Anar al contingut

Gent corrent

Deema Shahin: «Si el gestionessin mares, el món seria més compassiu»

Gemma Tramullas

Nascuda a Kuwait de pares palestins i resident a Jordània, aquesta artista visual de 33 anys va arribar fa sis setmanes a Barcelona per bussejar en la vida de diverses mares i descobrir quins profunds anhels personals havien quedat sepultats per la maternitat. El treball forma part del projecte Home is where mum is (A casa és on hi ha la mare) i tindrà continuïtat a Jordània, Egipte i els Emirats Àrabs. Shahin va ser seleccionada amb Israel de la Pau i Esther Belvis per fer una residència artística a Jiwar Creació i Societat al voltant de la idea de llar. El seu treball es mostrarà a partir de dimarts que ve, dia 22, a la seu del districte de Gràcia.

-Al parlar de dones palestines, el primer que li ve al cap a molta gent és una dona amb vel. ¿Vostè tenia alguna imatge predeterminada de les catalanes? No, perquè mai n'havia conegut cap. Però així funcionen els estereotips. La política incideix en les diferències entre les persones, no ens ajuda a trobar el que ens uneix. Així és més fàcil dividir-nos entre nosaltres i vos-altres i provocar les guerres.

-I ara que ens coneix, ¿què li sembla? No sé si és per Barcelona o perquè estic treballant amb mares, però estic impressionada per l'hospitalitat que he trobat en aquesta ciutat. ¡Vagi on vagi no faig més que trobar amor! He treballat amb set dones que han sigut set mares per a mi.

-Els seus pares són palestins que el 1967 van emigrar a Kuwait per la guerra i el 1990 van haver de tornar a emigrar, aquesta vegada a Jordània, per la invasió de Saddam Hussein. ¿D'on és vostè? ¿On és casa seva? Vaig néixer a Kuwait i mai m'havia sentit d'enlloc. Dic que sóc d'Amman [Jordània] perquè hi viuen la meva mare i el meu pare, però per primera vegada en la meva vida sento que Barcelona és el meu lloc, aquí és on m'agradaria envellir.

-El seu projecte neix de la seva vida. Els meus pares sempre viuen amb el temor que la guerra esclatarà en qualsevol moment i es quedaran sense casa. Jo he absorbit aquest temor. El projecte és una manifestació d'aquesta por i una forma de curar-la.

-¿Com és la seva mare? Ella solia dibuixar, era una artista, però va aparcar tots els seus somnis per cuidar-nos i educar-nos. Quan la veig ara, enfeinada amb la logística de la casa i els néts, li dic: «Vinga mare, surt al carrer i fes coses que t'agradin». I ella em contesta: «¡Però si m'encanta el que faig! M'encanta que estigueu bé i que aconseguiu el que desitgeu en la vida». Això em trenca el cor.

-¿Per què? ¿Vostè podria deixar-ho tot i entregar-se als fills? El nivell de generositat i compassió de moltes mares em sembla fascinant. L'admiro, el respecto ; no sé si jo seria capaç de fer el mateix.

-¿Què passaria si les mares ocupessin el poder polític? Si el gestionessin mares, el món seria un lloc més compassiu.

-Margaret Thatcher també va tenir fills. No totes les dones són així i també hi ha homes molt maternals. Però quan ho són, no hi ha res igual al món.

-Ha escoltat relats de mares de Qatar, d'Egipte, dels camps de refugiats, de Barcelona... ¿Què tenen en comú?La maternitat és universal i és per sempre. L'amor i el dolor d'una mare és el mateix a tot el món i no necessita traducció. Jo no parlo català ni castellà, però puc sentir el dolor d'una mare que, als seus 72 anys, plora de remordiment perquè al quedar-se viuda amb quatre fills va haver de posar-se a treballar i no podia estar amb ells. O la lluita d'una dona lesbiana que ha aparcat la seva carrera professional per criar les seves filles sola. En un món tan canviant, on tot es reemplaça i es llença, almenys la maternitat és per sempre. ¡Al·leluia!

Temes: Gent corrent Art