Ajuda social sense estigma

Quan els efectes de la crisi van alterar la vida de milers de famílies -encara que en moltes ja es vivia malament abans de la recessió-, algú va alertar que un dels principals riscos per a la societat era, és, la pobresa infantil. Perquè perjudica els nens que la pateixen però també la societat que els alberga, que espera que en la seva edat adulta siguin els que la sostinguin. A Catalunya, l'alarma es va encendre un estiu per l'alimentació. Ja en el del 2012 es van començar a obrir casals a l'agost amb la finalitat d'assegurar un àpat complet als alumnes de famílies sense recursos, que de setembre a juny el veuen garantit pels menjadors escolars. El 2013, l'ofensiva es va redoblar. A aquestes altures, el discurs busca anar més enllà del repartiment d'aliment i camina sobre dos eixos: evitar l'estigmatització dels menors i subratllar que els pobres no són els nens, sinó les famílies, i per això l'ajuda ha de ser global.

En aquest debat, gairebé res s'exclou. Fa tres setmanes, la federació d'associacions de pares d'alumnes de Catalunya (FAPAC) va instar els ajuntaments a mantenir oberts els menjadors escolars durant l'estiu. Sobretot al juliol, i en alguns casos a l'agost. El seu president, Àlex Castillo, ho explica: «¿Per què volem obrir menjadors escolars? Perquè és la manera més transversal d'actuar en aquests casos, no estigmatitza, encara que no és l'única, no som dogmàtics».

En opinió de Castillo, el que estigmatitza és crear casals d'estiu únicament perquè nens pobres vagin a menjar: «Això és assistencialisme». En canvi, diu, si s'obren els menjadors amb les mateixes condicions que durant el curs acadèmic la situació es normalitza, ja que podrien anar-hi els menors que es beneficien de les beques i els que paguen el menjador.

No és una solució que descartin tots els consultats, però diversos coincideixen que s'ha de fer un salt. Prossegueix Castillo: «L'any passat, es van obrir a Catalunya 61 menjadors escolars, i aquest estiu ho faran 70. Hi ha 1.600 escoles i 600 instituts. La cobertura és epidèrmica». En la seva opinió, els ajuntaments sí que han fet una aposta, a diferència, diu, de la Conselleria d'Ensenyament: «Ensenyament té una actitud antisocial. Benestar Social i els ajuntaments, no». Fonts del departament d'Irene Rigau afirmen que la diferenciació no té sentit, perquè la coordinació entre els dos departaments és «la clau» de la seva política d'infància.

Coordinador de Creu Roja a Catalunya, Enric Morist, no està en contra de l'obertura de les escoles i comparteix amb Castillo la seva opinió sobre l'assistencialisme dels casals oberts ad hoc, però aprecia una llacuna rellevant, una de les claus de l'enfocament: «Per nosaltres el problema és la família, no només el nen». El novembre del 2012, Creu Roja va començar a repartir targetes de dèbit per comprar roba. Ara estan consolidades i per Morist compleixen un requisit important: ningú sap que l'usuari d'aquesta targeta rep una ajuda. És a dir, s'elimina la imatge dels pobres fent cua. «El sistema de la targeta no és la solució de tot. La solució és que la família es pugui pagar el menjar. Però mentre això no succeeixi, s'ha d'assegurar l'alimentació».

ALIMENTACIÓ I ALTRES DRETS

És una visió similar a la de Guiomar Todó, responsable de Save the Children a Catalunya: «El dret a l'alimentació és un dret, però com altres, com el dret del nen al temps lliure». Ella creu que obrir menjadors sí que estigmatitza: «La millor manera d'actuar és la transferència econòmica. Qui ha de donar menjar als fills són els pares». Per això Save the Children demana una ajuda mensual per fill de 100 euros fins als 18 anys.

¿Donar diners? ¿Obrir menjadors o casals? «No podem generalitzar, la xarxa d'ajuda està millor en alguns territoris que en altres», afirma Laia Ortiz, segona tinenta d'alcalde de Barcelona. «A Barcelona hi ha més xarxa, entitats socials, tot està més articulat». Per això, prossegueix, potser té més sentit obrir un menjador escolar en una zona despoblada, on hi haurà molts menys recursos per ajudar les famílies vulnerables. «Principalment, s'ha d'ajudar la família, l'entorn del nen. ¿On estarà millor el nen que amb la seva família?». De fet, relata Ortiz, a Barcelona l'alimentació «no és el problema més sagnant» entre les carències infantils, perquè les beques de menjador i altres ajudes ho han pal·liat molt. Però la resta de facetes vitals, assegura, poden ser tant o més rellevants. «Si un nen no pot fer una vida social d'acord amb l'edat que té, queda exclòs de la vida que hauria de viure», adverteix. «S'ha de veure com acompanyem les famílies».

UN PLA POLÍTIC

A la FEDAIA, la federació que agrupa les entitats catalanes dedicades a la infància, no hi ha dubte que s'ha de mirar a llarg termini. Ho sosté la seva directora, Sonia Martínez: «Hi ha d'haver un pla polític. No podem estar cada estiu igual. Si és necessari, s'ha de garantir l'alimentació, detectar la necessitat real, qui es queda fora. S'han de buscar solucions integrals».

Notícies relacionades

Plans a curt i mitjà termini

Les claus de l'ajuda social als menors

El cas és que més enllà de l'emergència no hi ha per ara indicis d'una política a llarg termini. D'entrada, perquè no hi ha recursos econòmics als quals es pugui recórrer per apostar per la inversió en temes d'infància.

Castillo, de la FAPAC, resumeix la situació que es viu en l'actualitat sobre les carències de la infància: «Existeix una constatació que la situació és molt greu. En això coincidim tots. Però aquesta coincidència no existeix tant sobre què és el que hem de fer».