Impotència de mare

«La meva filla pateix anorèxia, i la família, impotència». Per no haver-se'n adonat abans, per no saber què més es pot fer que no s'hagi fet ja, per no saber quin va ser l'engranatge que va posar en marxa el mecanisme que va portar la seva filla de 15 anys a precipitar-se en una espiral d'autodestrucció en què segueix encara atrapada tres anys després. Impotència davant els missatges que fan bandera d'una primesa que s'ha imposat com a símbol d'èxit social, laboral i personal i que en canvi consumeix dia a dia la vida de la seva filla.

«¿Què vaig fer malament amb ella?», es pregunta F. F., i encara que els metges li han dit que no és culpa seva, no pot evitar responsabilitzar-se'n. La seva filla, diu, era una candidata a patir la malaltia pel seu caràcter introvertit i autoexigent i la seva predisposició genètica, per això sempre va estar pendent d'ella, encara que no va saber adonar-se'n a temps. F. F. assegura que han educat les seves dues filles igual, que els han inculcat els mateixos valors. «Però hi ha coses de les quals no les pots protegir. Estan en una edat en què necessiten sentir-se part del grup i segueixen estereotips, i aquests són els que són: noies primes, fràgils, malaltisses».

La seva filla, I. F., major d'edat, està ingressada contra la seva voluntat des del novembre passat en un centre concertat de trastorns alimentaris. De poc li serveix a F. F. sentir que un 70% dels trastorns d'alimentació es curen. «En el cas de la meva filla, estem en la franja restant, la que s'estreny a poc a poc i que es divideix entre els crònics i els que se'n van», diu amb un fil de veu.

Cap a la perfecció

R. V. s'estremeix quan afirma que, encara que sap que no pot abaixar la guàrdia, que parlar de «curació» és complicat en aquesta malaltia, ells han tingut «sort». La seva filla, P. V., va caure en l'anorèxia l'any passat, amb 14 anys. «Sempre ha tingut unes expectatives molt altes en la vida: vol ser investigadora i guanyar molts diners, viure als EUA...», ex­plica R. V. I afegeix: «I també un marit guapo i la perfecció... entrar en una talla 32. Al capdavall és el que ens venen per tot arreu».

Semblen inofensius somnis d'adolescents, però en realitat són un reflex de la societat. «Aquesta societat és dura i hipòcrita, sobretot amb la dona; no és suficient un currículum brillant. A més, s'ha de tenir una imatge d'acord amb un estereotip impossible. I això genera pressió», denuncia F. F.

P. V. va començar el tractament a l'hospital de dia d'un centre de trastorns alimentaris el juliol passat («encara estem en aquest punt»), i des del gener ha tornat a l'institut (cursa tercer d'ESO) i a conviure amb els seus amics. La seva mare, conscient de la pressió social, encreua els dits: «Ara que arriba el bon temps s'haurà de renovar el vestuari, ha guanyat pes i això suposa un canvi de talla». I recorda la cara de la seva filla quan el tema del menjar va quedar regulat i va recuperar pes, i a ella se li va acudir dir-li: «Què guapa que estàs». Va relacionar un afalac amb augment de pes. «La seva cara deia: '¿què vols dir, que estic grassa?'».Un cop de realitat   

Com a mares, R. V. i F. F. ho fan tan bé com saben i poden («Parles amb ella, la portes a un centre, la poses en mans d'especialistes, t'impliques en la teràpia») però tenen la sensació de remar a contracorrent. Saben que han de lluitar contra la insatisfacció amb elles mateixes de les seves filles, que és molt important que aprenguin a valorar-se més enllà del físic. Però ¿com es pot fer calar aquesta idea quan de tornada a la realitat els missatges que reben als mitjans, l'entorn i les xarxes van per un altre camí?

Notícies relacionades

«Que guapa, tan prima»

No te’n donaré ni cinc

I la realitat és la que és. L'estètica de la primesa s'imposa en les models i la publicitat, en els cantants i actors, en les botigues de roba a través de talles petites... Són, per descomptat, pals a les rodes per a la recuperació d'aquestes noies. I el problema s'ha multiplicat en els últims anys a internet i les xarxes socials, a través de webs i fòrums sobre el tema. «El mòbil és una eina que s'escapa del control dels pares i que els dóna accés a milers de webs, a fòrums a Twitter, Facebook, Instagram, Twenti i fins i tot grups de WhatsApp que inciten a aquests trastorns alimentaris -explica amb resignació R. V.-. No els pots requisar el mòbil per a tota la vida, i certs comentaris a aquesta edat poden influir negativament quan estan en tractament».

Totes dues empatitzen amb Lidia Amella i la recollida de firmes que aquesta mare va iniciar fa uns mesos per demanar al Govern a change.org el tancament de blogs, webs i enllaços que fomenten l'anorèxia i la bulímia. I aposten, sobretot, per la prevenció. Cada acció suma en el camí cap a la solució, que auguren llunyana: un canvi de xip que rebaixi la pressió. Mentrestant, R. V. seguirà lluitant perquè la seva filla no perdi el somriure recuperat. I F. F., perquè el somriure gairebé oblidat torni a brillar.