Rosa Valls: "Causem una espècie d''efecte Ratatouille'"

Rosa Valls té 78 anys i en fa 21 que forma part del col·lectiu La Cuina a Sils, una formació de cuineres que des de començaments dels 90 es dediquen a la recuperació i difusió del patrimoni gastronòmic de la comarca de la Selva. Difondre una cosa com el patrimoni gastronòmic significa al cap i a la fi cuinar i donar menjar, i això és el que el col·lectiu farà des d'avui i durant tot el cap de setmana al menjador de l'Hotel H10 Casanova de Barcelona, en una nova edició de les Jornades de Cuina Tradicional. De la sípia amb mandonguilles i pèsols que apareix al menú se n'ocupa ella.

-Expliqui'm què és la cuina per a vostè. ¿És un ofici, és un divertiment? Sobretot és un plaer. Durant més de trenta anys vaig treballar de cuinera a l'escola de Sils, i mai durant aquest temps em vaig llevar als matins amb la idea que anava a treballar. Jo em fico a la cuina i no me'n recordo de res més, se m'obliden tots els problemes. Sempre m'ha agradat.

-O sigui, que els seus primers crítics gastronòmics eren nens. ¿Què li demanaven? Als nens no els agradava ni el peix, ni la verdura, ni la fruita. Però els encantaven els meus macarrons.

-¿La sípia amb mandonguilles i pèsols li surt especialment bé? Sobretot, em surt a la meva manera, ¿sap? Els pèsols són un toc personal i ajuden a donar color al plat, i presentació, que és una cosa que jo he cuidat sempre, fins i tot quan treballava al col·legi.

-El menjar entra pels ulls. Això és el que penso. Encara que fossin nens eren molt exigents.

-¿Com s'organitza el grup? ¿Cada cuinera té la seva pròpia recepta de, diguem-ne, la sípia amb mandonguilles? Hi ha receptes, però cadascuna té la seva pròpia manera de fer els plats. Posem… el conill amb samfaina. Hi havia una cuinera al grup, que ja no hi és, ¡que el feia amb xocolata! Unes altres hi posen anís, d'altres conyac o moscatell… Si poses una al costat de l'altra sis cassoles de conill fetes per sis cuineres diferents de La Cuina a Sils, veuràs que són semblants, però diferents.

-Ja ha participat en unes quantes jornades. Això significa deixar un llarg rastre d'estómacs agraïts. La gent, sí, sens dubte és molt agraïda. A tot arreu. Jo crec que causem una espècie d'efecte Ratatouille, com a la pel·lícula, quan el crític torna a la infància després de tastar un plat.

-Extraordinari. L'estómac del seu marit és un estómac afortunat. Bé, per començar tingui en compte que els plats que fem aquí són plats especials, no són per al dia a dia, ni de bon tros. I el meu marit… Bé, els marits no solen dir res. Potser els ho diu als altres, però a mi res.

-Però vostè és qui cuina. I tant. ¿Sap en què sóc especialista, jo? Sóc especialista en les restes. A casa no llenço res. Si faig peix, per exemple, guardo el sofregit del peix i el faig servir l'endemà per fer una fideuà, o una sopa. Sempre coses senzilles.

Notícies relacionades

Catalunya identifica les millors zones per talar arbres i disposar de més aigua

La resistència als antibiòtics es dispara en senglars i granges

-Suposo que un avantatge de fer això són els desplaçaments. Deu haver fet uns quants viatges. Ara li explicaré una bona anècdota. ¡Jo no havia pujat mai a un avió! I la primera vegada va ser en un viatge de La Cuina a Madrid. Em van marcar de prop per si se m'acudia baixar de l'aparell.

-Ara que està jubilada, suposo que això li deu donar molta vida. Per descomptat. Cada vegada que em truquen per anar a cuinar són 15 dies de preparar-m'ho i després 15 dies més de comentar com ha anat tot. Així la vida passa millor.