No ballen sols

És dilluns a la tarda. L'autobús 150 enfila la muntanya de Montjuïc des de la plaça d'Espanya. El conductor del vehicle té la ràdio posada i sona una cançó de Madonna. Un jove amb discapacitat intel·lectual balla discretament a l'autobús i segueix el ritme amb les mans. Un altre jove, també discapacitat, se'l mira amb curiositat. Tots dos baixen davant de l'Institut Nacional d'Educació Física de Catalunya (INEFC), a la zona olímpica. Poca estona després, els nois comparteixen una de les aules del centre: la que ocupa dues vegades per setmana la Fundació Psico-Art Catalunya. Els espera, amb una altra quinzena de companys, una sessió en què la dansa i la música seran les protagonistes i en què treballaran en equip per donar forma a un espectacle que un dia arribarà als teatres.

«La particularitat del Psico-Art és que els ballarins són persones amb discapacitat», comenta Jannick Niort, fundadora de la disciplina i directora de la fundació. «Nosaltres fem dansa per a tothom però sempre insisteixo que no fem dansa com a teràpia», explica. «En la dansa, la teràpia hi està implícita per a tothom, tant en l'aspecte físic com en el psicològic. Tots els cossos són diferents i encara més si hi ha una discapacitat. Hem de tenir en compte aquestes peculiaritats a l'hora de fer les classes, però els nostres ballarins no pateixen una patologia que s'ha de curar, tenen les seves pròpies característiques, res més. La discapacitat és una condició més de l'ésser humà», afegeix Niort.

Objectiu, el teatre

D'origen francès, aquesta dona va conèixer Barcelona en una de les seves gires de dansa i va decidir quedar-s'hi i emprendre també el camí de la docència. El 1989 va posar les bases de la fundació Psico-Art Catalunya en què avui participen unes 35 persones. La disciplina també està oberta a discapacitats físics o sensorials o a joves amb problemes en l'entorn escolar.

Anna Agustí, professora de dansa i una de les cinc col·laboradores de Niort en el projecte, és l'encarregada de posar en marxa els nois. La classe comença amb una sessió d'estiraments, una mica de cinesiologia i altres exercicis per preparar el cos per a la sessió de dansa que els ocuparà una hora, aproximadament.

Agustí no es cansa de corregir els nois quan és necessari. Els parla amb fermesa, però, a la vegada, amb molta correcció: «Per favor, estira més aquesta cama. Moltes gràcies». «L'exigència del Psico-Art és la mateixa que es demana a la resta de classes. El que canvia una mica és l'idioma, que és una mica més bàsic. A nivell físic, l'exigència és com la d'un principiant, però ens esforcem perquè portin a terme tots els exercicis amb correcció», explica Agustí.

La finalitat última d'aquesta tècnica és aconseguir que els xavals acabin preparant números que puguin representar en teatres. «La història que preparem ara va sobre la vida, els sentiments, les emocions i l'amor», explica Niort. «Es tracta de l'inici d'un muntatge que, de moment, es diu Somnis d'amor i que inclou també textos. Hi hem posat molta il·lusió», afegeix. De vegades, els espectacles compten amb col·laboracions especials d'actors que presten la seva veu o intervenen en els números. El muntatge en curs, per exemple, compta amb la col·laboració de l'actor  Pedro Mari Sánchez.

Els nois repeteixen l'assaig tres vegades, atents a les correccions que Anna i Jannick els fan. «Bé, aquesta tercera vegada sembla que ja comença a veure's alguna cosa bona», els anima Niort a l'acabar la sessió. A l'escenari, nois, professors i col·laboradors actuen junts. «Sempre ballem tots. Som un equip i el que és bonic és poder compartir les classes, els assajos i l'escenari», diu Niort. «La realitat és que el que no té una cosa en té una altra i no passa res. Tots treballen junts amb les seves peculiaritats i són les ments més lliures que hi ha», matisa Agustí.

Ser una altra persona

A més de l'ajuda d'Anna, Jannick compta a les classes amb la col·laboració de María Jesús, Isabel, Noelia i Laia. Totes tenen formació en dansa i art i, a més a més, coneixements d'altres disciplines que resulten complementàries per a la seva labor, com la psicologia o la infermeria. «Això és molt important perquè els dos tipus de coneixements són útils a les classes», comenta Niort. «Alguna de les noies que m'assisteix a les classes té fins i tot alguna discapacitat i, després de formar-se, ha arribat a ajudar-nos en el nostre treball. La seva experiència personal ens és molt útil», afegeix.

Notícies relacionades

Adaptació forestal al canvi climàtic: estratègies a Collserola, Planes de Son, les Gavarres i Montserrat

Renfe proposa alternatives al tall de l’R3 de Rodalies

«Per als nois, els beneficis de la dansa que practiquem són variats. Físicament ens permet treballar el cos i, a nivell psicològic, en els muntatges els nois poden ser una altra persona, transformar-se i expressar coses que en una situació normal no s'atrevirien a exterioritzar perquè la família o la societat a vegades ens limita. L'escenari és com màgic, aquí és on la gent se sent realitzada, ells i nosaltres», comenta orgullosa Niort.

La dansa es converteix, d'aquesta manera, en una excusa per aprendre altres coses, per fer formació a altres nivells i adquirir habilitats per a la vida quotidiana. «Per actuar als teatres els nois han d'aprendre tècniques i coreografies, però també a ser companys, a vestir-se, a comportar-se, a estar en silenci. I aquesta formació també és molt valuosa», afegeix Agustí.