Ian Bermúdez: «No tothom viu el fet de ser 'trans' de la mateixa manera»

No fa falta ser una persona trans per escoltar el Ian i sentir-se alliberat, com si les seves paraules afluixessin la cotilla social que ens oprimeix. Llicenciat en filologia anglesa i màster en traducció, aquest professor i activista cultural de 36 anys narra l'experiència de la seva transició de dona a home en el còmic Transito, editat per Pol·len Edicions i Edicions Bellaterra i finançat a través de micromecenatge. Dibuixat per David Cantero, el llibre revela el potencial de l'ésser humà més enllà del rígid binomi biològic home-dona. La presentació serà a Barcelona el pròxim dia 19, a l'Espai Contrabandos (12.00 hores) i a Antinous (19.00).

-¿Som tan oberts com pregonem?

-Tret d'excepcions, les meves experiències han sigut positives, tant en l'àmbit familiar com d'amics. Col·lectius com el Casal Lambda, Trans-Intersex i Genera! fan una tasca crucial i impulsen lleis avançades. Fa 30 anys seria impensable que una persona trans treballés en una escola pública.

-Però encara tenen dificultats.

-Tothom té dificultats. En el còmic hi ha una crítica forta a l'Hospital Clínic [seu de la Unitat de Trastorns d'Identitat de Gènere] perquè hi he vist molt patiment i jo mateix hi he tingut males experiències.

-¿Per què?

-Estava en una situació vulnerable i allà donaven per suposades moltes coses, com que volia deixar de tenir la regla. ¡Jo ni m'ho havia plantejat! No tothom viu el fet de ser trans de la mateixa manera, no totes les persones trans busquem el cos físic d'home biològic o dona biològica. Jo em moc en un entremig.

-En el llibre aquest entremig es concreta en l'ús de la terminació -i com a alternativa a la -a del femení i la -o del masculí.

-El llenguatge és poder. Encara no hem nascut i ja ens imposen el que hem de ser a partir dels genitals. Passar que et diguin «guapa» a «guapo» és una decisió difícil, com quan et treus el pit. Jo necessitava un espai per fer aquesta transició i llavors algú va començar a dir-me «hola, guapi» i va ser com un... [sospir d'alleujament].

-Però en el món dominen la a i la o, la visió dual home-dona.

-És important trencar la visió dual que es manifesta en els cossos i en tots els àmbits. No tot està establert, podem generar noves realitats. I no ho dic jo, ho diuen el feminisme i filòsofs com Derrida, Foucault... Aquestes lectures em van preparar mentalment.

-¿Com estava abans del canvi?

-Sentia una tristesa, un buit... no estava bé enlloc. Era una persona molt intel·lectual, vivia a través de la lectura i l'estudi i estava deslligat de les meves emocions i del meu cos. Era un espectador de la vida i la biblioteca era la meva segona casa, però allà no hi havia referents sobre identitat de gènere. Mai vaig pensar que la meva felicitat passés pel fet de ser trans.

-¿Quan va començar a escoltar el seu cos?

-Fa uns vuits anys una persona que estava vivint el mateix procés es va preocupar per mi i amb molt de tacte em va dir: «Crec que tens disfòria de gènere».

-¿Què és?

-Jo llavors tampoc ho sabia. Em va explicar que era el que li passava a ella, que va néixer amb cos de noi però anava cap a noia. En aquell moment la vaig enviar a pastar fang, però gràcies a aquesta persona vaig començar a preguntar-me quina relació tenia jo amb el meu cos i vaig buscar espais on valorar-me i relacionar-me amb gent des de l'afecte. Ja no necessitava tancar-me a la biblioteca.

Notícies relacionades

Mazón: "38.000 afectats encara esperen rebre les ajudes"

Els abocaments de pneumàtics pugen un 20% pels tallers il·legals

-Havia trobat la seva pròpia veu.

-Passar de ser espectador de la vida a pujar a l'escenari és un procés i fa molta por. Encara m'emociono quan en parlo, però aquí estic, tinc una veu i la meva veu és vàlida.