Jaume Farrés: «Vaig tenir el privilegi d'anar al col·legi fins als 14 anys»

Va ser l'avi de Jaume Farrés Vidal (Igualada, 1936) qui va inaugurar el 1890 la dinastia artesana. La Cistelleria Farrés és l'única que encara funciona a la capital de l'Anoia (plaça de la Creu, 28), regentada avui pel seu fill Xavier.

El meu avi havia nascut en una masia d'un poble de Lleida, i dels quatre germans ell era l'hereu. Però a finals del segle XIX les cases de pagès petites les passaven tan magres que va renunciar a la primogenitura.

Es va traslladar llavors a Igualada. Va arribar aquí amb 13 anys i va aprendre l'ofici de cisteller. Quan va morir el seu amo i mestre, deu anys després, va decidir establirse pel seu compte i va obrir la cistelleria el 1900.

L'ofici va travessar diverses generacions. Bé, el meu pare va continuar amb la cistelleria, però es va especialitzar com a encanyissador.

Encanyissador. ¿Pot explicarho? Els sostres es tapaven abans amb teixit de canyís, clavat a les bigues de fusta i recobert després amb guix per fer els cels rasos. Aquest costum havia arrelat durant el modernisme, quan es va posar de moda decorar els sostres.

¿A quina edat va començar vostè? Al principi aprenia l'ofici mentre estudiava. En veritat, vaig ser un privilegiat perquè vaig poder anar a l'escola fins als 14 anys, el màxim estudi que es donava a les classes mitjanes de llavors. M'apassiona la Història.

Es nota, sí. Però li va tocar un ofici dur. Llavors no et plantejaves aquestes coses. Eren les condicions normals del ram de la construcció: matinar, passar fred a l'hivern i enfilarte a bastides molt altes quan fèiem els sostres dels teatres. Treballàvem a preu fet, a tant per metre quadrat.

¿Quan van començar a perdre pistonada? Tot se'n va anar en orris als anys 70, quan en la construcció es va substituir el canyís pels revoltons de formigó.

Però van continuar amb la cistelleria, ¿no? Bé, sí. Als anys 40 i 50, tothom utilitzava cistells per portar qualsevol cosa, des de fruita fins a pedres. La gent anava a peu, i els cistells pesaven poc i eren resistents.

¿Quan va irrompre el 'made in China'? A principis dels anys 80. Ara, tota la cistelleria que queda a Catalunya és a penes testimonial, i el gruix de la producció s'importa d'allà.

Però vostès segueixen trenant. Sí, venem cistells sobretot als boletaires. Encara que estic jubilat, també faig alguna reparació delicada. Això no és per fer diners, sinó una artesania.

És clar. Escolti, hi ha una cosa que no els estic explicant i de la qual em sento molt orgullós, tant com del meu ofici.

Expliqui, per favor. Vaig ensenyar català en els temps difícils de la dictadura, quan estava prohibit.

¿Va ser professor? Jo no tenia coneixements per fer de professor, però diguem que al país dels cecs el borni és el rei.

No digui això; té un català preciós. El sabia perquè me l'havien ensenyat. Va succeir que després de la guerra hi havia una gran escassetat de professors de català, i em van invitar a ferho a l'església.

Notícies relacionades

Gairebé vuit de cada deu sèniors es connecten diàriament a internet

Catalunya només disposa del 20% de l’energia verda necessària per al 2030

Ahà. La mateixa Església que portava Franco sota pal·li, ens obria a nosaltres la porta del darrere. ¿Sap què ens deia el vicari?

Doncs no, la veritat. Solia repetir: «Per salvar la llengua, no us fiqueu en política».