«Això no és cap vici, és una malaltia»

«De petita em donaven amfetamines i feia dieta. Ara m'adono de fins a quin punt he jugat amb la meva salut». La Maria té més de 65 anys i és menjadora compulsiva. Al col·legi van sorgir els complexos. «Em deien foca i balena». Tenia l'autoestima per terra, un caràcter molt introvertit. No va treballar mai la part emocional perquè ningú li va fer veure que tenia un problema mental que transcendia a la gana o que la seva addicció era una resposta física a un problema psicològic. Va intentar totes les dietes possibles, però el seu organisme funcionava com un io-io: tot el que perdia, ho guanyava quan deixava el règim, fos el que fos.

Notícies relacionades

Més del 40% d’aspirants a estudiar Magisteri a Catalunya no aproven les proves d’accés

Controls a les carreteres gironines pel pont de l’1 de maig

Només va començar a millorar en el moment en què va ser conscient del que li passava. «El primer pas és reconèixer la malaltia. Això no és un vici o una falta de control. Tampoc és que no tinguem força de voluntat. Estem malalts, però que no s'entengui això com una excusa. El menjar és el símptoma de la meva neurosi, és com una sedació». La Maria parava en tres pastisseries diferents abans d'arribar a la feina. Passava del dolç al salat, amb predilecció per les rajoles de xocolata. Prenia laxants i diürètics, però no va arribar a vomitar mai. A la seva situació s'hi va sumar la de la seva filla, que als 16 anys va començar a patir anorèxia. «Li sobraven quatre o cinc quilos, però al col·legi li van fer agafar complex. Va baixar dels 40 quilos, va ser terrible contemplar com s'anava apagant». En aquell moment, la Maria ja havia descobert les sessions de Menjadors Compulsius Anònims. Li va costar uns quants anys anar a una reunió. Pesava 110 quilos i el primer dia, confessa, es va fer un tip de plorar.

Hi va trobar una cosa que no havia tingut mai: empatia. Al principi es va pensar que era una secta, però aquell sentiment es va anar esvaint a mesura que anava coneixent la desgràcia dels altres; a mesura que comprovava que la vida dels altres l'ajudava a valorar més i millor la seva. «Aprecio molt els metges, però una persona que passa pel mateix que tu t'entendrà molt més. L'ideal és recórrer a una mica de les dues coses», resumeix. Ara pesa 85 quilos i fa uns quants anys que no fa fartaneres. Es cuida. Però sobretot, es valora.