José Antonio Caparrós: "Si no tinc el mar a prop, gairebé sento claustrofòbia"

A la Barceloneta és festa major. I en aquest barri mariner i lluitador com pocs tothom coneix José Antonio Caparrós (Barcelona, 1950), l'Hijo del Niño. Va néixer al número 15 de Guitert, als 11 anys ja pescava sota les ordres del seu llegendari pare, i avui les seves dues embarcacions a ròssec, L'Òstia i Nus, continuen sortint sense excuses a pescar gambes, escamarlans, lluços, calamars i raps.

-El primer so que recordo és el dels motors semidièsel. Sabies que eren les sis i escaig del matí perquè fins al quart de casa, en el qual ens amuntegàvem sis, arribava el martelleig de les embarcacions que passaven cap a Llevant. Pum, pum, pum. Aïllat pel tren, el barri feia olor de pells de boví de l'Argentina i de patates podrides d'Holanda. No coneixia ningú que tingués una bicicleta. Gairebé no hi havia zona de platja lliure...

-El seu pare, Miguel Caparrós, El Niño, va ser un ídol per als pescadors de tota la costa.

-Un ídol. El meu pare, andalús de Castell de Ferro, fill de pescador, va venir a la Barceloneta als set anys i abans dels nou ja va sortir a la mar. Era valent i molt treballador, i la seva bodega sempre anava plena. Amb ell vaig fer la meva primera sortida, a Andratx; tot i que qui em va inocular la droga al cos va ser el segon de bord, Antonio Canana, un dia de mal temps del 1962, a Menorca.

-El va convertir en un... ¿addicte?

-Dels més greus. Gairebé sento claustrofòbia si no tinc el mar a prop. Vagi on vagi, busco el port.

-No és un ofici per a tous.

-El pescador és un patidor. Lluita contra les inclemències del temps, les decisions de tercers, els preus... Es treballa molt. Al principi de patronejar L'Òstia arribava a les sis de la tarda i fins a les deu adobava les arts. Set dies a la setmana. Sense vacances. Sortint quan no sortia ningú. No pots anar amb por ni a pixar.

-Expliqui una aventura, va.

-El 1981, a l'arribar a Ciutadella vam saber que Tejero havia assaltat el Congrés. El comandant havia canviat i ens va dir que no ens hi volia. Vam decidir fondejar a prop de Fornells, i a l'alba llevar i pescar. Però va començar a entrar tramuntana, amb el penya-segat allà mateix. Sort que no teníem radar, perquè se'ns haurien posat per corbata. A l'arribar a terra, vam perdre dos mariners. No ho van suportar.

-¿Val la pena arriscar la pell?

-Jo m'he realitzat. I això que créixer a l'ombra d'una llegenda no va ser fàcil. Al principi hi va haver gent de la mateixa embarcació que em deia: «Ets aquí pel teu pare, perquè tu ets una merda». M'ho vaig menjar. Més tard vaig agafar el General Aranda, el meu primer vaixell, i vaig fer l'impossible per ser el seu digne successor.

-La Barceloneta l'hi reconeix.

-La Barceloneta sempre ha sigut d'un altre planeta. Per això diem que és L'Òstia. Abans hi havia estraperlistes, xoriços, navegants, anarquistes, calafats. Gent de tot arreu. Avui hi ha pakis, doncs molt bé. Tots compartim l'esperit de supervivència.

-¿I un mar buit?

-La zona a prop del litoral està morta. Quan a l'aigua flotaven rates, gats i quitrà, era ple de peixos. I a base dels hipoclorits que fan l'aigua tan transparent, ja no n'hi ha. Però la paraula del pescador no compta com la de certs biòlegs mercenaris que obeeixen interessos comercials. Més enllà sí que hi ha pesca. No havíem vist mai tanta tonyina com ara.

Notícies relacionades

Ratolins de laboratori

Mor una icona de la crisi migratòria per una abraçada viral

-O sigui, la captura està assegurada.

-Sí. Però que ara ens diuen que cal reinventar-se, així que, a part de sortir a la mar, la meva filla ultima una línia de pescaturisme, perquè la gent conegui l'activitat marinera, però també per explicar la història del port, les xarxes de setge i ròssec, com es neteja el peix. Som al melic del turisme i no volem que el nostre tros de pastís se'l mengin altres.