Salut Grau, psicòloga: "Els afectats per la dana encara senten frustració i ràbia"

El primer aniversari de la dana de València ha fet que les imatges d’aquella catastròfica jornada tornin a copar les pantalles. Per a aquells que van perdre un ésser estimat o van veure com la seva casa quedava destrossada, no obstant, aquest record no s’ha apagat ni un dia des d’aleshores. Salut Grau, de l’Associació Carena, els acompanya en el seu procés de dol en el marc del Programa d’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades de la Fundació La Caixa, que va posar els psicòlegs dels seus equips d’atenció psicosocial a disposició dels damnificats.

¿Quin impacte emocional ha tingut per als afectats el primer aniversari de la dana?

Ha sigut un octubre complicat, sobretot per als familiars de les víctimes mortals, perquè aquests dies han reviscut tot el que va passar aquells dies amb més intensitat. Estem treballant amb diversos processos de dol, tant per la mort d’éssers estimats com per la pèrdua de les cases i els records, fins i tot el dol col·lectiu per l’estat en el qual van quedar els pobles. En qualsevol cas, les primeres vegades sempre remouen molt.

Aquesta tardor, a més, ha vingut acompanyada de diversos episodis de pluges intenses.

Moltes de les persones a les quals tracto m’expliquen que quan plou estan més irritables, discuteixen més o no tenen ganes de fer res. Això és perquè es reactiva el sentiment d’alerta i els provoca molta ansietat, hipervigilància. L’empremta emocional de la dana, de fet, ha quedat impresa en tots els valencians. Jo mateixa, que només fa un any que em trobo aquí, he notat que necessito tornar a relacionar-me amb la pluja sense por.

¿Com evoluciona el procés de dol de les persones que van perdre un ésser estimat?

Depèn de com es va produir la mort. En general, ja han superat la fase de negació i de xoc, si bé hi ha una cosa que no els permet avançar: que no s’hagin assumit responsabilitats polítiques. Són conscients que va ser una catàstrofe natural fora de control, però alhora senten molta frustració perquè es podrien haver evitat morts si l’alerta no hagués arribat tard. Treballo amb ells per gestionar aquesta ràbia, però encara no m’atreveixo a abordar el perdó.

¿És possible superar una vivència tan traumàtica?

Sí, però depèn del suport social i personal. Tractem amb algunes persones amb pocs recursos i xarxes limitades que, sovint, s’aïllen per por, sobretot si són grans. Intento animar-les a reconnectar-se, a trobar una cosa que els inspiri, que els faci sentir vius.

¿És diferent el dol dels que es van quedar sense casa?

Al principi no eren conscients del que estaven vivint, fins i tot alguns deien que no es podien queixar, perquè no havien perdut ningú. Però sí que poden, i tenen dret a fer-ho, perquè el dol també apareix quan es perd una cosa amb què tenim un vincle. Cal poder plorar, enfadar-se i parlar-ne. Res tornarà a ser com abans, però podem treballar per trobar-hi un sentit.

Notícies relacionades

Catalunya investiga la construcció amb biomassa local

Un ronyó híbrid d’humà i porc obre una nova via per als trasplantaments

¿La solidaritat que es va generar pot ser un consol?

Sens dubte. Els voluntaris van ser un factor protector davant del desenvolupament de trastorns mentals entre els afectats. Els van acompanyar, els van consolar... Moltes persones que havien perdut familiars es van sentir acompanyades per desconeguts. Va ser molt emocionant. També m’ha impressionat la capacitat de resiliència d’algunes persones; mares que van perdre els seus fills i han seguit endavant. Ha sigut un privilegi poder acompanyar-les.