"El pitjor és la soledat. És terrible"

Sempre ha sigut un vagabund però assegura que no és un captaire. A Pedro no li agrada demanar a la gent, encara que per menjar ha de fer-ho, confessa. La seva vida s'ha desenvolupat entre el carrer i la presó. Fa set anys que va sortir després de complir la seva última condemna i, després de passar tot aquest temps i multitud de penúries als carrers de Barcelona, ara dorm en una pensió de forma provisional. A poc a poc, la vida de Pedro s'ha anat asserenant però el seu desig i necessitat és que li aconsegueixin una vivenda social.

Té acreditada una invalidesa del 75% i als 52 anys a penes pot treballar. De jove va caure en les drogues i va contraure el virus de la sida. “Vaig buscar una llibertat que en el fons no existeix”, recorda, explicant com, ara, les lesions del seu cos li impedeixen carregar amb una motxilla.

LLUITA CONTRA LA SIDA

Tot i així, a Pedro no li agrada mirar cap enrere. A pesar de tenir una vida complicada, actualment se sent més integrat a la societat. Acudeix diàriament a la Fundació Arrels, i col·labora amb l'Associació Ciutadana Anti-Sida de Catalunya (ACASC), on ajuda altres persones que pateixen la malaltia.

Se sent enormement agraït per l'ajuda que ha rebut sempre, sobretot a nivell alimentari. “A Barcelona, qui diu que passa gana, menteix”, afirma. “Ara existeixen moltíssims menjadors socials, de voluntaris, associacions, esglésies i del mateix ajuntament”, insisteix.

En el seu últim refugi, situat al passeig de Picasso, una zona on es concentren molts sense sostre, diu que el proveïen de menjar de forma fins i tot excessiva. “Avui podria recol·lectar aliments per a una setmana”, recalca.

El que més el turmenta –ara que té un sostre on dormir- és quan plou a les nits. “Desitjo que plogui només de dia”, explica emocionat, recordant fins a quin punt és dur veure's en aquesta situació en plena matinada i haver de desplaçar-se a la recerca d'aixopluc.

També confirma que Barcelona és insegura a les nits. “Hi ha menors fent mal i robant als captaires”, assenyala, encara que per a ell el pitjor d'estar al carrer és la soledat. “És terrible”, lamenta. “Quan t'hi acostumes acabes perdent el cap”, confessa. Per Pedro, el problema no s'acaba aquí. Després de viure tants anys al carrer, el seu caràcter s'ha tornat massa independent i solitari. “Tens fòbia a viure amb gent, i per això molts no van als albergs”, assegura.

PATIMENT INVISIBLE

Notícies relacionades

Més de 14.000 persones sense vivenda a Catalunya

"La gent que fa molt temps que viu al carrer embogeix"

Aquests dies ha estat col·laborant en la Fundació Arrels fabricant roses artesanals que després han venut en una parada a la Diada de Sant Jordi. “La gent ha de saber que hi ha persones dormint al carrer”, assenyala. “Sé que aquests dies els refugiats de Síria ho estaran passant fatal, però aquí, a Barcelona, també hi ha patiment”.

“L'ajuntament no pot dir que tan sols hi ha 800 persones dormint al carrer, n'hi ha molts més”, assegura. En definitiva, Pedro considera que el principal problema és que la gent passi “tant de temps” al carrer. Reconeix que una vegada s'hi acostumen, “la seva reinserció és gairebé impossible”. Per aquesta raó, quan Pedro mira al futur té una prioritat molt clara: “Vull seguir ajudant els que estan pitjor que jo”, assegura.