Gerard Rosés: "Es pot ser revolucionari pintant un arbre"

Deu ser una sensació molt gratificant arribar als 70 anys amb la sensació d'haver fet el que t'ha donat la gana durant la vida. Així se sent aquest artista establert a Teià, un expressionista lluminós que fa 30 anys que pinta sobre cartró. Les seves obres dedicades al Barça i a Messi comparteixen espai aquests dies amb mirós i viladecans a la galeria Joan Gaspar. També ha fet pel·lícules cent per cent de cartró que el lector pot veure activant el codi QR amb el mòbil.

-¿Els gols de Messi són art?

-Quan juga el Barça hi ha moments en què em sembla que veig un ballet. El que fa és art i aquest noi ha nascut amb aquesta qualitat, com Di Stéfano quan era al Madrid. Quan van guanyar la Lliga vaig pintar aquest quadro com un homenatge, per això els altres van de blanc, el color de l'enemic.

-També té un quadro preciós inspirat en Kubala.

-Amb el Barça hi tinc una història d'amor. De nen jugava en equips de poble i un dia vaig fer un partit de prova amb el Barça. A l'entrar al vestidor vaig trobar la samarreta i els pantalons planxats i plegats i quan em vaig veure vestit va ser una sensació... el dia més feliç de la meva vida. Als que vam viure el franquisme ens van amagar la nostra història i ens identificàvem molt amb el Barça.

-Pinta quadros sobre futbol en cartrons. ¡Perquè després diguin que l'art és elitista!

-Només tinc sis quadros de tema futbolístic, però és veritat que m'agrada inspirar-me en coses quotidianes, i ara que està de moda que el poble torni a tallar el bacallà crec que l'art hauria d'estar al nivell d'aquest moviment popular, de manera que tothom pugui entendre'l sense que l'artista hagi de renunciar a la seva creativitat ni a impressionar les capes altes de la societat. A mi m'agrada fer art no només per als rics, sinó per a tothom.

-Fa 30 anys que fa servir cartrons.

-Jo no vaig començar a pintar fins als 37 anys, com Gauguin. Durant anys vaig tenir una joieria a la Rambla, però em sentia encotillat i vaig fer el salt a la pintura. Per a mi el més important és la llibertat, però el llenç em tancava l'espai i seguia sense sentir-me lliure. Fins que un dia vaig veure una obra de cartró en una exposició a Dau al Set. «¡És fantàstic!», vaig pensar. Ja podia tallar al meu gust i enganxar diverses capes per aconseguir volum i expressió.

-I li sortia barat.

-És clar, ¡són cartrons de drapaire! Una vegada vaig recollir uns cartrons del carrer i un home es va dirigir furibund cap a mi. ¡M'estava emportant casa seva! Una altra vegada, a París, estava descarregant uns cartrons per a una exposició en una galeria i en vaig deixar dos de recolzats a la paret. Just en aquell moment va passar l'escombriaire i gairebé se'ls emporta.

-No és un material gaire valorat entre col·leccionistes. Però aquí hi ha el seu Gol de Messi, entre obres de Miró i Viladecans.

-A Barcelona costa més, però a Alemanya de seguida vaig trobar receptivitat. Vaig fer la meva primera exposició el 1984 i vaig estar bastants anys venent cartrons. I a París també vaig trobar galeria de seguida.  S'ha de recuperar aquesta sensació d'agafar un cartró i fer el que et dóna la gana. S'ha de dir a l'artista: «Oblida't de grans muntatges de vídeo i fes el que tu vulguis, sigues  revolucionari». Es pot ser revolucionari pintant un arbre, simplement es tracta de trencar amb el que els altres volen que sigui l'art.

-Ja entenc per què no s'ha fet ric.

Notícies relacionades

El mosquit tigre ja es troba en 1.760 municipis espanyols

L’Agència Estatal de Salut Pública rep avui la llum verda

-¡Però potser els meus néts sí! Si una persona està convençuda d'una cosa  i insisteix a fer-la al llarg dels anys, ni que sigui a empentes i rodolons i malgrat les opinions negatives, algun dia s'haurà de tenir en consideració.

Vegeu el vídeo d'aquesta notícia amb el mòbil o a e-periodico.cat