿Tan segur n'estava? Totalment. L'esport m'havia donat tranquil·litat, estabilitat, disciplina. M'havia permès conèixer gent sana i envoltar-me d'un ambient sa. El cas d'aquell company em va donar una idea, i em vaig dedicar a escriure.

-¿De què? D'això, de la meva experiència. Tenia un projecte al cap. Pensava, en termes d'esport, què més li hauria servit a la meva teràpia. Un programa d'entrenament, una mica pensat per a la gent acabada de sortir de teràpia.

-L'esport. La seva experiència. Transformar tot això en projecte. Sí, miri: jo em vaig trobar al sortir del centre que estava molt sol. Per sort jo n'havia sortit als 40 anys i els meus amics ja estaven casats i tenien fills, i la gran festa era anar el diumenge a fer una paella a Castelldefels. Però els que surten amb 18, amb 19… L'esport t'allunya de tot això.

-¿Quan va començar a treballar? Vam fundar Sport2live el febrer del 2013. Tres socis: Miquel, Marcos i Pascual, que és llicenciat en Educació Física, i jo. És una associació sense ànim de lucre. Volíem que tingués aquest esperit.

-¿I què fan, exactament? Reinserció a través de l'esport. Per un costat ens deriven pacients acabats de sortir dels centres, i per l'altre portem el programa als centres. Els centres de teràpia, de rehabilitació. És un programa per a persones amb problemes d'addicció.

-¿Quins esports fan? Atletisme, natació, bicicleta i córrer per la muntanya. Es tracta d'incorporar l'esport en la rutina d'aquestes persones, de manera que tinguin una rutina saludable. Al centre reben l'alta de la fase de rehabilitació; quan acaben el nostre programa reben l'alta de la fase de reinserció.

Notícies relacionades

Un dels mossos que va participar en el rescat d'una menor al Cardener: "Em va sortir de dins, veia que la nena s'estava ofegant"

Lleó XIV nomena el barceloní Daniel Palau nou bisbe de Lleida

-¿Es produeixen recaigudes? Lamentablement, però és part del procés. Pel programa han passat 70 persones, de les quals quatre han recaigut. Aquí estan, lluitant, però per ara estan malament.

-¿I vostè? ¿Com està? Els seus nous 40... Bé, jo em sento… Penso, miri, que després de tota aquesta etapa meva tan fosca, tan negra, de fer patir tant la meva família, no sé: almenys n'ha quedat un projecte maco... Una cosa que ajuda la gent.