Augmentar la xifra de famílies d'acollida, un repte pendent

Fa poc més d'un parell de dècades a Catalunya es va començar a implantar un recurs alternatiu a la família pròpia al marge dels centres de menors: la família d'acollida. Una opció que els professionals del sector veuen ideal per a la majoria dels casos de nens i adolescents que es troben sota la tutela de l'Administració mentre els seus pares no se'n poden fer càrrec per motius diversos. Tot i així, aquesta mesura de protecció, com assenyala Jordi Ripoll, responsable d'aquest servei a Creu Roja, una de les entitats que treballen amb l'Institut Català d'Acolliment i Adopció (ICAA), no ha avançat com seria desitjable i la majoria dels menors viuen en centres residencials.

Només un 13% està en famílies d'acollida, fet que l'any passat va suposar aproximadament un miler de menors. Augmentar de manera notable aquest percentatge és un dels reptes pendents, com també reclama des de fa anys el Síndic, Rafael Ribó. Amb aquesta finalitat, un any més, Creu Roja ha posat en marxa una campanya (www.acollimentfamiliar.org) per divulgar aquesta alternativa i animar les famílies a col·laborar.

L'entitat posa l'accent sobretot en la crida a l'acollida de grups de germans, de més grans de set anys i de nens amb necessitats especials, que són els que ho tenen més difícil per sortir d'una institució. Les poc més de 600 famílies acollidores que hi ha a Catalunya són totalment insuficients per atendre els nens i adolescents que tenen proposada aquesta mesura de protecció i esperen una llar d'acord amb les seves circumstàncies. Actualment, explica la directora de l'ICAA, Núria Canal, més de 250 menors podrien viure en una família que reunís les condicions requerides. Però segueixen en centres.

¿Qui pot acollir un menor? Primer de tot, una família disposada a estimar, comprendre, atendre i dedicar-se a un nen, explica Canal. I sobretot, remarca, que tingui molt clar que la finalitat d'aquest procés és que sigui un hola i un adéu, que és una cosa temporal. «L'èxit és que el nen torni amb la seva família d'origen», explica Canal, fet que, per una altra banda, no és el més habitual. Amb la bona predisposició no n'hi ha prou. És important que les famílies disposin d'una gran capacitat d'atenció i dedicació al menor, al marge d'altres criteris que valoren els professionals per decidir si aquell nucli és l'adequat, com l'estabilitat emocional, els recursos educatius, uns mitjans de vida suficients i la capacitat d'acceptar l'entorn del nen, ja que sempre que és possible la família d'origen manté una relació amb ell a través de visites o sortides supervisades per professionals.

La família acollidora rep al llarg del procés suport per part de l'Administració, en forma d'una prestació econòmica que pot variar segons l'edat i les necessitats del menor, així com l'ajuda directa de professionals als quals es pot recórrer quan es necessiti.

Notícies relacionades

Catalunya necessitarà 80.000 places i 26.000 professionals més per atendre en 10 anys el repte de la dependència

Espanya continua registrant nits tropicals en plena tardor: Barcelona, Màlaga i València no baixen dels 20 graus ni a finals d’octubre

DIVERSES OPCIONS / Hi ha diferents maneres d'acollir, i varia la temporalitat. L'acollida d'urgència és quan un nucli familiar es fa càrrec d'un menor durant un temps que no sol sobrepassar els sis mesos. En aquest primer cas sol tractar-se de nadons o menors de sis anys. L'acollida denominada de curta durada pot prolongar-se uns dos anys; la de llarga es preveu que superi els dos anys, i en moltes ocasions s'arriba a aquesta situació fins a la majoria d'edat; i la modalitat d'acollida permanent descarta en principi el retorn del menor a la pròpia família o a la família extensa (avi, oncles…) i es preveu, si no hi ha una nova mesura de protecció, que el menor s'hi quedi fins que sigui major d'edat. Una altra opció és la d'acollir un menor amb necessitats especials a causa de l'edat (més gran de 10 anys) o d'alguna discapacitat física, psíquica o  sensorial.

Per a tots els casos falten famílies que ofereixin a un nen una oportunitat de viure temporalment en una família estable, fet que condicionarà en gran manera al desenvolupament integral de la seva personalitat. Especialment, incideix Ripoll, famílies obertes a acollir grups de germans, ja que és més difícil trobar llars i persones que reuneixin les condicions o estiguin disposades a afrontar el repte. I també, per descomptat, falta una seriosa empenta per part de l'Administració per promoure i apostar per aquesta mena de suport a la infància desemparada que tant alaben els professionals i que tan poc normalitzat està.