¿Què guanya i què perd Puigdemont amb la seva ruptura amb Sánchez?

La taula de Suïssa, en els últims mesos ja traslladada a Bèlgica, s’havia convertit en un espai de debat sense concrecions i on el PSOE acudia a salvar les iniciatives parlamentàries de Madrid. Junts va detectar que no tenia més recorregut, que els socialistes no afrontarien el debat sobre la resolució del conflicte polític a través d’un referèndum acordat, i que se l’estava començant a presentar com una ‘crossa’ més de Sánchez. Això inquietava especialment la direcció, després d’haver detectat que, igual que ERC, tampoc «cobrarien per endavant» mentre Aliança Catalana anava fent efecte. Tant, que fins i tot Orriols es va atorgar a si mateixa la ruptura. «¿És possible fer caure el Govern de Madrid des de la capital del Ripollès? Jo crec que sí», va publicar en les xarxes, després de conèixer la decisió de Junts.

Un altre dels motius del divorci és el recorregut dels acords que no depenen exclusivament del Govern. L’amnistia, el principal triomf dels pactes, continua sense aplicar-se a Puigdemont; l’oficialitat del català a la UE avança amb l’escull de collir la unanimitat dels Vint-i-set, i el nou model de finançament és una batalla abanderada per ERC, i posa Junts en un compromís. Tot això, sumat al temor que Sánchez decidís, en una altra de les seves peripècies polítiques, avançar les eleccions per l’auge de Vox en detriment del PP com revelen els sondejos. La tirallonga d’avantatges d’una ruptura va ser exposada per Puigdemont al seu nucli dur, però la principal no és tenir les mans lliures, sinó no ser vistos com a corresponsables de les decisions del PSOE de cara a una futura campanya electoral.

Aquesta idea amaga un altre càlcul estratègic. Més enllà que la ruptura es tradueixi només en el fet que Junts continuarà votant segons els seus interessos a Madrid –‘sí’ a allò que els agradi i ‘no’ a allò que no–, el líder dels postconvergents sap que el PSOE continuarà el pla traçat en els acords. Primer, perquè no té més remei, ja que la seva signatura també està estampada en el paper i el compliment és una carta de presentació en els mítings. Segon, perquè aquestes ‘victòries’ seran de les poques que Sánchez no hagi de suar al Congrés. I, tercer, perquè el PSOE continua necessitant els vots de Junts en tot el que planegi portar a votació. Puigdemont continua volent cobrar, tot i que ja no sigui per endavant, i ara li surt ‘gratis’ al no haver de negociar contrapartides.

Notícies relacionades

Mazón suspèn la remodelació del Govern valencià en plena incertesa per la seva continuïtat com a president

Dirigents del PP valencià demanen una sortida a la crisi amb Mompó de nou líder

Però, com totes les decisions, la ruptura té costos. El principal, que Junts perdi rellevància política –tot i que mantingui els seus llocs en els organismes amb participació de l’Estat com CNMW, RTVE o Aena– i que els nostàlgics de l’essència convergent alimentin el PSC a Catalunya. N’hi ha un altre, més curtterminista, que es resumeix entre interrogants: ¿Com frenarà la fuga de vots a Aliança Catalana si no governa a Catalunya ni juga el seu poder de decisió al Congrés? ¿Com marcarà la seva posició, si no vol negociar amb Salvador Illa i ara tampoc amb Sánchez? ¿Com aconseguirà alguna victòria legislativa, si no és alguna de les ja acordades i pendent de compliment? I és que el pactisme ha permès a Junts no caure en la queixa estèril que Orriols prepara amb una bona dosi d’antipolítica des del seu escó.

Hi ha un últim factor: la credibilitat. Que Junts hagi dinamitat un espai de diàleg amb un mediador internacional com a àrbitre i custodiat per organitzacions dedicades a la resolució de conflictes polítics posa en qüestió la seva fiabilitat davant institucions de primer nivell i tanca una via difícil de reobrir en el futur. Però han pesat més, molt més, els incompliments del PSOE. Ara a Junts li tocarà precisar l’abast del seu canvi de rumb, redefinir la seva estratègia davant Aliança Catalana i afrontar una campanya electoral que sembla que ja ha començat.