Nina Pawlowsky: «Els bons barreters són tots excèntrics»

El 2004, quan Nina Pawlowsky i Cristina de Prada van organitzar la primera Passejada amb Barret de Barcelona, 90 persones van anar a la cita abillades amb variades còfies. L'any passat ja eren 1.500 i és probable que aquest diumenge siguin moltes més perquè portar barret comença, encara tímidament, a estar de moda. La convocatòria és a les 12.00 hores a la Rambla de Catalunya a l'altura de la Diagonal .

Mestra barretera. Impulsa la 12a Passejada amb Barret, que pretén donar alegria a la ciutat.

-Pawlowsky. Un cognom potent el seu. Sóc la penúltima de nou germans. El meu pare era d'origen soviètic i el van enviar a Espanya durant la guerra civil per reparar els avions de la República, però va acabar a la presó. Ell ja tenia dues filles però aquí va conèixer la meva mare, que era alemanya, i va tenir set fills més. Com que érem tants va fer de tot per sobreviure i entre altres coses va fabricar un vodka que va anomenar Leboff, que era el seu segon cognom. La meva família té una història que donaria per a 20 contraportades.

-¿Quantes vegades ha hagut de sentir l'acudit que regenta una casa de barrets? No tantes, però a vegades penso que potser m'hauria anat més bé econòmicament [riu].

-¿Tots els barreters són tan excèntrics com el personatge d'Alícia al país de les meravelles? El cas del barreter boig ve perquè antigament per tractar el feltre amb què es confeccionaven els barrets s'utilitzaven sals de mercuri que eren tòxiques per al cervell. Però responent a la seva pregunta, no tots els barreters són excèntrics, però tots els que són bons ho són.

-¿Per què? Perquè tenen un punt de bogeria, de transgressió, d'invenció, d'esperit crític... d'artistes. La barreteria té una part d'utilitat i una altra de personalitat.

-¿Quin va ser el seu primer barret? Un de vermell d'angora. Tenia 17 anys i el vaig comprar en una botiga del passeig de Gràcia que ja no existeix.

-¿Com va acabar sent barretera? Vaig començar als anys 80. Sóc dissenyadora de vestuari per a teatre i necessitava barrets per a una obra. La barreteria Salvat del carrer del Carme tancava i em vaig quedar el taller i part de l'estoc. Així va començar la meva vida barretera.

-No abunden els mestres barreters. ¿Qui la va ensenyar? A les barreteries Salvat i Mil em van ensenyar alguna cosa i més tard vaig demanar una beca per anar dos mesos al taller de Stephen Jones a Londres, que per a mi és un dels millors del món, encara que Philip Treacy s'emporti la fama. També vaig estudiar a Nova York amb Lola Ehrlich, una fantàstica barretera d'origen holandès.

-Fins a mitjans del segle XX el barret era un complement imprescindible. Portar-ne era una obligació i va arribar un moment en què treure's el barret es va convertir en un símbol de rebel·lió. Fins i tot hi havia un moviment feminista que es deia Les Sensebarret. Però la història és cíclica i el barret tornarà. Es nota en l'aire. Miri els hipsters, per exemple.

Notícies relacionades

Dos presidents, a 550 metres i sis mesos sense parlar-se

Sánchez promet a les víctimes de la dana un funeral d’Estat a València

-¿Què els passa? Porten un barret de caràcter masculí que pot tenir una ala més o menys ampla i que sol posar-se una mica cap enrere.

-¿Quin barret es posarà demà? Una espècie de bicorn fet de sisal que sembla que hagi de sortir volant. Semblaré una Napoleona [riu]. El barret és un element bonic, afavoridor i alegre. Necessitem alegria, la vida és més que sobreviure. Així que animo la gent perquè diumenge deixi la vergonya a casa i surti amb un barret al carrer. Tothom hi és ben rebut, només és qüestió de portar alguna cosa al cap.