"Tornarem a l'estiu"

L'extens prat s'encomana del recolliment que requereix el moment. El vent s'atura, els periodistes abaixen la veu; la silencien. Només el clic de les fotos esquinça la quietud. Acaben d'arribar prop de 200 familiars dels passatgers de l'avió de Germanwings. Baixen a Le Vernet, als Alps francesos. Tenen al davant una muntanya que no és qualsevol muntanya perquè just al darrere jauen els seus. Ells són al costat de la vida, encara que dolorosa. Els seus éssers estimats, al de la tragèdia i la tortuosa feina de rescat dels cossos.

Participen en un acte elegant, ben tramat, que té com a objectiu cremar una nova etapa del dol. Han vingut a acomiadar-se, però per a alguns no és més que un fins aviat. Molts coincideixen que tornaran, segurament a l'estiu, quan els mitjans estiguin per altres coses, quan ningú els faci de guia. Baixen dels autocars i encara a l'asfalt els esperen les autoritats locals, inclòs el secretari d'Estat de Foment, Julio Gómez-Pomar, i la vicepresidenta de la Generalitat, Joana Ortega. El condol es dóna un per un, sense escatimar ni un sol «ho sento». Passos lents, però segurs.

A pocs metres, en un camp amb un lleuger pendent, hi ha una escenografia pensada per al record, però sobretot per a l'homenatge. Banderes dels països que han perdut els compatriotes. Aigua. Unes mantes. I un monòlit amb una inscripció en francès, alemany, anglès i espanyol que rendeix tribut a la memòria dels morts en un sinistre tan desgraciat. La placa es queda aquí per sempre. I aquí tornaran molts al juliol o l'agost, quan la vida laboral els doni vacances per poder recuperar una part de l'emocional.

Un alt funcionari francès pren la paraula. Els assenyala on són els seus familiars, encara que n'hi ha prou de seguir les anades i vingudes dels helicòpters, que malgrat la solemnitat del moment no poden perdre ni un sol segon en les tasques de recuperació de cossos. Explica la dificultat del terreny, de com els gendarmes de la unitat de muntanya estan intentant per tots els mitjans que l'espera sigui com més curta millor. La seva al·locució és breu, sense detalls que només aportarien més dolor. Ningú té preguntes perquè ningú està preparat per escoltar o aprofundir en el drama. Avui es tracta de sentir-se a prop dels qui més estimaven.

A la breu exposició la segueix el silenci. Sota la delicada atenció dels psicòlegs i assistents socials que, en un segon pla, fan tot el que els demanen. Uns quants familiars s'asseuen al voltant del monòlit. Hi dipositen roses i espelmes. Alguns ploren, s'abracen. Miren cap a la muntanya. Quan sembla que és hora de tornar als autocars, un aplaudiment espontani trenca el dol i genera uns minuts de màgia. Els familiars el regalen al personal de protecció civil que fa més d'una hora que aguanta  dret i de genolls les banderes. Ells el reben, però és un agraïment dirigit a tot el personal de terra i aire que està intentant tornar-los els seus éssers estimats.

«Ha sigut molt impactant», relata una psicòloga amb anys d'experiència. «Tothom tenia ganes d'expressar-se de manera col·lectiva, encara que fos a través del silenci», explica. Toni Sánchez, cap d'equip de resposta d'emergències de la Creu Roja, detalla que és un moment d'«acompanyar», d'intentar «cobrir totes les necessitats que un oblida en aquesta mena de circumstàncies tràgiques: menjar, beure, tapar-se amb una manta». I sobretot escoltar, encara que un no tingui respostes per a res perquè difícilment hi hagi consol per a tanta desgràcia. «El fet de saber que ha sigut intencionat és una dada que no ajuda a superar la situació», aporta. Però no es diu res sobre el copilot en l'hora i mitja al costat del monòlit. Ni una sola mostra d'odi cap a allò que no poden entendre.

Ofici ecumènic

Notícies relacionades

Freixenet i els sindicats pacten un erto per la baixada de producció

Sancho es debat entre les presons de Samui i Bangkok

Tornen als autocars i es dirigeixen al poliesportiu de Seyne-les-Alpes, on s'ha instal·lat una capella ardent en què s'oficiarà una celebració ecumènica per al qui entengui la fe com un alleujament, un refugi. Una altra vegada a l'autocar, comença  la tornada cap a casa via Marsella. Només cinc membres d'una mateixa família es quedaran algun dia més aquí. Però molts coincideixen que pensen tornar-hi, i potser llavors s'aventuraran a caminar quatre hores per arribar al lloc exacte on van perdre els seus familiars.

A Le Vernet, quan sembla que no ha de passar res més, hi arriba un autocar i un minibús. Un gendarme, perquè aquí no hi ha qui confirmi res, assegura que es tracta dels familiars de la tripulació, aquells cinc companys del copilot que durant vuit minuts van tractar d'obrir la porta de la cabina, de raonar amb Andreas Lubitz. No ho van aconseguir, i el monòlit també és per a ells.