Josep Maria Fericgla: "Vaig sentir que havia mort i hI vaig veure clar"

Fa uns anys vaig tenir dues revelacions importants. Una era que l'univers humà té dues nanses, però no és com m'havien explicat de nen. En un extrem hi ha el Paradís, que és la vida mateixa quan s'esprem tot el que té per a un, quan es viu amb intensitat cada instant, res d'àngels asexuats i sense entusiasme. A l'altre extrem hi ha l'infern, encara que en realitat ho anomenem por: és la por de viure. Experimentar la vida amb plenitud és la màxima felicitat, alegria, amor i salut. En canvi, témer-la és un infern dolorós que ens converteix en persones ressentides, egocèntriques i perilloses. Més tard vaig observar que, en efecte, la vida no viscuda pot causar malalties i desembocar en una mala mort perquè cada persona mor com ha viscut, no hi ha diferència.

Seguint per aquest camí, em vaig preguntar: «¿De què tenim por? ¿Hi ha moltes pors o només una que es manifesta de formes diferents? ¿Tothom té el mateix tipus de por encara que variï la intensitat? ¿Per què no vivim tots en pau i sense por, si és el millor?». Avui estic convençut que els humans només tenim una por real que es manifesta a través d'innombrables cares. És la por de morir sense haver sigut mai nosaltres mateixos, morir sense haver sigut íntegres i haver traït així la vida.

He acompanyat nombroses persones en el seu trànsit final i sé que, quan hem viscut de debò, morim en pau i emanant bondat, és el final desitjat d'un procés complet. Sembla paradoxal però quan un dia som capaços de dir: «Avui puc marxar en pau, no em penedeixo de res» és perquè hem perdut la por de viure. Al contrari, no podem descansar bé quan sabem que per por i falta d'honestedat amb nosaltres mateixos no estem complint amb el nostre objectiu vital. Com va dir Goethe: un s'encongeix pels cops que no arriben i plora per coses que no ha perdut mai.

Anem uns quants anys enrere. És un capvespre a l'Amazònia, on he passat molts mesos durant anys. En cert moment em descobreixo plorant per la meva vida no viscuda. Els amics indígenes shuar amb qui convisc m'aconsellen «morir per renéixer sa». En aquell inoblidable instant etern em vaig adonar que la mort no té res de tètric si un sap com enfrontar el canvi que és. Morir és un profund canvi de percepció per al qual -això sí- cal estar preparat. Com a antropòleg, sabia que els ritus de pas que regeixen la vida dels pobles no industrialitzats impliquen morir per ressorgir, cada ritu és una mort seguida de regeneració. Ho sabia, però fins a aquell moment no em vaig adonar de la literalitat del ­procés.

Passar per una experiència de mort durant la vida és imprescindible per regenerar-se i seguir realment viu, en especial a partir de certa edat. Per exemple, s'ha d'eliminar el nen narcisista i dependent que tots portem dins, que espera que la mama i el papa li resolguin les necessitats sense moure's ell. Tots hem sigut bebès i aquesta conducta era vital per a la nostra supervivència, però a partir de cert moment de la vida hem de tallar amb aquest patró. Si no ho fem, morim internament.

La majoria de la gent mai arriba a viure com a individus responsables i adults, substitueixen el papa i la mama per l'Estat, per l'empresa on treballen o per vés a saber quin altre esquirol per poder seguir adormits. La gran majoria, a Espanya, segueix comportant-se com bebès durant tota la seva existència. Tant a l'Amazònia com a Colòmbia o Dinamarca, per citar algun exemple, s'espera que als 18 anys tot jove abandoni la casa paterna i comenci el seu propi camí, amb o sense diners de sortida. Si no ho fan per iniciativa pròpia, els pares els empenyen a marxar, pensant en el bé del fill. A Espanya, és tràgic veure la quantitat de joves -fins i tot en la trentena; o sigui, ja adults- que segueixen menjant de la mà dels seus progenitors i queixant-se si no els satisfan els capritxos, però sense córrer ells el risc d'intentar millorar gens.

Torno al tema. Com deia, l'experiència de dissoldre's per regenerar-se és l'única manera de seguir vius perquè ens descarrega del passat inútil i ens prepara per a l'únic que, amb tota seguretat, tenim davant: la mort. És una cosa que les grans religions repeteixen des de fa mil·lennis, morir per viure, però ho han convertit en una lletania que, sense cap mes explicació realista, sempre m'havia sonat a una altra estupidesa dels que estan al poder.

La nit del 13 d'agost de 1997 vaig patir un accident greu que em va regalar una experiència pròxima a la mort clínica seguida d'una llarga hospitalització. El més interessant: no em vaig espantar. Arran dels meus assajos amb estats expandits de consciència, havia passat per nombroses experiències del que anomenem «dissolució de l'ego», també estava al dia dels estudis sobre el procés del morir i sobre la consciència més enllà de la mort. Aquella nit d'estiu vaig comprovar -sense que es tractés d'un exercici- la veracitat de l'existència d'alguna cosa que no depèn del cos. Al caure d'esquena al damunt d'un terra rocós des de diversos metres d'altura, em vaig quedar immòbil cap per amunt observant les sensacions del meu cos ferit i el cel estrellat damunt meu. El meu diafragma havia quedat paralitzat, em vaig adonar que no respirava i que no sentia ofec, per això vaig pensar que havia mort però que no havia perdut la consciència. Vaig dirigir l'atenció als tous dels dits de les mans i podia moure'ls lleugerament, vaig notar la humitat i la frescor de l'herba sobre la qual havia quedat estès. Després ho vaig intentar amb les cames i els peus, però no vaig notar res, com si no en tingués (a causa del  cop, la columna havia desconnectat la meitat inferior del cos del cervell). Una pau i beatitud incomparables em van omplir completament. Un estat de consciència expandida em permetia saber com estava jo i tot el que passava al meu voltant amb més claredat que mai abans, podia observar-me des de fora sense judicis. El que més recordo d'aquells instants va ser l'estat de profunda calma i bondat, la plena consciència i el fet de no sentir cap dolor malgrat la tremenda caiguda.

En un instant i amb total claredat vaig reconèixer on m'havia equivocat en la meva vida i on havia encertat, els meus moments d'integritat -i els vaig celebrar- i els meus moments de deshonestedat i de por,  i em vaig prometre resistir-me a aquestes actituds si hi havia ocasió en el futur. Vaig pensar en l'obscurantisme actual per haver-nos deixat robar el bon morir, i en com cadascun de nosaltres és completament responsable d'això. Aquella experiència va canviar la meva vida, entre altres coses, a l'empènyer-me a prendre decisions.

¿Quines decisions vaig prendre? Esforçar-me incansablement per extreure de la vida tot el que té per a mi, i deixar el meu lloc de professor a la Universitat de Salamanca per consagrar el meu temps a una cosa viva, compromesa, vibrant, útil per als altres i agradable per a mi.

L'any anterior havia creat els tallers catàrtics basats en els efectes de la potent respiració holorènica, desenvolupada a partir de tradicions mil·lenàries i d'altres tècniques actuals de respiració ràpida. Des d'aleshores i amb agraïment, facilito que altres persones puguin alliberar-se dels seus embussos vitals i experimentar la verdadera dimensió espiritual de l'existència. Per si mateixes descobreixen el sentit profund d'expressions com bondat superior, estar despert o completa responsabilitat sobre la meva vida.

Notícies relacionades

"Abans hi veníem de barbacoa; ara vivim aquí"

Les barraques de Montcada pugen un 25% després de dos anys d’oblit

 

Cada vegada que una persona passa per l'experiència transformadora que són els tallers vivencials que dirigeixo i obre els seus ulls amb una brillantor nova, alguna cosa em xiuxiueja: «Una altra persona desperta i lliure», i em fa sentir bé més enllà del terreny professional. Quan cadascuna de les meves cèl·lules va descobrir fins a quin punt sóc l'únic i total responsable de la meva existència, em va agafar vertigen. La verdadera llibertat té una profunditat que poca gent pot suportar. A la vegada, des que vaig aprendre a viure sense por, a decidir per i per a mi mateix, la vida s'ha convertit en un vici apassionant del qual ja no vull marxar fins que arribi al final del camí.