Els pares helicòpter arriben a la universitat: «Venen a demanar explicacions sobre les notes»

Fa unes setmanes, Arias Aranda estava prenent un cafè amb el vicedegà de Pràctiques de la Facultat d’Educació de Granada, Pedro Valdivia, que li va explicar que acabava de posar a la porta del seu despatx un cartell que deia: «El vicedeganat de Pràctiques no atén pares. Tot l’alumnat matriculat en Pràctiques és major d’edat». Arias Aranda va aplaudir la iniciativa i li va demanar permís per publicar-ho en el seu perfil de Twitter (ara X). Al cap de pocs minuts, un remolí va arrasar la xarxa social amb centenars de comentaris de docents que asseguraven que, efectivament, els campus tenen un problema seriós amb els pares i les mares helicòpter, els que sobrevolen constantment sobre els seus fills i filles i els solucionen qualsevol mínim incident perquè no tinguin problemes ni els falti de res.

«No són casos majoritaris, però tampoc infreqüents. Que vinguin els pares d’universitaris a demanar-nos explicacions sobre la manera de fer les classes, els exàmens i les notes dels seus fills o les matrícules és una tendència a l’alça», adverteix el catedràtic de Granada. Tota una legió de docents opinen igual que ell.

«Col·locar aquest cartell és molt valent», corrobora Encarnación Carrasco, coordinadora del Grau de Mestre d’Educació Primària de la Facultat d’Educació de la Universitat de Barcelona (UB). Carrasco assegura que, de tant en tant, pares helicòpter li escriuen al seu correu electrònic per demanar-li alguna gestió per al seu fill universitari. «Els pregunto si és menor edat. És clar que la hiperpaternitat se’ns ha escapat de les mans», afegeix. Un altre exemple li dona la raó: l’avi que al principi de curs va acompanyar el seu net amb tren a la Universitat de Girona, on estudia el noi, per fer amb ell el recorregut i assegurar-se que aprenia el camí.

«Cal ajudar els fills i donar-los suport sempre, però aquestes famílies els estan fent un flac favor. Els estan sobreprotegint i convertint en persones dependents, que és una forma de maltractament», conclou Arias Aranda, autor de l’assaig ‘Estimat alumne, t’estem enganyant’.

Normativa espanyola

Tot i que hi ha campus, com la Facultat d’Enginyeria Informàtica de La Salle-Universitat Ramon Llull, que en el primer curs fan reunió informativa de pares i mares, els docents remarquen que la lleiespanyolade protecció de dades impedeix facilitar cap informació sobre una persona major d’edat. Els centres tenen una normativa especial per als alumnes que, nascuts a final d’any, entren a la universitat amb 17 anys. «En aquests casos, sí que podem tenir relació amb els progenitors i oferir-los detalls de la vida acadèmica. Així està plantejat en els reglaments. Però, a partir de complir els 18, la normativa és totalment diferent», afegeix. Una vegada que l’alumne és major edat, llevat que tingui necessitats especials, és ja l’únic responsable de la seva vida universitària. «Si se li passa el termini per matricular-se en les pràctiques o en una assignatura, és el seu problema, no de la seva mare. Ho ha de solucionar ell», insisteix.

L’excepció de la salut

Una vegada que compleix els 18, també hi pot haver excepcions si els problemes de l’alumne venen derivats d’un assumpte de salut. «Fa temps vaig rebre al meu despatx una mare que em va demanar un canvi de classe per a la seva filla, que patia un trastorn de la conducta alimentària i només podria continuar assistint a la facultat amb un nou torn horari. Per descomptat que ho vaig fer. En l’acte de graduació, la mare va venir a donar-me les gràcies i jo li vaig dir: ‘Et vaig entendre perfectament. Jo també soc mare’. Va ser un moment preciós, però aquest cas no té res a veure amb els pares que t’envien un correu electrònic per exigir-te coses sense sentit i per demanar tràmits que els seus fills són perfectament capaços de fer ells sols».

Fa uns quants cursos, Carrasco va rebre al seu correu una petició d’una alumna per a una tutoria. La professora no va donar crèdit quan la va veure arribar acompanyada del seu nòvio i el seu pare. En plena pandèmia i amb les universitats tancades físicament, la docent de la UB va convocar una reunió en línia amb l’alumnat per temperar els ànims. «Aquella trobada era per als estudiants, però una mare va començar a parlar i va ser molt tens. Ens va recriminar que ho estàvem gestionant tot molt malament i que no hi havia dret», recorda.

Els docents destaquen que el problema de les famílies helicòpter no neix a la universitat, sinó en l’educació secundària. «Són mares i pares que es dediquen a dir als professors d’institut que no tenen ni idea de fer classe. Quan els seus fills entren a la universitat, no diferencien», comenta el catedràtic de Granada.

Efectivament, la periodista i escriptora Eva Millet, una de les primeres divulgadores a alertar a Espanya del problema de la hiperpaternitat, recorda que els hiperpares s’involucren tant en l’aprenentatge acadèmic dels seus fills que s’han convertit en el malson de molts docents. «Són capaços de presentar-se davant la direcció per requerir que els assignin uns professors específics a fi de tenir la millor educació possible», explica l’autora en el seu manual ‘Hiperpaternidad’. Igual que Arias Aranda, Millet reconeix que qüestionar la feina de mestres i professors està a l’ordre del dia.

Al periodista i escriptor nord-americà Hodding Carter (1907-1972), guanyador d’un premi Pulitzer, se li atribueix una frase preciosa: «Només dos llegats duradors podem deixar als nostres fills: les arrels i les ales». El testimoni dels docents universitaris deixa clar que a les famílies els costa molt entregar ales als seus fills.

Embolic a Austràlia

Notícies relacionades

Salut Grau, psicòloga: "Els afectats per la dana encara senten frustració i ràbia"

Catalunya investiga la construcció amb biomassa local

Però el problema no és exclusiu d’Espanya. L’estat de Queensland (Austràlia) ha protagonitzat una tempesta educativa sense precedents després d’un problema amb els exàmens d’accés a la universitat. Docents de nou escoles de batxillerat es van equivocar amb el temari i van impartir classe sobre August Cèsar en lloc de Juli Cèsar, que era el tema estrella de la prova d’Història. L’error es va revelar pocs dies abans de l’examen i els nanos amb prou feines van tenir temps d’estudiar Juli Cèsar.

El ministre d’Educació de Queensland, John-Paul Langbroek, va qualificar l’incident d’«extremadament traumàtic» per als alumnes i va anunciar una investigació. Les famílies també es van queixar que la confusió va interferir en la preparació d’altres exàmens i va generar ansietat entre els seus fills i filles.