Gent corrent

Brahim Ben Moula: «Vaig pagar 1.200 euros a una màfia i vaig arribar en pastera»

Ho va deixar tot al Marroc arriscant al mar la seva vida per un somni: l'Europa que no existeix.

«Vaig pagar 1.200 euros a una màfia i vaig arribar en pastera»_MEDIA_1

«Vaig pagar 1.200 euros a una màfia i vaig arribar en pastera»_MEDIA_1 / ÁLVARO MONGE

3
Es llegeix en minuts
Carme Escales
Carme Escales

Periodista

ver +

«L'esperança era més forta que la por. En el 99% dels casos sentia: em salvaré, i en dos anys estaré molt millor que ara»...

L'1% va ser per a qui va morir en aquell mateix viatge: dues de les 62 persones que la nit del 7 de maig del 2001 van pujar a una zòdiac de 2 metres per 9, en una cala de roques a Sidi Kankouch (Tànger), i hi van dipositar tota la seva vida. La història de Brahim Ben Moula (Alnif, Marroc, 1976) és la que fa seure Europa a repartir-se quotes d'immigrants però encara sense potestat, coratge o voluntat per dirigir-se als governants dels països de partida, freds i indiferents davant la cruel -i heroica- fugida dels seus ciutadans.

-¿Quina era la seva situació al Marroc?

-Sóc el quart de deu germans. No era mal estudiant, però al meu poble, a 800 quilòmetres al sud-est de Marràqueix, si eres de família humil com la meva, sovint et pegaven. Jo tenia por. Un cop vaig passar tres mesos a la muntanya en lloc d'anar a l'escola. Solia dormir a la tomba del meu avi. Recordava el seu afecte. Em vaig oferir a fregar en un bar. El meu pare ho va saber i em va portar a Rabat d'aprenent de fuster. Encara no tenia 15 anys, però vaig aprendre bé i vaig obrir la meva pròpia fusteria. Tenia quatre empleats.

-¿Per què, llavors, somiar amb Europa?

-En aquella època hi va haver un boom de gent del meu país que va venir. Els del nord, a Alemanya o a Holanda; els del centre, a Itàlia, i els de la resta, a Espanya o França. Senties que tal se n'havia anat, se n'anaven deu de cop, i tornaven un any després amb un cotxe. Jo deia: «¿Què faig aquí? ¿Quant trigaré a tenir un cotxe?». Vaig buscar una persona de confiança per portar el negoci i vaig dir que me n'anava a Fes a comprar material de fusteria, però vaig anar a Melilla a demanar al meu germà gran que em comprés un mòbil amb targeta espanyola i m'ensenyés a usar-lo. Vaig pagar 1.200 euros a una màfia per travessar el mar: 1.000 per a la pastera i 200 per al mediador.

-62 persones en dos metres d'ample per nou de llarg sembla impossible que flotessin.

-Anàvem com sacs de patates, al nivell del mar i traient aigua de la barca contínuament. L'aigua salada es barrejava amb el combustible del motor, i en aquella barreja, a la zòdiac, dos es van ofegar. Els van llançar al mar. Tots van resar. Jo no sóc creient, animava amb acudits, pensant: «Tant de bo vingui la policia i ens salvi». Després de dues hores al mar vam arribar a la platja de Barbate, a Cadis, i cada un se'n va anar pel seu cantó.

-Iniciava llavors la segona odissea: arribar a Barcelona. ¿Va utilitzar intermediari?

-Sí, per això portàvem mòbil -a resguard de l'aigua dins d'un condó-. A l'arribar a Espanya contactes amb l'intermediari. Segueixes pagant perquè et guiï a llocs segurs. Amb 1.000 euros et porten on sigui.

-I va arribar a Barcelona. ¿Com li ha anat?

-He dormit sota ponts, amb cartrons al carrer; en oficines de la UGT; en un pis pastera, petitíssim, amb 15 més. Creu Roja i Càritas em van ajudar. La primera feina, a la construcció, va ser a Santa Susanna, encara sense papers. Quan els vaig tenir, gràcies a un àngel que vaig trobar, vaig treballar de fuster i vaig comprar un pis. Però l'empresa va tancar i el vaig perdre. Em vaig salvar de la hipoteca gràcies a la plataforma d'Ada Colau.

-¿Sent que no va valer la pena venir?

-Me'n vaig penedir al seu dia. Vaig demanar a la policia que em tornés al meu país, però em van dir: «Torna en pastera». Un germà volia venir. No el vaig animar, però hi va insistir: va pagar 8.000 euros per passar en un congelador de peix. Un altre germà, per 5.000 va volar amb papers d'un altre. Van tornar a casa.

-¿Què sent davant dels que ho fan avui?

-Pena. Qui fuig de la guerra no té més remei que fer-ho, però les màfies t'enganyen, venen l'Europa que no existeix.

Notícies relacionades

-Ni el diàleg amb els països d'origen.

-No interessa. Al meu país hi ha mines d'or i plata. ¿Qui les explota? França, EUA.