Boni Ofogo: "Quan es mor un ancià, es crema una biblioteca"

Va aterrar a Madrid el 1988 amb una beca del Govern camerunès i va arribar a doctorar-se en Filologia Hispànica. Boniface Ofogo Nkama (Bogondo, Camerun, 1966) relatarà llegendes africanes aquesta tarda, a les sis, a la biblioteca de Sant Antoni i després, a les vuit, a la inauguració del festival de narració oral Munt de Mots, a la sala Luz de Gas.

-Quan era petit, cada nit, excepte quan plovia, ens ajuntàvem al pati després de sopar, al voltant del foc, a explicar-nos històries. Érem 11 germans.

-¡Un equip de futbol!

-Sí, sí [riu]. Pensi que al poblet on vaig néixer, entre la selva i la sabana, no hi ha llum elèctrica ni aigua corrent; ni tan sols una biblioteca. En molts racons de l'Àfrica, la transmissió oral encara és l'única manera de difondre el coneixement. Al meu país diem que quan es mor un ancià, es crema una biblioteca.

-La paraula com a única eina.

-Al meu poble encara existeix l'«arbre de la paraula», i quan hi ha un problema a la comunitat, un conflicte o s'ha de prendre una decisió, la gent s'asseu a la seva ombra per debatre'l.

-Sona bonic.

-Per exemple, quan jo vaig venir a Espanya es va fer una reunió a sota l'arbre perquè era un viatge incert... ¿Sap què? Jo vaig aprendre a explicar contes en la meva llengua materna, el yambasa, abans que a llegir i escriure.

-Tampoc és mal principi.

-El meu pare em va portar a l'escola als sis anys, i ja en sabia explicar. Havia de caminar cada dia vuit quilòmetres per arribar-hi. Per això trigava una hora i mitja.

-Quin esforç.

-Ara em sembla una gesta, però llavors no ho veia així perquè tots els nens feien el mateix; no ho podíem comparar amb res. A mi m'agradava molt el col·legi. En molts pobles de la zona, l'escola era l'única representació de l'Estat.

-¿Com es va fer contacontes?

-Va ser per casualitat, el 1992. Estava estudiant a la Complutense de Madrid, i una noia em va abordar al campus i em va proposar participar en una setmana cultural que organitzava explicant contes africans. El meu espanyol llavors sonava una mica arcaic perquè l'havia après llegint el Quixot, però m'hi vaig arriscar. Vaig explicar una sola faula al paranimf, i a partir d'allà la gent no va deixar de trucar-me per repetir l'experiència en escoles i biblioteques. Ni jo mateix m'ho podia creure.

-¿Ara viu del conte?

-[Riu] Sí, i amb molta honra. Visc del conte amb dignitat. Però tinc molta competència en les campanyes electorals.

-¿S'assemblen els contes africans i els de la tradició oral europea?

-Hi ha punts en comú, però els contes europeus han acabat passant pel filtre de la moral burgesa i cristiana. En certa manera, han sigut mutilats i són versions políticament correctes.

-¿Els occidentals sabem escoltar?

-Han perdut molt el seu contacte amb la naturalesa. Saber escoltar no és un fet aïllat, sinó que està unit a una forma de vida, a un ritme pausat. Els occidentals no tenen paciència. Perviu la cultura de la immediatesa.

Notícies relacionades

Els pares helicòpter arriben a la universitat: «Venen a demanar explicacions sobre les notes»

Salut Grau, psicòloga: "Els afectats per la dana encara senten frustració i ràbia"

-Encara que fa gairebé 30 anys que viu a Europa, el seu esperit es manté a l'Àfrica.

-Visc a Bilbao, però necessito tornar-hi cada any per inspirar-me. La meva mare i tots els meus germans viuen allà, i ja tinc més de 50 nebots. És costum al meu poble enterrar el cordó umbilical del nadó a sota d'un arbre, que es convertirà en el centre de l'univers del futur adult, el seu punt de referència vagi on vagi. En el meu cas va ser un baobab que hi ha al darrere de casa.